El Surar reviu amb la pluja.

FOTOS

Només eixir al carrer l’oratge t’empentava cap a dins. El pati estava humit, l’atmosfera, amb núvols molt baixos semblava una esponja i Juan, que estava constipat, volia anar per tot i per totes. Em va dir pel whatsapp que fins i tot portava el gosset i jo ja havia decidit no portar a les meues. Aquestes, ignorants de les condicions climàtiques, no feien més que botar i botar al meu voltant indicant a les clares que també volien vindre. Quatre contra u, gàbia al cotxe i viatge curt a Ròtova on Juan, amb la mascareta posada, esperava el transbordament de cotxe a cotxe. El plugim microscòpic omplia de gotetes els cristalls del cotxe, els núvols esponjosos envoltaven els bancals de la Vall d’Albaida. A Salem la cosa no millorava: estava fosc, gris, molt tancat i plovia lleugerament. En una ràpida conversa vam decidir avortar la ruta i tornar cap a la Safor. Afortunadament per la banda de Llevant el mantell de núvols anava obrint-se i espontàniament vam decidir anar cap a Pinet a pujar i abaixar al Surar en una ruta que fem a l’estiu per a pujar a sopar a la fresca.

El sol ja calfava amb els seus rajos el camí, el qual relluïa com un espill banyat com estava encara de la pluja. Els tres gossets semblaven animals mecànics que corrien com a bojos gaudint de l’aire lliure després d'un dia tancats i animats pels rastres d’animals que hi havia per totes les bandes.

Vam seguir la senda costeruda entre mates cobertes de diamants de pluja que refulgien amb un sol cada vegada més potent. El paisatge s’obria amb colors frescos i olor de terra banyada que ja ens feia falta tants mesos. Pel sud, apegades a les Serres d’Ador i al Benicadell denses nuvolades suraven ingràvides aferrades a les penyes en el seu intent de resistir-se al sol.

Tot aquest paisatge, tan castigat per l’incendi de fa més de cinc anys, ja està recuperant-se. Sols s’albira la potència del drama en els pins doblement negres, per ser exemplars d’aquest tipus i per ser impotents testimonis carbonitzats d’aquell drama. El matoll ja s’ha recuperat i les generacions de vida ja quasi arriben a tres quarts de les branques de l'anterior vida de les carrasques. El Surar és ja un oasi verd on, fins i tot els joves pins, tenen una alçada d’una persona. El camí estava tan enfangat que la terra argilosa s’apegava a les botes com una mantega untosa. Ja dalt l’aire de la mar arribava fresc i humit.

Vam seure a un dels bancs amoïnats per les mirades famolenques dels gossets. El sol s’havia amagat i després de l’esforç de la pujada ens vam gelar. No vam esperar molt més i vam refer camí. On estava l’efímer refugi de muntanya de fusta que es va cremar completament hui s’alça una caseta solitària feta tota ella de pedra. El temps ha passat molt ràpidament deixant molts successos en una realitat vertiginosa, guerres, pandèmies, situacions personals...

Vaig voler mostrar-li a Juan una barraca de pedra seca que apareix senyalitzada a pocs metres de la pista principal. La senda està molt tancada, però ningú no ha retirat un parell de pins caiguts i cal accedir a quatre potes. Sembla una gran contradicció que s’ha tingut temps a fer la caseta però cap autoritat ha pujat amb les eines necessàries per a mostrar una fita de la senda homologada. Ja se sap: ací fem les coses i les deixem sense manteniment...

Era temps de baixar per la pista formigonada. Vam ser ultrapassats per Ciclistes descendint a velocitat de vertigen. Vam veure quatre motos de muntanya circulant per sendes i pistes. Es veu que van amb total impunitat. Dos d’ells anaven amb la cara tapada i les matrícules dissimulades per una capa de fang. Amb el terreny tou la terra solta totes les pedres fixades a l'argila. Les sendes es convertiran en canals, però ningú no vol saber res.

Els colors del dia eren primaverals, era un plaer respirar un aire amb fragàncies vegetals, fresc i humit. Finalment vam tindre sort.