Viatge a Irlanda del Nord (VII). Les xiques de Derry

Pels carrers dels voltants de Shankill Road em vaig trobar amb un home d’uns setanta anys que em va mirar amb un somriure i em va saludar. Era evident que jo era un turista carregat amb càmera observant amb curiositat tot l’entorn. Un habitant del barri aniria capficat amb les seues coses sense prestar atenció a les peculiaritats del barri. Vam tindre una conversa ràpida i li vaig dir que estava interessat en entendre la història d’Irlanda del Nord. Ell em va confessar que no era de Belfast, també estava de visita. Al meu poble, va dir, els anys de la violència no ho van ser tant. Belfast i Derry van ser les que més van patir aquesta guerra civil entre dues comunitats culturals enfrontades a mort.

Després d’una ruta per carreteres rurals havíem arribat a Derry la segona ciutat per habitants d’Irlanda del Nord. Per la rodalia es respirava l’ambient normal d’una ciutat d’una grandària semblant a Càceres o Guadalajara. Des de l’altre costat del riu Foyle es veia una ciutat compacta sobre un turó amb dues torres d’esglèsia amb cuculles esveltes sobrevolant el conjunt urbà. Només vam passar el Carigavon Bridge vam veure un monument, en el centre d’una rotonda, amb dues estàtues de dos homes a punt de tocar-se les mans sobre el que sembla ser un riu. Simbòlicament representa les dues comunitats en guerra a les riberes occidental i oriental del riu. En el dia de la nostra visita els sindicalistes havien aprofitat per a penjar una pancarta demanant suport per als treballadors aquells dies en vaga. A pocs metres una petita església neogòtica s’anunciava com a llar de la comunitat presbiteriana. El carrer, costerut, arribava a una de les portes del potent bastió que tanca el centre de Derry. 

A Derry s’arriba per un sistema de vies de circulació ràpida que porten als carrers que salven la distància entre la ribera del riu Boyle y la part més alta del nucli històric. Els carrers, sense ser cap meravella pel que fa a la seua arquitectura, són agradables. Les cases amb façana senzilla amb fileres de finestres i colors pastel discrets. Algunes són més fantasioses amb miradors i moltes altres amb finestres a l’àtic directament sota la teulada. Derry, així a primera vista, resultaria una ciutat agradable i tranquil·la on portar endavant una família i on encara els veïns es coneixen i es saluden. 

El centre comercial del casc històric de Derry podria ser qualsevol  altre d’una capital de província. Incrustat entre els carrers tradicionals forma un conjunt de passadissos coberts amb la oferta comercial i gastronòmica que els converteix en punt on veure i ser vist. Desenes d’escolars amb impecables uniformes de diferents centres educatius amb combinacions de colors i simbologia diversa anaven i tornaven en grups de tres o quatre entrant i eixint dels locals de menjar ràpid o de gelats. Derry va créixer en un tossal junt al riu i el centre comercial s’extenia per nivells adaptant-se al terreny. El sostre de vidre amb estructura blanca deixava passar una llum clara que creava un ambient agradable. El públic era el que es pot esperar en un lloc com aquest, mares, xiquets i adolescents. El Mac Donald’s, serien les tres de la vesprada, estava quasi ple de comensals de totes les edats. 

En la porta superior d’accés, directament davant del bastió, els cotxes passaven d’ací cap allà per la cruïlla de carrers accedint per la porta de la muralla a l’interior del recinte. A pocs metres, en el mur d’un local proper, el Badgers Bar d’Orchars Street, es mostrava de manera prou realista els cinc personatges principals de la sèrie televisiva de Channel 4 “Derry Girls” que va mostra, en clau de comèdia, la vida d’un grup d’adolescents en els anys en els quals es va arribar als acords de pau i Bill Clinton va visitar aquesta ciutat. Aquest mural, creat per un conjunt d’artistes locals, s’ha convertit en un símbol d’una nova Derry que aspira a superar els anys de llàgrimes, els maleits “troubles”, per una nova etapa. Aquesta ciutat que he descrit en un instant de la seua vida, en contra d’aquesta imatge quotidiana, va ser focus d’una violència inaudita que la va posar en les pantalles de televisió de tot el món. En un article d’un diari un resident de Derry diu “ La nostra xicoteta ciutat passa desapercebuda perquè per als turistes tot girava entorn de les muralles i els disturbis. Això és una mica més positiu. Es tracta de la gent de Derry i de qui som realment".

Però hem de dir Derry o Londonderry?

Un símbol de la profunda discrepància sobre el territori, la pertinència i la personalitat de les comunitats de la ciutat està present en el nom. Sols dir Derry o Londonderry és ja per se una declaració de principis. Derry ve de Daire Calgaich, la roureda de Calgaich. Quan els colons britànics es van assentar a la zona més rebel de la illa d’Irlanda per allà el 1613 la van batejar com a Derry i tot seguit, en homenatge a Londres, Londonderry. Encara és un tema obert i signe d’una batalla cultural mai resolta.

