Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  fotos Qui diga que coneix tots els racons de qualsevol muntanya està mentint o s’enganya a si mateix. Ara que he xafigat barrancs i tossals, crestalls i coves puc dir que sempre hi ha una penya llunyana, fora de senda, inaccessible i secreta on ningú no ha pujat encara o una collada on s’amaga un avenc que mai ha sigut descobert. Conec el Benicadell des que tenia dotze anys i he xafigat les seues sendes de ponent a llevant per l'obaga i la solana i encara continue descobrint nous racons encisadors. Vam desistir pujar des de Salem fa una setmana pel mal oratge i obstinats ho vam intentar repetir el passat dissabte. La Font del Poet, primera parada del nostre recorregut, està al fons del Barranc de la Canal, en una arbreda que havia omplit de fulles taronges amb la final de l’estiu. El paratge que podria ser bufó i discret queda ofegat sota un mur de pedra, asfalt i formigó on és la factoria d’embotellament de Salem. Vam prosseguir la caminada entrant breument pel poble pujan...

Aquesta setmana s’ha produït un succés lamentable al qui va ser el meu lloc de treball molts anys. L’IES VALL DE LA SAFOR era un centre prou tranquil si considerem la dinàmica de descontrol que va en augment des de fa anys. La immensa majoria de xiquets són poc conflictius i acaten les ordres i actuen amb la picardia pròpia de l'edat en els enfrontaments amb els professors. Podem dir que, fins a cert punt, també és tasca del professor, a més d'ensenyar, fixar les normes de comportament per tal d'aconseguir que un grup enorme de xiquets funcione de forma ordenada. Dic fins a cert punt, perquè cal que existisca un mínim consens per part de les famílies i els xiquets al voltant de l'autoritat del professor. Si no és així, seria l’hora de la direcció, la inspecció i la Conselleria per a protegir i emparar la figura del professor. Ja fa anys que tots tenen drets i el professor està com en aquella pel·lícula "sol davant del perill". Uns cursos enrere se’ns va comuni...

FOTOS Només eixir al carrer l’oratge t’empentava cap a dins. El pati estava humit, l’atmosfera, amb núvols molt baixos semblava una esponja i Juan, que estava constipat, volia anar per tot i per totes. Em va dir pel whatsapp que fins i tot portava el gosset i jo ja havia decidit no portar a les meues. Aquestes, ignorants de les condicions climàtiques, no feien més que botar i botar al meu voltant indicant a les clares que també volien vindre. Quatre contra u, gàbia al cotxe i viatge curt a Ròtova on Juan, amb la mascareta posada, esperava el transbordament de cotxe a cotxe. El plugim microscòpic omplia de gotetes els cristalls del cotxe, els núvols esponjosos envoltaven els bancals de la Vall d’Albaida. A Salem la cosa no millorava: estava fosc, gris, molt tancat i plovia lleugerament. En una ràpida conversa vam decidir avortar la ruta i tornar cap a la Safor. Afortunadament per la banda de Llevant el mantell de núvols anava obrint-se i espontàniament vam decidir anar cap a Pinet a puj...

Arribem tot just per a veure passar Melcior. Encara, i més després d'aquest anys de crisi sanitària, ens agrada anar a veure la calvalcada dels tres reis mags. Una multitud de gent s’amuntega en les dues voreres del passeig i en la corba on gira la comitiva cap a la plaça de l’Ajuntament. Es perceb un entusiasme necessari en una societat esgotada d'agresivitat. Jo diria que abunden més els adults, però moltíssims xiquets admiren bocabadats un espectacle que per a ells és encara màgic amb aquesta ingenuïtat que converteix les disfresses, les carrosses i els llums una mica coents en una realitat fantàstica on la imaginació supera una racionalitat encara no adquirida. Els adults, per damunt de tot els que porten xiquets, es contagien de l’entusiasme i criden a tota veu els noms dels mags d’Orient. La cavalcada és en el nadal espanyol la culminació d’una marató de dinars, sopars i una explosió d’edulcorat sentimentalisme. He de dir que el Nadal va morir per a mi a poc a poc entre l...

fotos El pit-roig s’havia quedat enganxat amb les seues potetes en la capa de fang de la bassa que recollia l’aigua de la Font del Cossí. La nit havia sigut dura amb temperatures d’un grau en aquesta zona ombrívola del Barranc de Vallmelós. L’animalet estava balb i posava tota la seua energia defenent-se de Curro. El gosset l’havia trobat i olorava curiós el pardalet que estava completament indefens. Juan el va traure de la trampa mortal i el va posar a una zona assolellada d’on ràpidament va desaparéixer. Tota aquesta escena ocorria al costat de la Casa de Mahoma, una edificació no tan antiga abandonada a la seua sort i envoltada de matoll. No era la primera vegada que passàvem per l’indret. De fet, estàvem lligant dues zones de la serra que ofereix magnífiques vistes del pas entre l’altiplà castellà i la comarca de la Costera i l’autopista que va cap al sud entre el Capurutxo i els tossals on va morint suaument la Serra Grossa. La Font de la Figuera, l'últim poble valencià abans ...

Fotos Quan un viatge va de camí cap al seu final es barregen sentiments d'urgència, de certa nostàlgia i desassossec. Era diumenge, a primera hora del matí havíem caminat per la ribera del Lagan i havíem acomiadat la segona visita al St. George Market amb una actuació d’una colla d’alumnes d’un centre educatiu interpretant música popular irlandesa. El grup que havia vingut a la boda havia anat disminuint. Alguns ja tornaven aquest mateix dia i els altres ho faríem el següent. Vam dinar a un restaurant del centre comercial Victoria Square. Vist des del cel, en una vista zenital, el Victoria Square sembla una immensa nau espacial que haguera aterrat al centre de la ciutat. A diferència d’altres complexes semblants no agafa una illa i la urbanitza per dins, ací són els carrers de la ciutat els que continuen i s’integren dins de la superfície de nova creació. Aquest centre comercial que es troba entre Victoria Street, Chichester Street i Ann Street, que són dels carrers més cèntrics de...

Eivissa és com una adolescent fugissera que apareix esplendorosa per damunt de l’horitzó o que s’amaga amb timidesa entre els vapors surant oculta sobre la mar. Des que era xiquet m’ha enamorat aquesta visió d’una terra promesa sempre inassolible i a la vegada tan estimada. La línia de serres de l’illa és un paisatge que als nostres ulls apareix verge i pur, que poc té a veure amb eixa illa de les nits de festa i drogues en què s’ha convertit. La nostra terra ha sigut testimoni del pas de generacions que supose també quedarien fascinades per aquella promesa de viatges a noves terres per la Mediterrània. Qui no voldria somniar amb un món nou i desconegut a l’altra banda de la mar? Els éssers humans som nòmades i sempre volem el que no tenim. Els llauradors i ramaders pujarien del poble pel Camí del Tarrassó als seus corrals i bancals amb eixa visió familiar a l'esquena. A la seua esquerra veurien la colossal visió dels vessants de la Serra de la Safor desplomant-se al riu per la zon...