La memòria de la pedra i del temps

 

fotos

La línia de costa de les Rotes és com el front d’una guerra antiga entre la terra i l’aigua. Els estrats, apilats uns damunt dels altres, recorden els cossos acumulats de batalles successives que la geologia ha anat lliurant. Planes litorals fossilitzades, plegaments que alçaren muntanyes, roques esculpides a colps de vent i d’aigua: les petjades d’aquesta lluita ocorren, però mai a velocitat humana.

Sobre una pedra arenisca, vertical com un menhir extraviat, el gosset de les Rotes li diuen, una gavina vigila el món amb aquella mirada perversa, orgullosa de posseir la seua talaia minúscula. No gaire lluny, un grup de jubilats de la Universitat Sènior escolta les explicacions del seu guia: ningú renuncia a l’antic anhel d’aprendre. El professor assenyala una capa i després una altra, distingeix materials, separa textures, desgrana èpoques. En cada gest — certament teatrals — revela la lenta construcció d’aquest paisatge que a nosaltres, espectadors efímers, només se’ns concedeix contemplar.

Les Rotes són el punt final d’una zona on la muntanya es va desfent en barrancs i dipòsits fins a arribar a la mar, a vegades a tocar i, d’altres, a una distància que sembla capritxosa. Les roques, aspres i rogenques, rosegades pel salobre, culminen en un tram on el paisatge esdevé una paret vertical que mor, al sud, al cap de Sant Antoni.

És un paisatge d’una bellesa fascinant, retratat, pintat i gaudit per totes les mirades capaces de percebre l’equilibri fràgil d’aquesta lluita inacabable entre el mar i el continent. La roca vertical de la gavina —aquella talaia mínima i orgullosa— ha sigut pintada i fotografiats milers de vegades. Sembla que el temps no l’afecte, però les seues formes retorçades conten la història de milions de colps d’escuma blanca que, a poc a poc, la transformen en sorra, en grava, en part de les platges i dels fons marins.

L’oratge era ahir ombrívol. Una atmosfera entelada per núvols baixos deixava caure rajos de sol d’aquella manera teatral que apareix en les obres barroques o en certes pel·lícules de Hollywood, com si una divinitat capritxosa haguera decidit enviar un missatge al món.

Dénia, igual que la geologia que l’acull, ha sigut sempre un port de mar: un indret d’arribada i un punt d’al·luvió de la plana que s’estén fins a Cullera, entre marjals, restinga, deveses, ullals i serres amuntegades per la força incessant de la tectònica de plaques.

També ha estat un territori d’estrats humans superposats: fenicis, romans, visigots, musulmans, cristians i, ja molt més tard, anglesos altívols que sempre han viscut separats amb un aire discretament imperial. I encara un altre estrat: el dels nazis fugits de la desfeta, instal·lats en la fantasia d’un paradís mediterrani i protegits per un règim que els considerava dels seus. Sembla que encara ressonen, dins d’alguns xalets que un dia els van donar recer, les marxes marcials d’aquell deliri.

En aquesta lluita eterna entre terra i mar, a l’argila i la roca s’hi va sumar, només fa un parpelleig geològic, el poder del formigó. Fou l’estrat del turisme, tal vegada l’últim estrat de l’era humana si les coses no canvien.

A cavall de l’autobús, travessem les avingudes del sud de Dénia, reductes dels proletaris que serveixen la casta colonial que s’ha apropiat de les millors vistes d’aquest paisatge encara bellíssim. En aquests barris regna la mediocritat. Finques repetides, carrers grisos i anònims que res tenen a veure amb la Dénia mítica del castell, del port o del carrer del Marqués de Campo.

La carretera d’Ondara és ara un mosaic improbable de supermercats, tanatoris, hospitals i botigues de tota mena. Sempre m’han fascinat les tanques publicitàries amb la cara d’alguna dona estrangera que es ven ella mateixa per a vendre cases, un reclam que diu clarament que també nosaltres estem en venda.

