El riuet

Traducció al valencià d'un article que vaig publicar el 2007 i que he recuperat. Vida i mort en el passat i ara. 

1940

Anna va calcular les seves possibilitats amb optimisme infantil. Va saltar la rasa que la separava de la perera. Per molt poc no va aconseguir la riba i va relliscar empastifant genolls i sabates d'aquella argila vermella que tenyia tot el poble. Un xicotet esforç agafada a dues mates i ja estava a l'hort. Amb habilitat de gat es va enfilar al tronc, va recolzar un peu darrere l'altre i es va asseure en una bifurcació de les branques. Asseguda en el seu trona va arrencar un deliciós pera d'aigua i la va envestir a mossos. La polpa es desfeia en sucs que acariciaven com formigues juganeres el dors del seu braç. Com una xicoteta reina mirava per sobre de les crestes dels bancals el poble de cases de pedra i teula que creixien apinyades a la base de la vella església barroca. El cel d'aquell matí de ponent relluïa nítid, com acabat d'estrenar en el paisatge.

2017

Qui et va trucar? L'anciana va preguntar amb ulls sorpresos al seu fill. Va ser Manuela, tu la vas trucar i ella em va telefonar. No vaig trigar ni deu minuts a arribar.

Vestida amb una bata verda d'hospital semblava molt més feble que de costum. Dona d'os lleuger i pas ràpid semblava una màquina que mai s'hagués de detenir. Al barri tots la coneixien per la seva amable però inesgotable xerrameca. De botiga a botiga gaudia cada matí de les xicotetes xafarderies d'un barri que coneixia des de feia vint anys quan juntament amb el seu marit es va traslladar al xicotet apartament de noranta metres de protecció oficial. Al balcó geranis i un canari bru que escandalitzava un cop passava la muda. El seu món era un santuari de butaques i armaris paralitzats en l'any del seu casament. Els marcs amb retrats de tota una vida, nens, adolescents i una formal parella de nuvis en blanc i negre. Era el seu món, net, còmode, seu.

1940

¡Iaia! Que s'està dormint! Anna va saltar sobre l'anciana i es va arraulir a la falda. De dol, des de la mort del seu pare quaranta anys enrere, arrossegava el seu cosset per la casa entre els fogons i el corral. Arrugada com una pansa, els seus ullets negres espurnejaven sota les capes de pell. A la seva edat tenia aquest aspecte que prenen els humans en la seva vellesa, quan el vell parentiu amb els primats es torna més i més evident. Les seves mans dures com el cuir es van enredar entre les cues acariciant amb tendresa els seus cabells. Anna podia sentir a parts iguals l'olor corporal i el rastre del fum de la xemeneia entre els plecs de la faldilla que baixava des de la boga de la cadira fins a les tosques rajoles del sòl.

2017

A la sala d'espera mira sense comprendre. La seva vista recorre els enrajolats com intentant percebre el sentit i la llei de l'ordre de la graella. Un monitor parpelleja desconnectat sense mostrar res més que la gràfica buida. En els dispensaris s'amunteguen desenes de capsetes amb artefactes de la professió de noms tan poc romàntics o imaginatius com palillos bajo lengua. Ampolles i ampolles amb remeis de xoc per a urgències imprevistes. Pocions màgiques capaços de ressuscitar als morts. Al carrer la pluja furiosa colpeja la finestra en un dia on la llum es resisteix a arribar. Qui et va trucar? Va ser Manuela, mare, et trobaves malament i la vas trucar. Ella em va telefonar. Vinga, calla i relaxa't.

1940

En aquell període de fam un nen era indubtablement més feliç en un xicotet poble de muntanya que en la més civilitzada de les capitals. A la família eren rics, però amb el que donaven les poques terres de la seva propietat i els productes dels seus animals tenien suficient per no necessitar més. Anna era ronsa amb el menjar, però el seu bol de sopes de pa i llet amb sucre com esmorzar mai faltaven. L'escola no quedava lluny, així que es va prendre el seu temps aquell dia de setembre a acostar-se al xicotet edifici pintat de blanc on menuts i grans s'apinyaven per rebre les seves primeres instruccions de vida. El gat pèl-roig del forner tancava els ulls relaxat mentre absorbia amb plaer els primers raigs del matí. Tot just un esclafit i un cant rodat, gros com un ou, el va colpejar l'espinada en rebotar en el mur. Espantat va donar tres salts i, aferrant-se a la parra, va escalar fins a arribar al balcó. Entre ofès i alleujat va veure com Anna s'allunyava donant-li un cop de peu a una altra pedra del carrer.

