Viatge a Irlanda del Nord (X). El Barri catòlic de Falls Road. Visita a Falls Road. La batalla del complex Divis. Part I

fotos

El dia s’havia allargat amb altra visita al barri multicultural que envolta la Queens University. Com era dissabte l’ambient era a la vegada més relaxat que en un dia de treball però simultàniament més animat per les oportunitat d’oci. El sol era aprofitat en bancs dels jardins botànics, on molts seien gaudint del clima.  Vam tornar a recórrer amb els companys de viatge els patis neogòtics de la venerable institució educativa i vam anar cap al nord amb una parada a un exòtic local oriental on vam demanar falafel.  No són moltes les oportunitats de trobar cuina tradicional irlandesa o britànica. El centre és el territori de les cadenes de menjar ràpid i internacional i, com en aquest cas, asiàtica, italiana o mexicana. No era estrany veure molts colors de pell o dones abillades amb llargues túniques i el mocador al cap. 

Belfast no és una ciutat molt gran i Falls Road, el barri catòlic que anàvem a visitar quedava a una mitja hora. No és fàcil arribar pels carrers seguint una línia recta aproximada. Cal dir que l’autopista perimetral és com un mur amb accessos escassos a les barriades de l’Oest. Diversos autors que han estudiat el tema han afirmat que a la vegada és una protecció del centre contra la violència sectària que a la vegada alimenta més l’esperit sectari dels habitants del barri.

De camí pel centre ens vam trobar uns vehicles a pedals amb grups de xiques bevent cervesa en quantitat, cantant i bramant a tota veu. Semblaven de comiat de soltera i com s’ha fet popular ací i allà calia fer-se notar.  Era curiós veure aquestes colles fen aldarull davant d’un grup de cristians que bramaven per la descomposició de la moral i la fi del món. — Estigues preparat per a l’arribada de Crist!— Realment es percebien més com amenaçadors que com a salvadors. Un segon cartell mostrava de fons un llamp en un cel gris i fosc i deia , “tem a Deu i obeïx-li”. Molt malt rotllo donaven, més en un lloc del món on la religió havia significat freqüentment els sacrificis salvatges de comunitats senceres.

Afortunadament la barreja multicultural del carrer Donegall desdeia la visió sectària d’aquests fanàtics. Les botigues obertes oferien felicitat consumista a tot aquell amb una targeta bancaria carregada.  Vam passar pel costat del Primark instal·lat en un de tants edificis abans seus de bancs o d’empreses industrials i ara convertits en tenda o centre comercial.

Es veia gent de tots el colors, estils de vestir molt variats; una xica negra en patinet esquivant els vianants i una dona musulmana amb hijab i una samarreta que deia “New world, new rules” —un nou món, unes noves regles—. ¿Era certa aquesta afirmació? Jo diria que si, però de camí als barris més famosos pel seu sectarisme tornàvem a una visió del conflicte centrada en un passat on protestants i catòlics eren els únics en la terra irlandesa. 

Belfast perd molt ràpidament la dignitat del centre: de les botigues de luxe s’arriba en uns pocs passos al desastrat carrer de Castle Street, justament per la zona on una vegada va estar la fortificació que va fer de nucli per a la nova ciutat que anava creixent als seus voltants. En arribar a l’encreuament amb l’autopista dita “West Link” la ciutat compacta desapareix separada quirúrgicament del centre per una via ràpida que va incomunicar el teixit orgànic que unia els barris industrials i proletaris amb el centre. L’accés al barri catòlic de Falls Road es fa per una avinguda desangelada de quatre carrils, grans voreres i arbres amb la presència vertical com un far de la Divis Tower.

Falls Road, com passa a tantes altres ciutats, era una carretera que unia Belfast amb el suburbi d’Andersonstown. Va ser una zona industrial on es van crear tota una sèrie de barriades destinades al proletariat de la zona. Eren les típiques cases adossades que repetien el model de forma modular fins a l’infinit. Era un territori de carrers on els veïns compartien vides i espai. Fins i tot els excusats eren comuns. No era estrany que fora una zona de sentiment socialista, perquè hi havia una consciència proletària molt forta. Fins i tot més clara que la nacionalista que arribaria després.

Uns carrers més al nord ja era territori protestant i alguns carrers estaven just en la frontera entre les dues comunitats. Van ser els veïns del Carrer Bombay els que van patir en primera línia els atacs de masses enfervoritzades de protestants el 15 d’agost de 1969. Els incidents entre les dues comunitats portaven calfant l’ambient més i més i finalment va esclatar amb l’incendi d’unes seixanta cases davant de la inoperància de la policia o l’exercit. Falls Road tenia una llarga història de rebel·lia davant de les autoritats colonials britàniques i a partir d’eixe moment es va convertir en un fortí i camp de batalla entre els republicans, exercit i policia. La pel·lícula “1971” mostra a la perfecció els nivells de violència al quals es va arribar. La barricada provisional del primer moment, va anar creixent i ara és un mur de formigó i tela metàl·lica  que arriba per moments als tretze metres d’alçada. Per la banda catòlica les cases estan dins d’unes gàbies que les protegeixen, fins la teulada dels impactes dels objectes llançats esporàdicament pels vàndals protestants. A nosaltres es semblava una barbaritat que s’hauria de llevar, però els habitants s’han manifestat a favor d’eixa separació que els dona seguretat. Saben que quan arriben els problemes la primera línia de guerra és aquesta.

