Del temple del consumisme al sistema carcerari nord-irlandés

Fotos

Quan un viatge va de camí cap al seu final es barregen sentiments d'urgència, de certa nostàlgia i desassossec. Era diumenge, a primera hora del matí havíem caminat per la ribera del Lagan i havíem acomiadat la segona visita al St. George Market amb una actuació d’una colla d’alumnes d’un centre educatiu interpretant música popular irlandesa. El grup que havia vingut a la boda havia anat disminuint. Alguns ja tornaven aquest mateix dia i els altres ho faríem el següent.

Vam dinar a un restaurant del centre comercial Victoria Square. Vist des del cel, en una vista zenital, el Victoria Square sembla una immensa nau espacial que haguera aterrat al centre de la ciutat. A diferència d’altres complexes semblants no agafa una illa i la urbanitza per dins, ací són els carrers de la ciutat els que continuen i s’integren dins de la superfície de nova creació.

Aquest centre comercial que es troba entre Victoria Street, Chichester Street i Ann Street, que són dels carrers més cèntrics de Belfast, fou inaugurat el 2008. L’indret on es va ubicar està ple d'història. A la fi del segle XIX, diverses empreses com Cantrell and Cochrane, fabricant de refrescos, o l’empresa Finlay's Soap and Candle Works, empresa de sabons i ciris tenien la seua fàbrica en aquest lloc del centre de la ciutat. El 1966, en els anys del racionalisme, el rogle de cases va ser ocupat per la dita “Churchill House”. Es tractava d’una torre de formigó, acer i vidre que destacava per damunt de les cases i que va tindre una vida curta. El 2004 va ser enderrocada amb una explosió controlada. Sembla que la ciutat estava en permanent desfici i no va tardar molt a refer tot el carri amb aquest complex nascut de la fi dels anys de sang i violència, els“troubles”.

De tot aquell món ara desaparegut queda sols la petita Jaffe Fountain una font groga i blanca, construïda per l'exalcalde Otto Jaffe en memòria del seu pare en la dècada del 1870. En 1933, es va traslladar als Jardins Botànics i prompte es va deteriorar, però en 2008 es va restaurar per complet i es va tornar a col·locar en el seu lloc original a l’exterior del centre comercial per la banda del riu.

Els centres comercials són el signe dels temps: Mateixes botigues, mateixos restaurants i un públic molt paregut en atmosferes interculturals amb poques diferències. Tal vegada on es percep la diferència és en la major o menor originalitat de la construcció. Aquest edifici té la virtut d'haver-se esdevingut en un nou símbol de la ciutat. La seua cúpula geodèsica de vidre i estructura d’acer, de 37 metres de diàmetre i 45 metres d’alçada, té a l’interior una plataforma de visita gratuïta des d’on s’albira gran part de la ciutat. Alguns dels sostres estan coberts per un tipus de planta coneguda com a Crespinell per a reduir l’empremta de carbó del lloc. De nit la cúpula s’enllumena amb suaus llums de colors blaus i violeta creant tot un espectacle visual. No cal dir que s’ha convertit en un punt de visita obligada dels visitants de Belfast.

En el context d’una ciutat com aquesta, tan castigada per la violència i el terrorisme, tan dividida i segregada, el Victoria Square assumeix el paper de pol catalitzador de l’activitat econòmica dels carrers del centre i fòrum neutral on gaudir del consumisme i l’oci. Dit açò cal remarcar que tampoc es va alliberar de la violència endèmica de la ciutat, ja que el 24 de novembre del 2013 un cotxe bomba va detonar enfront d’un aparcament del Victoria. No va haver afortunadament ferits.

El restaurant on vam dinar era el millor exemple del sentit d’emprenedoria dels asiàtics i de la globalització de les cultures gastronòmiques locals. Es tractava d’un bufet extens on triar entre moltes especialitats culinàries de tot el món. Aquell dia estava de gom a gom amb un públic familiar i de dia de festa anant i tornant als aparadors amb més i més menjar. Un restaurant d’aquestes característiques ve a ser la millor representació del consumisme culinari i de la gola, un dels pecats culinaris d’una societat afartada de greix que lluita per baixar el pes que guanya en dies de descontrol festiu.

El dia esdevenia en més i més gris. El plugim dibuixava cercles efímers sobre les teulades metàl·liques. De tot allò que havíem previst veure en la preparació del viatge sols ens quedava la presó de Crumblin Road. Faltava poc, segons l'horari indicat a la internet, per a què tancarà. Era moment d'anar o desistir.