2017

La doctora va mirar el paperet que havia sortit de la impressora. Semblava tan innocent com el rebut de l'autopista o el compte des supermercat. Sense dignar-se a aixecar la vista va apuntar les dades en dos formularis i va consultar l'historial en el monitor. Què li ha passat a ma mare? La doctora va aixecar els ulls per sobre de les ulleres i li va contestar. Sembla que ha tingut un accident vascular al cervell, però és molt prompte, he de fer-li una tomografia per estar segura. Va tornar a baixar la vista, va assenyalar dues caselles més i va trucar a una infermera. Com anem avui amb les tomografies ?. Hi ha cua, va dir concisament l'auxiliar. Bé, pugem-la i quan sigui possible em baixen l'informe. Entre el fill i la infermera van incorporar a l'anciana. Vol aprofitar i orinar? L'anciana mira i sospesa les paraules. L'engranatge lògic per fi arrenca i accepta la invitació a seure al plat i deixar córrer al cos. Així vam aprofitar per a l'anàlisi d'orina, diu la infermera feliç de no haver de ser ella la que hagi d'anar a buscar-la i que surti per si sola.

1940

Anna torna a casa entra corrent crida una salutació ensordidora que és silenciada amb tendresa. Hi ha una atmosfera diferent, un altre compàs estrany que no és l'habitual. No aixequis la veu filla, que està don Saturnino visitant a l'àvia. En una de les habitacions de la planta superior el metge ausculta el pit de l'anciana que ronca com el motor d'un dels monoplaces que sobrevolava en poble llançant bombes uns anys abans. Parsimoniós parla amb el fill i li recepta vapors d'eucaliptus en un temps on els antibiòtics són medicina d'avantguarda a segles d'aquell racó rural. Que es quede al llit i si veuen que li puja la febre draps freds. Quan el doctor surt, Anna el mira mig recelosa recordant l'última visita amb la seua grip del mes de març. El doctor no pot evitar somriure i va acariciar la seva cabellera lleument.

2017
Qui et va trucar fill? Pss .. mare calla i no mareges. Ja saps que em va trucar Manuela. Jo era a la feina i em va dir que no et trobaves bé. Vaig vindre amb l'ambulància? No mare. No recordes? Et vaig portar jo amb el meu cotxe. Vinga, estigues queta. No sé que m'ha passat. Qui et va trucar fill? Ai, no saps com em desagrada molestar-te. L'anciana es recolza a la llitera i tanca els ulls entre el cansament i la confusió. Una veu metàl·lica anuncia el torn i dos fornits auxiliars agafen el llençol i la llancen com un pes mort sobre la safata del tomògraf. Com un personatge a punt de ser criogenitzat el cos s'introdueix lliscant la llitera en un cilindre no apte per a claustrofòbics. L'operador manipula els controls i un brunzit nega la sala. El monitor mostra els progressos de la instantània intimitat del cervell.

1940
Les campanes toquen a mort estenent la seva cantarella fins més enllà dels penya-segats. Un esbart de corbs es posa pesadament sobre les teulades que acomiaden el fum de les llars. Novembre es presenta amb un cel de marbre que banya el paisatge d'una fredor lunar. Un seguici surt de l'església i es dirigeix ​​pausat cap a les quatre tàpies que tanquen l'últim refugi dels del poble. Pepín obre el seguici amb la seva sotana d'escolà i la creu de processó. Un xicotet grup de dones de faldilla llarga i mocador al cap, uns pocs homes, la família i les restes de l'àvia. Des de dalt de l'arbre Anna mira al lluny l'espectacle. Ets molt xicoteta per a aquestes coses, va dir contundent el seu pare. No conforme del tot, va fugir fins als bancals propers per veure l'espectacle encara que fos a distància. Amb set anys no s’és molt sensible a aquestes coses perquè no s'entenen simplement. Quan va vore desaparèixer el seguici en la revolta del camí va baixar de l'arbre i es va acostar al riuet, va creuar saltant de pedra a pedra. L'aigua bombollejava entre les pedres blub, blub, blub

2017

Blub, blub, blub ... Obri els ulls i veu el dispositiu que li facilita la respiració. Desenes de bombolles salten dins el recipient amb un so suau que, com un remor, envolta l'habitació. Anna no comprèn per un moment on és. Gira el cap i reconeix al seu fill, però no li diu res al veure’l cabotejant a la butaca. A l'altra banda un vell decrèpit tus despietadament entre glopada i glopada. Al passadís es sent el tràfec dels que van i vénen. Entra una infermera i sense dir res, com qui alça la tapa del motor d'un automòbil avariat, li aixeca la camisa de dormir i li canvia la borsa. Tuteig desganat i una mica impúdic. Molt bé Anna ara ja estàs ben neta. Ella li respon. Aquest xic és el meu fill. Sap si és ell el que em va portar aquí?