La derrota de la civilització.

Eivissa és com una adolescent fugissera que apareix esplendorosa per damunt de l’horitzó o que s’amaga amb timidesa entre els vapors surant oculta sobre la mar. Des que era xiquet m’ha enamorat aquesta visió d’una terra promesa sempre inassolible i a la vegada tan estimada. La línia de serres de l’illa és un paisatge que als nostres ulls apareix verge i pur, que poc té a veure amb eixa illa de les nits de festa i drogues en què s’ha convertit.

La nostra terra ha sigut testimoni del pas de generacions que supose també quedarien fascinades per aquella promesa de viatges a noves terres per la Mediterrània. Qui no voldria somniar amb un món nou i desconegut a l’altra banda de la mar? Els éssers humans som nòmades i sempre volem el que no tenim.

Els llauradors i ramaders pujarien del poble pel Camí del Tarrassó als seus corrals i bancals amb eixa visió familiar a l'esquena. A la seua esquerra veurien la colossal visió dels vessants de la Serra de la Safor desplomant-se al riu per la zona de les Majones. Ara es veuen disseminats alguns xalets que han gosat créixer en la soledat de la serra. El circ de la Safor, a contrallum, es veu ací amb tota la seua magnífica grandesa, etern en comparació a l’efímera vida humana.

El foc de fa unes setmanes va ser un cavall desbocat que en la seua violenta carrera va morir en la part baixa de la Serra d’Ador sense arribar a saltar el profund tall del riu i provocar la que haguera sigut una catàstrofe molt major. El vent no va deixar agafar altra direcció més que aquella que portava. No vull pensar com hauria quedat la Safor després d’un altre foc que afectara el circ i tot el vessant nord que mira al Racó del Duc i que, després de molts anys està ara cobert de verd.

El camí, sempre rocós i esquerp, mai havia gaudit de l’ombra dels arbres. Sols alguns pins aïllats sorgien ací i allà entre les pedres. Per una zona de solana, socarrada a l’estiu i castigada tot l’any per un sol inclement, les plantes que sobreviuen són aquelles que suporten una vida espartana sense quasi terra ni aigua. Ara, com una ordenada tribu de formigues, van apareixent de la foscor de forma tímida però segura. Fulletes de carrasca, palmes de margalló que surten miraculosament de troncs carbonitzats, brosses diminutes que dibuixen línies verdes sobre el carbó de l’incendi... La natura sempre torna. És ara l’hora de la vegetació menys majestuosa que sempre torna. Els pins tardaran molt més en recuperar-se.

Aquesta senda és un passeig per la memòria d’aquells que van voler civilitzar la muntanya. Els corrals són bona mostra d’aquest intent de dominar la serra i obtenir benefici. Hui sols queden les parets verticals d’aquella lluita titànica per sobreviure. El corral del Guillem, el del “tio Catxou”, els Corrals de Ros o la Casa de Domingo són les restes d’una derrota humana davant dels elements. Els éssers humans imposem la nostra voluntat amb tossuderia, però la natura juga amb l’avantatge del temps, inabastable per a nosaltres.

La Casa de Domingo és sense dubte l’intent més consistent de fer una casa habitable en una finca laboriosament feta amb bancals escalonats, un immens aljub i una casa pensada per a ser habitada i ara per ara cada vegada més arruïnada. Tota aquesta zona ramadera i agrícola hui és una zona erma i, després de l’incendi, un ermàs carbonitzat.

És hora de tornar, el camí de baixada deixa veure el rastre del foc, pel Ventura, pel Barranc de la Fletxa, pel Barranc dels Forcalls. Els colors marrons marquen les zones on va arribar el foc. El Corral del tio Catxou es veu aïllat entre la pedra fumada i les branques nues de les plantes que sols fa unes setmanes l’ofegaven. L’incendi deixa a la vista detalls de la construcció. Finestres i portes cegades, una finestra per on poder veure qui passava en temps de bandolers. Un corral més, amagat abans, queda a la vista.

El foc cada vegada arriba a més indrets. En pocs anys tres vegades per aquesta zona. El paisatge continua, però l’acció humana és una mena de suïcidi col·lectiu que a poc a poc el va fent més i més desèrtic. Els humans pensem que dominem la natura, però, en realitat, som un titella en les seues mans.

La senda, amb plaques de pedra de bon caminar, ens porta altra vegada de tornada. Vilallonga dorm en la verdor de la vall. Les Covatelles es veuen en la distància cobertes d’una gran pineda. Eivissa eterna en la distància sura per damunt dels tossals i del blau de la mar. La Safor romà impàvida a la nostra esquena mentre la nostra vida continua pels camins d’asfalt de la plana.