La Cavalcada dels tres reis mags.

Arribem tot just per a veure passar Melcior. Encara, i més després d'aquest anys de crisi sanitària, ens agrada anar a veure la calvalcada dels tres reis mags.

Una multitud de gent s’amuntega en les dues voreres del passeig i en la corba on gira la comitiva cap a la plaça de l’Ajuntament. Es perceb un entusiasme necessari en una societat esgotada d'agresivitat. Jo diria que abunden més els adults, però moltíssims xiquets admiren bocabadats un espectacle que per a ells és encara màgic amb aquesta ingenuïtat que converteix les disfresses, les carrosses i els llums una mica coents en una realitat fantàstica on la imaginació supera una racionalitat encara no adquirida. Els adults, per damunt de tot els que porten xiquets, es contagien de l’entusiasme i criden a tota veu els noms dels mags d’Orient.

La cavalcada és en el nadal espanyol la culminació d’una marató de dinars, sopars i una explosió d’edulcorat sentimentalisme. He de dir que el Nadal va morir per a mi a poc a poc entre la mort dels pares, les desavinences familiars, el pas del temps i l’absència de xiquets a casa i, per damunt de tot, aquesta carrera consumista i fora de sentit comú que ens fa omplir el carro del supermercat amb més menjar del que hauríem de consumir i aquesta activitat frenètica de comprar els regals i esperar que arriben els paquets. A més a més tenim una persona major que ha entrat, com un avió en caiguda lliure en barrina, en una demència senil que desbarata tot l’equilibri de la família.

Ho sent, perquè encara recorde la bellesa pura del Nadal de la infància que ha mort d’alguna manera en el meu cor. Ho sent perquè veig que tot és una hipocresia en una societat amb agressivitat a flor de pell. Discussions enceses en les xarxes sobre com ha sigut la cavalcada on pesa més el caire polític de cadascú que la comprensió del fet que sol és un espectacle intranscendent que sempre meravellarà als autèntics destinataris d'aquesta. Altres fan una qüestió de vida o mort sobre si l’enllumenat del Nadal està o no al seu carrer. Mentrimentres altres han perdut el respecte al símbol de la innocència, que és el Jesuset del pessebre, el furten i apareix maltractat a un festival de rock. Com si no fora més que un símbol els confrares que van muntar el pessebre el renten amb aigua beneïda per a restaurar la puresa perduda com si fora una qüestió de vida o mort.

Al Facebook m’apareix un vídeo de Gaza amb una xiqueta de tretze anys demanant auxili per a ella i els seus familiars soterrats entre els enderrocs de la que fora sa casa. Les imatges de persones ferides, morts, atacs i explosions arriben de Terra Santa i alcem els muscles impotents davant de les vint-i-tantes mil morts després de les mil cinc-centes de jueus en l’atac terrorista de Hamàs. Tota la regió és un polvorí de mort, destrucció i rivalitats i odis infinits.

Ucraïna abans focus de tota l’atenció, ara està quasi abandonada a la seua sort. Els russos van castigant més i més a un país que diuen “germà”. Ens sembla massa lluny o estem esgotats. Les notícies que arriben són les mínimes. A Espanya la mediocre discussió política i social baixa al terreny de les cavalcades: a Gijón no eixiran dromedaris perquè és tortura animal, en canvi els bous, les corregudes i les festes populars continuen amb eixe regust per la sang fresca. Els caçadors poden tindre els gossos i fer-los criar i els que els tenim com a un més de casa hem de passar un examen!

Tot és una contradicció que em posa l’humor pels peus. Qui poguera tornar als dies en els quals els pares ens assenyalaven el cel i veiem passar el rei o un dels seus patges botant de balcó a balcó. Tant de bo que tornara l’oncle Joaquim a jugar amb la porta de casa fent-nos creure que el rei o un patge ens impedien entrar. Qui vera les tres copes amb conyac del pare i les galetes mossegades que amb tanta cura havia preparat ma mare. Qui sentira la galta gelada de la meua filla abraçada tremolant d’excitació davant la cavalcada i buscant refugi i estima en son pare.

Tal vegada el més terrible de fer-se vell és la contaminació d’escepticisme i el bany de realitat que ens aclapara. És el temps del realisme i de les il·lusions perdudes. Sols el miracle d'una nova generació de nadons i xiquets menuts ens salvarà una mica de l’escepticisme, amb eixe retorn de la màgia de veure la realitat amb els seus ulls.