Seguint el camí per l’avinguda amb poca gent caminant però molts cotxes, ens vam endinsar en el territori dels murals. Es nota una clara adscripció esquerrana en la majoria d’ells. Poden donar suport a qualsevol causa d’un govern opressor a un poble oprimit en qualsevol part del món. Per l’altra banda del carrer es veia clarament la tanca per damunt de les teulades.

Estavem davant de la torre Divis. Si haguera sigut un dia d’estiu a una hora propicia, ens haguérem trobat grups de turistes escoltant als xofers dels taxis negres explicant els fets ocorreguts a la zona.

La immensa torre era la única mostra d’un fracàs urbanístic que es va dir una vegada “Divis Flats”, complex aquest dissenyat segons el patró més avantguardista de l’època, la arquitectura racionalista abanderada pel arquitecte Le Corbusier. Volia ser un projecte de millora de les condicions de vida dels habitants del barri. Frank Roberston, l'arquitecte volia reproduir el tipus de relacions humanes que es donaven en els vells adossats. En eixe sentit els grans espais i les galeries amb desenes de portes una darrere de l’altra, permetrien la comunicació amb el veïnat i els jocs dels xiquets del bloc.

No es van escoltar les veus dels habitants de la zona, sols aquelles dels rectors catòlics com a líders de la comunitat. No per casualitat l'esglèsia de Sant Pere quedaria al centre de tot el complex. Tal vegada el disseny haguera sigut més adaptat als habitants futurs si s’hagueren entès millor les seues característiques culturals. No va ser així.

El 1966 es van iniciar els treballs en el complex. Per als nous residents semblava un canvi a millor amb un apartament amb bany, aigua calenta i calefacció. A poc a poc cada nou edifici era ocupat i les velles cases demolides. En eixe sentit es feia un trasllat d’uns pocs centenars de metres sense trencar la distància amb la família i veïns. El 1969 ja es van completar els primers blocs d'apartaments amb la torre senyera dels dits Divis. La idea era seguir erigint nous blocs fins arrivar a l’Hospital Royal Victoria, però va ser tot just eixe moment quan va començar l’era dels "Troubles".

Tota la zona va quedar prop de la mateixa frontera amb el barri protestant de Shankill Road i per això en la primera trinxera del front de guerra. La violència va esclatar i no va tardar més d'un any en tindre una primera víctima infantil. El 15 d'agost del 1969 Patrick Rooney, un xiquet de nou anys, va morir quan la policia nordirlandesa va disparar els apartaments Divis. No cal dir que tot el procés de construcció del nou barri es va rellentir dolorosament. Els camions amb formigó i materials desapareixien i acabaven per les barricades que es feien per a impedir l'entrada de les forces de l'ordre britàniques.

Sols amb cinc anys d'història el complex havia de fer front també a greus problemes en aquest cas estructurals pels pobres materials utilitzats i humitats causades per la mala ventilació i la condensació. La calefacció central podria ser una solució, però era vista com massa cara pels residents de cap manera acostumats a la vida en apartaments. Els fongs van envair les vivendes, moltes vegades amb massa habitants. Els espais comuns es van convertir en femers. Els sistemes per a retirar el fem, una mena de conductes verticals, es van veure desbordats pel nombre de residents. La presència d’amiant va ser un problema més de tants. 

Mentrimentres la batalla entre el IRA i la policia es va centrar en els apartaments que eren ideals per a la guerra urbana. Les galeries, fetes per a una millor convivència, es van convertir en vies de comunicació per als contendents i un malson per als habitants. Antigues filmacions mostren soldats amb uniforme de campanya caminant per les galeries amb armes automàtiques entre xiquetes corrent i jugant. 

De Divis Flats va passar a ser conegut com a Fort Divis, en la que semblava una pel·lícula del salvatge Far West — de Belfast—. Les imatges disponibles a la Internet, vells noticiaris de la època, mostren els soldats disparant pels voltants. Semblen més de Vietnam o del desembarcament de Normandia que els conflictes en un barri d’una ciutat britànica.

L’exercit va considerar la posició estratègica de les plantes superiors de la torre Divis i les va convertir en un quarter de formigó comunicat amb la resta del món per helicòpter. No cal dir que la relació dels militars amb el veïnat era de mútua desconfiança, arribant fins i tot a llançar-los bolquers cagats, compreses, excrements de gos o qualsevol altra cosa que tingueren a mà. 

El 1978 la situació es va fer tan insostenible que els residents van demanar la demolició dels edificis, cosa que alguns activistes, davant la lenta resposta oficial, van fer per ells mateixos en els apartaments que anaven quedant buits. Finalment el 1984 es va decidir de forma oficial que els apartaments serien enderrocats. En deu anys sols restava la torre Divis que és la que hui domina encara tot un barri ara més a l’estil tradicional irlandès amb cases menudes amb jardí al davant. 

Tot i la nova situació de pau que es vivia ja als noranta l’observatori militar va romandre fins el 2005 com una mena de “Gran Germà” sempre vigilant als díscols catòlics. La torre va rebre finalment fiançament per a la seua reforma amb la qual cosa la va dotar de les comoditats pròpies de la nova centúria. El dia de la nostra visita penjava una bandera irlandesa d’una de les finestres com un símbol de territorialitat. Des de el barri de Shankill Road es veia com una talaia del territori enemic. La gent que hi viu ara està contenta en un edifici amb bones vistes i còmode.