Creuant la porta de la muralla vam pujar, per l’altra banda, al immens bastió que tanca el centre de la ciutat. Derry és la única ciutat enmurallada intacta a Irlanda i dels millors exemples a tota Europa. Les muralles van ser construïdes entre 1613 i 1619 per l'Honorable Societat Irlandesa com a defensa per als colons d'Anglaterra i Escòcia de principis del segle XVII. Les muralles, que tenen aproximadament 1,5 quilòmetres (una milla) de circumferència i varien en altura i ample entre 3,7 i 10,7 metres (12 i 35 peus), estan completament intactes i formen una passarel·la al voltant del centre de la ciutat. És un recinte ja preparat per als atacs amb artilleria. Precisament va ser Derry un punt estratègic en les guerres de colonització britànica objecte d’atacs i fins i tot cremada. Els colons es van fer forts amb una muralla i van erigir una ciutat planificada i preparada per a la defensa. Tant és així que a la ciutat li diuen la donzella perquè mai va ser conquerida.

Va ser el 1688 quan les tropes del rei Jaume II d’Anglaterra, defensor del catolicisme, van intentar prendre la ciutat. La decisiva reacció dels aprenents, tancant la porta de la muralla, va impedir l’entrada dels enemics i es va convertir en un símbol de la resistència protestant front als catòlics. Encara hui els protestants commemoren aquest fet que s’ha convertit en un signe més de la mitologia de la comunitat protestant i motiu de desfilades i focs emparats per la ordre dels Apprentice Boys of Derry.

Hui les muralles formen un passeig elevat amb unes vistes magnífiques dins i fora de la ciutat. Els canons segueixen apuntant en la distància ja sols com a decoració, però a poc que et fixes sorgeixen els signes de la eterna rivalitat. Un grup de cases amb una bandera britànica, fora de la muralla però dalt del tossal, mostren dos murals. Un diu, “els lleialistes de la ribera occidental, encara assetjats, no es rendeixen”.  El segon manifesta “ entre 1971 i 1991 la població protestant es va reduir en un 83,4% com a resultat de la violència”. Les figures de les estàtues de les quals us he parlat abans apareixien separades i una d’elles, en lloc de donar la mà, oferia una maleta. No, definitivament les ferides no s’han tancat encara.

Les vistes certament eren espectaculars. Alguns turistes seguien a un guia amb atenció. D’un col·legi, en un carrer junt a la muralla, eixien alumnes, les mares els esperaven a la porta. La catedral anglicana de Saint Columbus, un imponent edifici d’estil gòtic tardà, doncs es va construir el 1633 amb ampliacions i reformes els segles posteriors, s’alça orgullosa de la seua fe. 

Arribant a la part oest del bastió es veuen els barris catòlics com un immens rusc de cases repetides una i una altra vegada en tirera, amb la potent torre de la catedral catòlica de Sant Eugeni destacant per damunt de totes les cases. La frontera amb els comtats catòlics de la República d’Irlanda està a poc més d’un quilòmetre i mig. No és estrany que ací quasi el setanta per cent de la població es declare catòlica. En general i jo diria que simbòlicament les poblacions tendeixen a situar-se a l’oest si són catòlics i a l’est si són protestants tant pel que fa a Irlanda del Nord com a les poblacions en si mateix.

Vam baixar al barri catòlic passant per un pub amb banderes de molts països, la irlandesa inclosa; cap presència de la britànica. Vam arribar així al famós Derry Corner. “You are now entering free Derry”. Estàs entrant al Derry lliure. És aquest senzill mural, tipografia negra sobre blanc, un dels més icònics de tota Irlanda del Nord. En realitat, és una reinterpretació d’un altre que hi havia a la Universitat de Berkeley i és en aquest context on hem d’iniciar el relat succint dels successos que van iniciar la guerra civil que va sacsar la societat nordirlandesa entre els finals dels anys seixanta i el 1998 quan es van signar els acords de pau del divendres sant.

Els fets tenen arrels remotes en la rivalitat entre les comunitats arran la conquesta i colonització d’Irlanda mampresa per la corona britànica. La divisió de la illa el 1920 entre un nord de majoria protestant i un sud catòlic va deixar una minoria catòlica i republicana abandonada a la seua sort davant d’una majoria protestant i unionista. Les noves lleis dels sis comtats de l’Ulster protestant, marginava als catòlics dels drets i privilegis gaudits pels protestants. En la pràctica totes les àrees del poder, la policia, la judicatura i les relacions socials eren monopoli dels unionistes protestants, en allò que seria una situació comparable a la dels afroamericans als Estats Units.

La política de seguretat social i benestar que es va expandir per Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial va propiciar una major consciència de la discriminació i un sentiment reivindicatiu que va collar en la Associació Pels Drets Civils d’Irlanda del Nord. Aquests grups volien reivindicar de forma pacífica, copiant en gran mesura els moviments del mateix signe als Estats Units, la consecució de la igualtat. 

