Viatge a Irlanda del Nord (IX)Belfast. La ciutat intenta respirar.

El centre de Belfast no és molt gran. Té quatre avingudes principals on es situen els edificis públics amb els quals li van voler donar caràcter de capital en aquells temps on era un referent industrial. Caminant per l’avinguda Chichester en direcció oest el teixit urbà va perdent magnificència fins a arribar al barri jurídic on als dos costats d’un carrer per a vianants estan les seus dels jutjats. Cap broma. Les tanques són altes i agressives denotant necessitat de seguretat. Les càmeres abunden. A la part nord del carrer un edifici neoromànic de rajola i, un poc més al nord, l'estació de policia de Musgrave també protegida per més càmeres, tanques amb afilades punxes i poca visibilitat cap a l’interior. 

Per la banda sud un modern edifici envidrat allotja la Law Society House. Molts despatxos d’advocats ofereixen els seus serveis al costat dels jutjats principals. L’edifici més venerable de la zona, la Royal Court of Justice, és d’estil barroc de formes severes i contingudes. Predomina la línia recta amb quatre volums prismàtics als cantons que li confereixen cert aire de bunker blindat. Les tanques de ferro de forja més el mur de pedra perimetral mostren més debilitat que força. En una ciutat tan conflictiva com va ser aquesta la seu del poder judicial podia ser víctima d’atacs terroristes, i per això aquest aire de fortí.

Com ja vaig dir en un capítol anterior aquesta és una ciutat de ràpids contrastos. Seguint la caminada cap a l’est, sols creuant el carrer, s’arriba a una zona allunyada de la severitat dels jutjats, ja al costat del riu, que lliga els edificis jurídics moderns amb un immens auditori, hotels i un passeig per la ribera del Lagan.

En decaure l’activitat industrial en les dècades dels anys setanta i huitanta van quedar les riberes del riu Lagan abandonades i amb pèssimes condicions mediambientals. La Langside Corporation, una entitat pública, es va crear per a donar solució a aquest problema. El 1987 es va completar el pla conceptual destinat a crear una zona atractiva, accessible i sostenible que atraguera les persones.

En primer lloc on es va actuar va ser la llera del riu. Es va solucionar amb un assut el problema de les marees que deixaven el llit del riu al descobert provocant un aspecte visual desagradable i amb fortes olors especialment a l’estiu. Però el vaixell insígnia va ser aquesta zona dita Lanyon Place on aleshores erem. L'oficina local d’arquitectes Robinson McIlwaine va ser la que va crear l’auditori Waterfront Hall, un immens edifici circular amb una bona part de la façana de vidre amb usos diversos i capacitat per a milers de persones. Es va completar el 1997, ja a punt d’arribar els acords de Divendres Sant, i ha suposat el centre dels grans esdeveniments per a la ciutat. 

Els voltants estaven solitaris els dies que els vam caminar. Es veien molts locals amb ocupació anterior i ara tancats amb cartells que els oferien per a llogar. Es veu que no acaba de collar aquesta zona tot i estar tan ben enllestida.

Ja a la ribera del riu hi havia alguns llocs d’oferta d’oci també tancats. Sols a la porta del Waterfront Hall hi havia una mica d’animació amb els participants d’una fira de serveis per a bodes que es feia eixe dia.

Cal valorar l'esforç que ha suposat per a Belfast el sanejament de tota una zona degradada que ara és una zona moderna que ha canviat la imatge de la ciutat. De tota manera, almenys en les dues vegades que vam estar es respirava cert aire de soledat que no convidava a passejar per la zona en hores fosques i que em recordava a les distòpies de la sèrie Black Mirror. Tal vegada em faria falta haver anat en dies d’un esdeveniment o als dies on l’estiu on segurament estaria més animat el complex. 

Tancant el recinte pel sud-est està la torre de l’hotel Hilton. El vam rodejar per una zona una mica laberíntica i vam tornar cap al centre. A poca distància estava el popular mercat de St. George. És l’últim que sobreviu dels mercats d’estil victorià. Com en tantes altres ciutats europees els mercats de carrer eren insalubres i, en una època d’higienisme, es van crear amb la nova arquitectura d’estructures industrials de ferro tota una sèrie de recintes tancats on realitzar la venda de queviures en millors condicions. Aquest va ser construït en tres fases entre 1890 i 1896 on abans hi havia un mercat obert (tal com va ocórrer amb el Mercat Central a València). Es va pensar enderrocar al principi dels anys noranta per canvis en la normativa sanitària i els costos de manteniment, però l'oposició popular va aconseguir que es mantinguera obert. Ara és un mercat de cap de setmana on encara es venen alguns queviures, però, per damunt de tot, és un lloc d’oci, de compres d’artesania i de locals on menjar ràpid. Fins i tot hi havia una cosa que li deien “paella” i que ens va fer riure per l’atreviment.

L’espai interior, dividit en carrers longitudinals i transversals, estava animat per un públic que recorria pausadament l’oferta culinària, les antiguitats, els productes de proximitat, com ara formatges o peix, l’artesania i moltes altres coses. El sostre, amb il·luminació zenital, estava cobert per una estructura de ferro sostinguda per columnes formant una nau diàfana. Per fora la rajola roja, tan típica en tants edificis, formava una paret compacta amb arcs cecs i portes amb frontons clàssics que es repetien simètricament.

St. George era un paradís de les compres i un bon lloc on adquirir a un preu raonable productes impossibles de trobar en cap altre lloc. Cada dia músics diferents animen amb interpretacions en directe un ambient informal i agradable. Un dia era un home amb una guitarra al següent un grup de xiquets d’una escola fent música cèltica amb molta gràcia. 

Al mercat de St. George, afortunadament, no hi havia cap insinuació a la política sectària o als conflictes locals o mundials que tant abunden als barris. Cap bandera britànica o irlandesa. El centre de Belfast és ara per ara territori neutral i la gent gaudeix d’una vida on la violència política no té la presència de fa unes dècades. Hi ha una decidida voluntat de refer una ciutat tan castigada i l’urbanisme juga un paper determinant regenerant espais, però, tanmateix, ha creat altres estructures que la fan poc apropiada per a caminar d’un barri a l’altre.

El temps dirà si aquesta de regenerar voluntat colla o tornen els temps difícils. Com tindríem oportunitat de veure a Falls Road, el barri catòlic més conegut o Shankill Road, el seu veí protestant i també emblemàtic, les coses encara no estan clares i la violència sempre està a punt d’esclatar entre les dues comunitats.