Mentrestant, aquesta terra al·luvial —una vegada verda, traçada per mil bancals i un dèdal de camins que unien pobles i persones— mostra el rastre clar de l’abandonament agrícola. Els millors terrenys ja han sigut colonitzats. Els tossals, abans pelats o coberts de garroferars, són ara una catifa de xalets i jardins que actuen com esponges absorbint l’aigua que les muntanyes havien capturat per a alimentar les venes dels rius soterranis, ocults a les mirades indiscretes.

Seguim cap a Orba. A l’esquerra, la serra del Seguili, tan intranscendent que quasi ningú no la nomena; al nord, Segària, amb perfils que conviden a trobar-los significat: la cara d’un indi, un cocodril, una criatura inventada. La tendència humana a llegir patrons no té límits.

La Rectoria ens recorda que fou terra de cacics i bandolers. El barranc de Malafí va ser la via d’escapament dels protagonistes del robatori de Benimassot; encara diuen que alguns descendents viuen dels beneficis d’aquell assalt llegendari.

Passem Orba, terra d’alfarers. El professor puntualitza que ací aflora una capa d’argiles del Terciari, del Keuper. Amb el material, amb la geologia mateixa, sorgiren les oportunitats: cada estrat ha dictat els oficis possibles.

Entrem a la carretera que puja a la Vall de Laguar. El dia juga a confondre’ns: a estones mostra un sol tímid i sobtadament es torna gris i deixa que la humitat se’ns clave als ossos. Abans de continuar, parem a Fontilles, una vall tancada entre muntanyes, famosa per la seua leproseria. La lepra fou habitual a les comarques centrals valencianes; una època de penalitats que ja ningú recorda. Els afectats —emmascarats, humiliats, amagats en coves com si foren monstres— eren apartats fins que les nafres acabaven amb ells. Fontilles, separada per una muralla de la resta de pobles, esdevingué l’únic lloc on el malalt podia recuperar una mica de dignitat. Una treballadora del centre ens va explicar amb detall la història i les activitats actuals, tan diferents des que, a principis dels huitanta del passat segle, es va trobar una cura.

Hui Fontilles sembla un element aliè al paisatge. L’arquitectura, feta de pavellons construïts en èpoques diverses, no s’assembla gens a la de la resta de la comarca. Però la vall respira un esperit tranquil, gairebé recollit, com si la muralla continuara actuant d’escut protector davant d’un món que es torna més caòtic cada dia.

L’autobús s’endinsa en Campell, un poble amb un carrer central que vertebra un urbanisme estret, estirat sobre un crestall llarguerut entre dos barrancs.

Una última ullada abans de dinar ens mostra el tall vertiginós del riu Girona. Al nord, la serra de Migdia i l’Alt de la Mançanera tanquen amb solemnitat aquest paisatge de vertigen. Ens va faltar veure el somni oblidat de domar el riu amb la presa d’Isbert, aquella fulla fina com un ganivet de gegants que alguns van creure que podien tancar. La realitat càrstica els tornà a la mesura humana: fou la terra qui es bevia l’aigua en pocs dies, convertint l’obra en un joguet trencat.

Dinem resguardats de la gelor un bon arròs al forn, fruit d’aquestes planes litorals modelades en el cicle interminable de construcció i destrucció que ens supera completament: nosaltres, una espècie convidada a observar la voràgine.

En acabar, pugem al terrat, des d’on s’estén una vista enterbolida. El Montgó s’amaga tímid entre els núvols, igual que Segària. A la dreta, l’immens Penyal, el Cavall Verd: punt i apart en la vida i l’extermini dels moriscos.

Certament, som geologia: cultura, identitat, gastronomia… tot és geologia. Qui som, al bell mig d’aquesta batalla eterna? Em ve al cap Carl Sagan: «El cosmos està dins de nosaltres. Estem fets de pols d’estrelles. Som una manera perquè l’univers es conega a si mateix.» Li agafe la idea i jo diria que som geologia, una forma que la Terra ha pres per a adonar-se del paisatge que ha creat.