Viaje a Irlanda del Nord (VI) Costa Nord d’Irlanda. II Galboly

La següent visita va ser al despoblat de Galboly un lloc que una vegada va albergar fins a seixanta habitants en el seu dia i ara, des que va morir l’últim dels habitants el 2013, un frare de l’abadia cistercenca de Porglenone, està deshabitat.

L’accés es fa per una porta metàl·lica que cal deixar tancada perquè un ramat d’ovelles està solt per les praderies dels voltants i la finca és privada. Tota la muntanya estava coberta d’un vellut verd amb colossals cudols de pedra grisa caiguts de dalt de la muntanya i ocasionalment arbres, alguns en grups compactes, altres solitaris amb formes turmentades pels vents. El paisatge amb el camí ondulat portant-nos creava racons i vistes abans tan estimats pels paisatgistes romàntics i realistes. El camp quedava dividit per tanques metàl·liques i murs de pedra seca. No hi havia conreus, sols praderies. La mar, d’un blau fosc ja mostrava el canvi de l’oratge. Al fons s’albiraven les badies i penya-segats de la costa irlandesa i, a l’altra banda de la mar, les muntanyes d’Escòcia difuminades per les boirines. Un marrà amb poderoses banyes i ulls de filòsof ens observava impertorbable des de les altures, altres femelles menjaven herba pels voltants ignorant els visitants. Ploviscava lleugerament en un dia ja completament gris i humit.

El camí ens va portar a un llogaret que recordava vagament als despoblats moriscos de la meua terra. També ací hi havia eixa certa atmosfera de melancolia que solen tindre els indrets abandonats i que, amb esperit romàntic, la interpretem plena de fantasmes i veus del passat.

La primera referència escrita del poblet és del 1832. Es dividia aleshores en Lower i Upper Galboly. El que anàvem a visitar era el que estava dalt i era el més menut dels dos. En total, entre dalt i baix, hi havia al voltant de 48 cases la majoria d’una sola habitació on feien vida famílies de fins a cinc o sis membres. La propietària de la zona era Frances Anne Vane, marquesa de Londonderry. Els inquilins van llogar les seues terres i subarrendaren parcel·les i cases més xicotetes a persones menys acomodades. El cognom més comú entre els vilatans era Murphy, però també hi havia McAllisters, Mulvennas, McNeills, Blacks i McCallans.

Aquesta aldea, clachan es diu a Irlanda, estava ubicada sota els tossals de la costa d'Antrim en Garron Point, es deia el poble dels lladres, ja que un rumor assegurava que molts dels residents assaltaven els carros amb turistes que circulaven per la carretera costanera d’Antrim ja des del segle XIX.

Una història local del segle XVIII tracta sobre un home anomenat Jasper Ferri. Segons Donnell O'Lloen, de la Societat Històrica de Glens of Antrim, en un article de la web de la BBC, Ferri va tornar de l'estranger al port de Larne amb una suma considerable de diners i joies. Pel que sembla es va vanagloriar de la seua riquesa i, mentre viatjava per la carretera de la costa, va desaparéixer. Sempre s’havia suposat que va ser assaltat i assassinat.

“Al voltant de la dècada de 1950, hi havia una pedrera de roca calcària en l’àrea que s'estava utilitzant, crec, per a restaurar la carretera costanera", contava O'Lloen. "La història és que es van trobar l'esquelet d'una persona amb el seu crani destrossat, la qual cosa va deixar en clar que aquella no havia sigut una mort accidental. Això ha donat peu a la teoria que, possiblement, va ser el malaurat Jasper Ferri.

Certament, visitar Galboly deixava veure com eren les condicions de vida dels irlandesos més pobres i ens feia entendre perquè per tot arreu hi ha descendents d’aquelles onades d’emigració cap Amèrica, Austràlia o la Gran Bretanya. Menjaven del que hi havia per l’entorn: marisc, conills i el que podien trobar a mà. No hi havia arbres, però feien foc amb l'abundant torba que extreien i assecaven dels terrenys més pantanosos.

Gaudien de més llum solar a l’estiu, però la resta de l’any vivien en la foscor de les latituds nòrdiques i els dies de pluja amb el cel cobert. Aprofitant el bon temps els xics del poble pujaven el cim dels tossals i romanien en l’altiplà existent en cabanyes de pedra en un sistema que es coneix com a booleying terme irlandés per a denominar la transhumància. Aquesta aldea agrícola seguia el model de rundale una mena de vida cooperativa amb una agricultura i ramaderia que permetia sobreviure a aquestes comunitats. Fins i tot es feien la seua pròpia roba i elaboraven algunes begudes alcohòliques de nom crathur-poiteen. La vida era dura, però també tenien una vida social entre les diferents cases, moltes d’elles família, feien música, ballaven i contaven històries tradicionals. En la rodalia es va construir un hotel en el qual van treballar alguns dels vilatans, algunes xiquetes del poble es dedicaren al servei domèstic i també hi havia feina a una pedrera propera.

La població va anar disminuint ja en el segle XIX, passant en unes dècades de seixanta a vint persones i així fins la Segona Guerra Mundial. La emigració i el trasllat a poblacions veïnes amb millors condicions de vida, va acabar de buidar el poblet. L'últim granger que va viure a Upper Galboly va ser Robert Gibson. En 1962 era l'únic resident i vivia en la mateixa cabanya en la qual havia nascut. En un poble sense electricitat, sense aigua de font, sense carreteres i sense veïns.

El lloc ara ha esdevingut popular per a les visites de turistes que volen veure el que va ser escenari d’alguns episodis de la famosa sèrie Joc de Trons. La casa amb millor estat i sostre de palla era un decorat en realitat construït per a la sèrie. D’alguna manera s’havia desvirtuat el aspecte original del conjunt amb un element falsificat i que no s’havia retirat. Jo mateixa vaig pensar que era original. Qui li ho hauria dit als habitants originals que el seu racó hauria de ser vist per tot el planeta.

Vaig rodejar els murs de pedra grisa i ascendir un poc pel camí que puja a l’altiplà separant-me del grup. Certament el lloc estava carregat de romanticisme. La majoria de les ruïnes eren sols quatre parets. Alguna s’havia cobert amb un poc adequat sostre de metall i sols una, la construïda per a la sèrie amb la teulada de palla, recordava a l’aspecte original que hagueren pogut tindre les altres cases.

El temps s’havia tancat i vam tornar descendint pel camí ondulat fins a la tanca per on havíem accedit.