Serra d’Ador. Olor a fum i a descomposició.

 

fotos

No fa molts anys que vaig descobrir aquest raconet de la Safor que a primera vista em va enamorar. Ja darrere del poble d’Ador, per una senda que pujava una vegada passat l’erm terrer entraves en un racó de majestuosos pins en un amfiteatre d’antics marges de bancals abandonats. El l'ortofoto que van fer els americans l’any 1956 s’observa encara la típica imatge dels conreus de secà. Ara, ja fa anys, era una selva verda i fosca amb una senda molt agradable que passava pel costat de la font del sester, sempre seca en els últims temps, i per les pedres campana. En eixa zona es va produir una solsida de pedres que s’amunteguen desordenadament en una àrea extensa. En un dels racons la posició de les pedres permet colpejar-les i sentir un so amb certa sonoritat musical.

Hui estava tot cobert de cendra i fulles de pins com si algun boig haguera tirat tones de fideus per terra. Les pedres acusaven el pas del foc, però en aquesta zona alguns arbres s’havien salvat.

L’olor de cremat acompanyava de manera persistent la ruta. Els arbres afectats pel foc que encara tenien fulles havien perdut la verdor adquirint diverses tonalitats malaltisses de verds, ocres i taronges. Les gosses, aprofitant que no hi havia matoll baix desapareixien buscant rastres que sols elles percebien. La més menuda ha tardat una estona a tornar en una de les ocasions. Venia feliç amb una olor insuportable a descomposició. Segurament havia trobat algun animal mort i s’havia refregat com els agrada fer. No cal dir que en arribar a casa ha passat per la dutxa per al seu disgust.

A poc a poc hem arribat al cim del Ventura, un vèrtex geodèsic abans amb poca vista pels pins que l'amagaven. Hui era un exèrcit de branques fines que dibuixaven traços negres sobre un cel blau de tardor. Sembla que la força del vent es va centrar en la part més alta que estava completament calcinada.

El camí es podia seguir amb vista experta de senderista perquè afectat pel foc es desdibuixava considerablement. Per la collada entre la creu d’Ador i el Ventura he arribat a la senda que baixa fent ziga-zaga fins a arribar al repetidor i als xalets. Tampoc ací el foc va respectar l'agradable pineda que resguardava a l’estiu.

Què es pot dir? Un altre racó més perdut. Un darrere d’un altre van caient zones ben estimades. Eren aquestes zones on anar ràpidament i fer una volta sense anar molt lluny de casa. Afortunadament, alguns illots, com podeu veure a les fotos, han sobreviscut, però la zona màgica dels grans arbres monumentals ha passat sobre manera a millor vida.