Viaje a Irlanda del Nord (VI) Costa Nord d’Irlanda. III Glenariff

fotos

Pluja. Un altre dia amb el plugim que es suportava més per necessitat que per convicció. Havíem eixit cap al nord fins a endinsar-nos en la xarxa de carreteres diminutes entre tossals.

Acostumats a un sol que quasi sempre està a la nostra disposició, a Irlanda vam haver de fer el cor fort, agafar l’impermeable i caminar per una terra humida i fresca entre troncs coberts de líquens. Estàvem a Glenariff. El cel, en el moment d’arribar, estava gris i això feia el paisatge més ombrívol i misteriós. Seria l’escenari ideal per als contes de fades i donyets amagats pels voltants davall de les mates que envoltaven el camí.

Una senda ben habilitada s’internava entre un bosc de grans arbres que començaven a mostrar els signes de l’arribada de la tardor. L’aigua brollava en abundància i explicava sense més paraules la verdor que imperava en tota aquella zona.

Glenariff Forest Park és un bosc de 1185 hectàrees que es va obrir a les visites fa huitanta anys i que forma part d’una vall glacera que s’obri a la mar. "Glen" és una paraula que s'utilitza comunament a Irlanda per a referir-se a les valls profundes i estretes que es troben en les àrees muntanyenques. Els "glens irlandesos" es refereixen específicament a aquestes característiques geogràfiques a Irlanda, i hi ha diversos glens notables en tot el país. Un exemple conegut és el comtat d'Antrim, a Irlanda del Nord, per on havíem estat els dos dies que vam eixir de Belfast. Aquesta zona de la costa nord de l’illa alberga els "Nou Glens d'Antrim". Aquests glens són Glenarm, Glencloy, Glenariff, Glenballyeamon, Glenann, Glencorp, Glendun, Glenshesk i Glenavy. Cadascun d'aquests glens té el seu propi caràcter distintiu, amb paisatges impressionants, cascades, rierols i vegetació força exuberant.

Efectivament, a mesura que ens anàvem internant per la frondosa senda, gaudíem d’una natura exuberant i dels rierols que ens acompanyaven. En la distància es veien els cims de les muntanyes que, en paral·lel obrin la vall a la mar. Caigudes d’aigua que brollaven per tot arreu en forma de fils blancs, es desplomaven dels farallons negres sobre els vessants inferiors. Algunes parts estaven completament cobertes per un bosc madur, altres eres praderies o erms a les parts més altes, on sols l’herba creixia. El plugim queia pesat i gris sobre els arbres que escalaven des del fons del congost envoltats de núvols baixos.

El camí girava abruptament per unes escales. A mesura que descendíem per la passarel·la de fusta sentíem el soroll de l'aigua encanonada caient amb força entre violentes onades. Sense l’ajuda d’aquesta instal·lació haguera sigut impossible accedir a l’estret llit del riu sense cordes i material de grimpar. L’aigua ací té el color del café per efecte probablement de les zones per on passa perquè a Glenariff tot era natura verge. A nosaltres que som d’un paisatge eixut, quasi àrid, aquesta verdor i, per damunt de tot la quantitat d’aigua, ens subjuga. Davant del monstre controlat que era la primera caiguda ens vam quedar bocabadats per l’efecte hipnòtic de tanta fúria. Tot l’ambient quedava envolt en un vapor d’aigua generadora de vida tanta vida vegetal per tot arreu.

Aferrada a les pedres, la passarel·la ens va conduir riu avall sempre al costat d’una aigua brava que es desfeia en dits d’escuma que semblaven urpes atraient-nos amb la seua força. No era certament un lloc per a caure a l’aigua. Les següents cascades no eren tan altes però si més amples. En la tercera caiguda, la més ampla de les tres, hi havia instal·lat un petit mirador per a fer-se la foto amb el toll i la cascada. La llum del sol entrava de gaidó filtrant-se pels núvols de vapor i difuminant tot el rogle. Tinc sentiments contradictoris respecte a l’accessibilitat dels llocs de natura. Imagine aquest espai màgic en els dies d’estiu amb cua de visitants fent-se la foto. Afortunadament, no va ser el cas i vam gaudir del parc natural sense altres visitants en quasi tot el recorregut.

El camí abandonava en aquest moment la llera i, per pista forestal, anava pujant obrint-se al paisatge més obert de la part més alta de la vall. Amb arbres dispersos les praderies escalaven fins als penya-segats de roca negra i més dalt es veia l’altiplà erm que la glacera havia tallat en els temps de les glaciacions. Hem de recordar que quasi estàvem a la latitud de la península de Jutlàndia i això vol dir quasi Escandinàvia.

Un pit-roig ens observava a poca distància el grup humà. Sembla que han aprés a deixar-se veure per si cau alguna llepolia. Em va deixar apropar a fer-li fotos a molt poca distància.

El sol lluïa per moments, però la pluja, obstinada, ens obligava a traure els paraigües. En arribar al centre de visitants una cortina grisa que venia del nord ho va cobrir tot de foscor i ens vam xopar de dalt a baix. Finalment, en pocs minuts el sol, que semblava vençut, finalment va guanyar la partida. L’astre rei projectava la seua llum entre les clarianes dels núvols i ens oferia espais de colors intensos. A punt d'anar-nos-en el cel blau es va imposar amb un arc de Sant Martí de fons que va ser tot un regal. Qui diria que aquesta ha sigut i és una terra amb tanta violència soterrada!

Vam pujar a un mirador cap a la vall. Les praderies es veien amb un verd quasi brillant amb ovelles com a punts blancs pasturant tranquil·lament, els masos escampats ací i allà, les fileres d’arbres marcant les fites i els núvols blancs sobre un blau fresc i profund ens van regalar un moment inoblidable. Era hora de partir cap a Derry. O millor dir Londonderry?