Moviments d’esquerra van organitzar una marxa pacífica que uniria Belfast i Derry. Amb gran curtedat de mires els unionistes van atacar la comitiva a uns huit quilòmetres de Derry de forma violenta, a pedrades, davant de la passivitat de la policia formada quasi en la seua totalitat per protestants. 

Els disturbis van guanyar en violència per tota la regió davant la impotència del govern local i dels britànics en controlar els problemes. El exercit va ser enviat per a controlar els disturbis. De fet va ser rebut pels catòlics de forma positiva esperant que s’interposaren protegint-los front a la violència policial i els unionistes. Més aviat va ser el contrari. Els soldats van magnificar la política repressora y van perdre el suport dels catòlics que es van veure indefensos.

La magnífica pel·lícula “Bloody Sunday” explica bé els successos ocorreguts el trenta de gener del 1972 quan els soldats britànics van obrir foc contra vint-i-sis civils desarmats durant una manifestació pacífica, però no autoritzada. Van morir catorze persones: tretze van morir en l'acte, mentre que la mort d'un altre home, quatre mesos després, es va atribuir a les seues ferides. Moltes de les víctimes van rebre trets mentre fugien dels soldats, i altres van rebre trets mentre intentaven ajudar als ferits. Dos altres manifestants van resultar ferits per metralla, bales de goma o porres, dos van ser atropellats per vehicles de l'exèrcit britànic i alguns van ser colpejats. Totes les víctimes eren catòliques. Cal dir que els paracaigudistes ja havien estat implicats en successos violents i encara pesava molt la experiència de les guerres colonials entre l’estament militar. 

El Bloody Sunday va ser considerat com un punt i apart en la història dels Troubles. Molta gent va considerar que el pacifisme era inútil i va facilitar el compromís de molta gent jove amb el Exercit Republicà Irlandés, el IRA en la seua facció dita provisional.

No s’havia oblidat el barri catòlic d’aquells temps. La entrada al Bogside, la zona aleshores prohibida a les autoritats britàniques, és hui un punt cobert de murals reivindicatius, monuments funeraris als caiguts del IRA, homenatges als morts en les vagues de fam dels huitanta, xiquets morts per bales de plàstic de la policia i tota la parafernàlia del republicanisme irlandés. Ací o a l’altra banda del riu les noves generacions es crien amb la presència constant dels màrtirs i els herois de la seua comunitat i això condiciona tota una filosofia de vida.

Vam tornar al centre de Derry. Altra vegada semblava tornar a un somni de pau. Carrers agradables, places amb monuments als caiguts en les grans guerres i activitats culturals junt a l’ajuntament, el dit Guildhall. L’edifici neogòtic, visitat per Bill Clinton el 1995 i on va fer un discurs per la pau, va ser atacat diverses vegades en els anys del conflicte. El dia de la nostra visita hi havia públic dispers mirant un grup d’adolescents fent una coreografia amb diàbolos. 

El sol començava a caure i la llum disminuïa mentre creuàvem de tornada el riu Boyle. El pont de la pau, de línies modernes, comunica per a ciclistes i vianants les dos riberes del riu. Les seues formes sinuoses, el color blanc i la estructura elegant i diàfana l’han convertit en un dels símbols d’una nova Derry que vol la pau. Curiosament va ser fet amb fons europeus, abans del Brexit, com indica una placa en la seua ribera oriental. Europa, un espai comú sense fronteres era favorable a la solució dels conflictes. No tenia molt de sentit barallar-se si finalment es podia viure i treballar, viatjar, comprar o vendre en les dues entitats polítiques de la illa.

Tal vegada les coses han canviat però una mar de fons encara brama a les dues bandes del riu Foyle. De tant en tant tornen les exhibicions de violència brutal que mostren el descontent de molts joves davant de la situació de pobresa i atur que pateix la zona. La majoria no van conèixer la època dels troubles. El districte de Strabane és dels més pobres d’Irlanda del Nord. Més de la meitat dels joves viuen en situació de privació, tenen una salut més precària, educació deficient i més atur.

Exactament vint-i-cinc anys després dels acords de pau van haver incidents en els quals alguns joves van llançar còctels molotov a la policia per a celebrar l’alçament de Pasqua del 1916. Els incidents estan provocats per homes joves i xiquets de les dues comunitats. Es critica la manca d’inversió governamental que crea un terreny fèrtil per als grups paramilitars que no han acabat de desaparèixer. Especialment Derry és una zona on es concentra la violència amb el seixanta per cent dels atemptats amb bomba y el quaranta-un dels tirotejos. 

Els protestants viuen a la banda oriental del riu, els catòlics majoritàriament en la occidental . Tot i els esforços per simbolitzar els desitjos de pau aquesta no ha arribat a collar.