Pels carrers vam iniciar una caminada ràpida cap al nord. Plovia ja amb gana i els paraigües en un clima tan ventós com aquest poc feien, quedant desballestats en qualsevol de les ràfegues. A casa nostra ni haguérem gosat eixir, ací ja havíem assumit que amb un impermeable i bon calcer era l'única manera de seguir endavant i no romandre avorrits a l’hotel o dins d’un local. A més a més, anàvem a la carrera per a poder entrar abans que tancarem. Els cotxes passaven a tota velocitat sobre un asfalt completament banyat. La ciutat es dissolia altra vegada adquirint aquesta barreja entre zones buides i edificis baixos tan característica de l’oest de Belfast.

Finalment, vam arribar a temps a les portes de la presó victoriana dita Crumblin Road Gaol. La poca llum que aconseguia passar la densa capa de núvols, en el que era un dia fosc i humit, reforçava el seu aspecte sòrdid que feia més tenebrós l’entorn. Aquesta institució va ser creada el 1845 i va tancar definitivament el 1996. Ara és un edifici històric visitable que permet sentir l’esglai d’estar dins d’una presó i conéixer com hi era la vida entre els potents murs i les abundants reixes. Si l’arquitectura i els seus materials simbolitzen la funció aquest és un bon exemple: parets de blocs de pedra fosca i ombrívola amb les diferents ales en forma radial. Era en el seu moment una de les més modernes i estava pensada per a uns 550 presoners aïllats uns dels altres, però al principi dels anys setanta ja les cel·les, d’uns tres metres i mig per dos, eren ocupades per tres interns.

La visita es pot fer sense guia seguint el recorregut per sales on, amb recursos audiovisuals, es conten la vida i circumstàncies dels empresonats. Fins i tot es pot visitar part del túnel que uneix la presó amb els jutjats de l’altre costat del carrer. D’aquest últim edifici no queden més que els murs i sembla que volen fer un hotel aprofitant la seua aparença clàssica. El cartell indica que ja té el permís anticipadament però ningú es fa endavant i sembla més una ruïna amb certa dignitat romàntica que un edifici amb futur.

El recorregut per les ales i les cel·les mostra la dura legislació britànica que afectava homes, dones i xiquets. Els xiquets de famílies empobrides de classe treballadora sovint eren empresonats durant els primers anys de la institució per delictes com robar menjar o roba. Patrick Magee, de tretze anys, que havia sigut sentenciat a tres mesos de presó, es va penjar en la seua cel·la el 1858. Les recluses, algunes famoses sufragistes, van romandre en el bloc de la presó fins a principis del segle XX.

En una altra zona es veu la cambra d’execucions i l’antesala on dormien els condemnats a mort, l'últim dels quals va ser penjat el 1961. No era un lloc agradable, tot i que ara hi ha visites temàtiques i fins i tot bodes...

De sobte una porta s’obria a uns patis deserts amb l’única presència d’un helicòpter i un camió militar dels utilitzats els anys dels “Troubles”. Aquests vehicles van formar part de la vida diària a la ciutat tots aquells anys i ara són ferralla per a turistes.

La presó de Crumblin Road va quedar desbordada per les detencions massives d'implicats en accions violentes i, en el que havia sigut un camp de la Força Aèria Reial, es va crear la nova presó de Long Kesh coneguda popularment com “The Maze” o “H-blocs”, per la forma dels pavellons que hi havia. Aquesta presó és simbòlica dins de la mitologia dels republicans. Com a presoners polítics tenien una sèrie de privilegis que l’estat britànic va intentar impedir. Va ser aleshores l’inici d’una campanya de resistència negant-se a portar uniforme. Anaven tot el dia nus amb sols una manta o un llençol. El següent pas va ser negar-se a dutxar-se, perquè els guardians els colpejaven, van començar a embrutar les parets de les cel·les amb els seus excrements i finalment van iniciar una vaga de fam. Aleshores governava Margaret Thatcher, que no es va destacar mai per la seua tolerància i no va cedir inicialment. Bobby Sands, líder dels presoners de l'IRA Provisional, va començar una segona acció l'1 de març de 1981. Fora de la presó, en el que va ser un important colp publicitari, Sands va ser nominat per al Parlament i va guanyar les eleccions parcials de Fermanagh i South Tyrone. Però el govern britànic encara va resistir i el 5 de maig, després de 66 dies en vaga de fam, Sands va morir. Més de 100.000 persones van assistir al seu funeral a Belfast. Altres nou vaguistes de fam (membres tant de l'IRA com de l'INLA) van morir a la fi d'agost abans que la vaga de fam fora cancel·lada a l'octubre.

Els presoners també van exercir un paper rellevant en el procés de pau d'Irlanda del Nord. El 9 de gener de 1998, el secretari d'Estat britànic per a Irlanda del Nord, Mo Mowlam, va fer una visita sorpresa a la presó per a parlar amb membres de l'Associació de Defensa de l'Ulster, entre ells Johnny Adair, Sam "Skelly" McCrory i Michael Stone. Havien votat perquè els seus representants polítics es retiraren de les converses. Poc després de la visita de Mowlam, van canviar d'opinió i van permetre que els seus representants continuaren les converses que conduirien a l'Acord del Divendres Sant del 10 d'abril de 1998. Posteriorment, la presó va ser buidada dels seus presoners paramilitars quan els grups que representaven van acceptar l'alt el foc. En els dos anys posteriors a l'acord, 428 presos van ser alliberats. El 29 de setembre de 2000, els quatre presos restants en Maze van ser traslladats a altres presons d'Irlanda del Nord i la presó va ser tancada. Parcialment enderrocada, considerada en diferents projectes, la zona que va ocupar no té encara una destinació definitiva.

La novel·la “Fantasmes de Belfast” de Stuart Neville parla d’un terrorista de l’IRA, antic presoner a Maze que ha perdut molts anys de la seua vida entre els atemptats amb morts i els anys tancat. Reincorporat a la vida civil sols sap apagar l’angoixa i la depressió amb alcohol, mentre els caps de l'organització han aprofitat els acords de pau per a fer política i viure com respectables membres de la comunitat. El que és una ficció novel·lada té el seu correlat. És el cas de Polítics com Gerry Adams i Martin MacGiness abans lligats al IRA (Gerry ho nega) i ara polítics que es barregen amb dirigents de tot el món. El personatge del terrorista, de la novel·la, és semblant a la figura de la desapareguda Dolours Price. Va participar amb la seua germana Marian Price activament en actes terroristes, fou detinguda i encarcerada. Va fer una vaga de fam sent alimentada a la força i mai més es va recuperar ni físicament ni mentalment. Allunyada de la lluita armada no va acceptar mai els acords de pau que considerava van ser una traïció a la causa republicana.

Un altre dels personatges actiu en la lluita i abandonat a la seua sort amb els acords de pau, va ser Brendan Hughes, detingut amb Gerry Adams i empresonats a The Maze. El 8 de desembre de 1973, Hughes va escapar dins d'un matalàs enrotllat a la part posterior d'un camió d'escombraries i va fugir cap a la República d'Irlanda. Després de deu dies, havia tornat a Belfast després d'assumir una nova identitat, convertint-se en un venedor de joguines anomenat "Arthur McAllister". Detingut altra vegada també va participar en les vagues de fam. Va acabar els seus dies criticant la política de la directiva del Sinn Fein morint amb 59 anys el 2008.

Arribar a la pau va ser un procés complicat pel dany social que havia causat una guerra civil de trenta anys. Moltes eren les víctimes, moltes d’elles alienes completament als grups paramilitars o a la política. Es va haver de tancar els ulls i bloquejar el nas perquè les morts i el dolor causats eren insuportables, moltes famílies van veure com els assassins dels seus familiars eixien lliures al carrer. Els antics terroristes havien de fer front a un passat de violència justificada abans i negada en el present. Alguns no van saber reaccionar, altres es van integrar en la nova onada, alguns dels conductors de taxi són antics terroristes i per això saben que no poden anar a tots els barris. També va haver-hi alguns que es van reconvertir en delinqüents comuns que controlaven el mercat de les drogues, la prostitució o la criminalitat comuna. És interessant veure com la injustícia va crear primer un moviment pacífic que va ser reprimit violentament i que va esdevindre en una guerra total entre dues comunitats que encara desconfien una de l’altra i estan a punt sempre per a iniciar una nova batalla. El govern britànic tant com el poder unionista es van enganyar en la seua política repressiva que no va aconseguir pacificar la província i va crear una comunitat catòlica disposta a tot per a defensar-se i obtenir rèdit polític. Els protestants van defensar amb violència la seua comunitat tant com els seus privilegis. Es pot dir que el mal va empudegar tota la societat portant a un laberint del qual encara no s’ha eixit totalment.

Fora, a la carretera de Crumblin, plou una altra vegada. La presó no perd aquest aspecte de contenidor terrible devorador de vides i somnis. La vida passa ràpida com els vehicles que esguiten l’aigua de la pluja. El futur atropella als que no es van poder adaptar.