Professorat abandonat a la seua sort.

Aquesta setmana s’ha produït un succés lamentable al qui va ser el meu lloc de treball molts anys. L’IES VALL DE LA SAFOR era un centre prou tranquil si considerem la dinàmica de descontrol que va en augment des de fa anys. La immensa majoria de xiquets són poc conflictius i acaten les ordres i actuen amb la picardia pròpia de l'edat en els enfrontaments amb els professors. Podem dir que, fins a cert punt, també és tasca del professor, a més d'ensenyar, fixar les normes de comportament per tal d'aconseguir que un grup enorme de xiquets funcione de forma ordenada. Dic fins a cert punt, perquè cal que existisca un mínim consens per part de les famílies i els xiquets al voltant de l'autoritat del professor. Si no és així, seria l’hora de la direcció, la inspecció i la Conselleria per a protegir i emparar la figura del professor. Ja fa anys que tots tenen drets i el professor està com en aquella pel·lícula "sol davant del perill".

Uns cursos enrere se’ns va comunicar que vindrien xiquets d’un centre de menors, en principi immigrants, menors sense pares. Ja ens vam plantejar el problema de com acollir i ajudar a adaptar a aquests xiquets i vam demanar uns recursos que mai van arribar. L’any de la pandèmia, per divina voluntat de l’inspector i la directiva d’aquells anys, em van fer donar classes de castellà a un grupet de xiquets de diversos orígens, problemàtica i nivell en l’idioma: cap material de suport va ser facilitat i, per altra banda, jo no soc cap persona qualificada per a donar classes d’idiomes. La pandèmia i el confinament van acabar abruptament amb aquest monstre o paripé.

Els centres de menors, ja no era un, sinó dos (Potries i Ròtova) van començar a enviar-nos xiquets d’ací, no immigrants, procedents d’entorns problemàtics dels quals la Generalitat havia de fer-se càrrec. Com solen fer, ens el van enviar per a “integrar-los”. La peregrina idea és que per art de birli-biloque tots tindríem solucions perfectes (màgiques?) i solucionaríem problemes de tota mena sols amb els recursos habituals (el posem a un grup i els professors ja sabran fer). És clar que aquests xiquets mereixen atenció i ajuda donada la seua fràgil situació, però pensar que soltar-los en un centre sense més ni més els canviarà i aconseguirà que s’adapten és una quimera, més si l'alumne en qüestió ja ve amb greus rampells de violència o ningú li ha ensenyat a acatar cap norma social.

Conselleria està capficada fa un parell d’anys en un paperet on s’han d’escriure les mesures de millora fer un seguiment dels alumnes amb dificultats. Tots els professors hem d'emplenar un paper que sols diu el que el docent ja faria sense necessitat d’un paper. A més a més, tots reaccionem d'acord amb les circumstàncies sense necessitat de tindre-ho escrit en un paper. Per altra banda, es pot escriure el que es vulga en un paper que si el xiquet es tanca en banda no hi ha res a fer que seguir insistint. Sembla que inspecció pensa que la solució dels problemes està a escriure-ho en un paper. Tipus: solucionem la Guerra a Gaza. Solució, Hamás i Israel parlaran per a viure en pau, farem que les armes desapareguen i, per últim, els implicats, seguint les indicacions de l'ONU, no es mataran mai més. Funciona? Clar que no. Amb els xiquets tampoc es soluciona sols per escriure-ho, posar-li tasques o materials especials o per la voluntat del docent.

L’altre dia un xiquet, en ser bonegat per un professor indicant-li que seguera i no anara pel corredor pegant voltes, el va agredir amb violència inusitada que va causar al docent greus ferides. Sembla que va ser la gota que va desbordar el got després de molts incidents anteriors. No cal dir que l'agressor és també una víctima d’una família i d’una societat que no han sabut (o pogut) educar-lo, però el professor no té per què treballar en un ambient de violència o els companys de classe no han de patir les conseqüències d’un xiquet disruptiu o la por per la violència que puga esclatar i els afecte.

El problema és que passat l’incident, inspecció ha anat a l'única cosa que saben fer: remenar papers per a veure si el famós pla de seguiment era o no correcte. En lloc d’abordar el cas per la via d’un especialista en psicologia (o psiquiatria infantil), grups especials, centres especialitzats, etc. ha atacat la correcció burocràtica d’uns professors ja de per se ofegats en les paperasses (com ara la programació detallada al mil·límetre d’aula) i les conductes disruptives.

L'inspector de la zona no ha sigut, pel que s’escolta (no m'ho ha dit ningú de direcció), capaç d’oferir ajuda i consol al professor ferit o de passar pel claustre a calmar al seu equip educatiu. Si faltava poc ha amenaçat i prohibit declaracions per part del professorat. Si algú ha de dir quelcom, si s’ha de manifestar davant dels mitjans de comunicació, ha de ser filtrat pel gabinet de premsa de la Conselleria. Sembla que obliden que fins i tot un director té la llibertat d’expressar el que pense sense la censura prèvia. El cas és demostrar que ells sí que posen interés, que els que ho han fet mal són els professors que no han preparat bé el protocol i evitar una mala imatge davant de la societat. Als polítics els fot veure la seua gestió qüestionada en la premsa i els inspectors són comissaris polítics i no mai persones que estan per a col·laborar amb els problemes que excedeixen la capacitat de resolució del claustre o dels professors individuals.

Em pregunten si estic bé jubilat. Sí, millor no podria estar veient com les gasten.

Ja després del cop estúpid de l’anglés com a llengua vehicular de fa uns anys, de la caiguda de la finestra un dia d’aire (que no va matar a ningú per gràcia divina) i de reclamacions de pares amb fills que han fet alguna barbaritat i acaben guanyat per ordre d’inspecció, estava molt decebut amb la que havia sigut la meua tasca un grapat d’anys. Tot s’ha de dir, vaig posar tota la meua estima amb els meus alumnes per tal d’atendre’ls independentment de la meua decepció.

El sistema escolar, ací i allà, està en mans d’especialistes de gabinet que parlen i pontifiquen als grans mitjans de comunicació i que determinen les lleis educatives des de l’Olimp de la teoria educativa. Pocs d’ells viuen el dia a dia d’uns xiquets que cada dia venen pitjor preparats, que tenen greus problemes emocionals que desemboquen en la depressió autodestructiva o en la violència. Sí, també hi ha alumnat del bo que navega entre una mar de qüestions socials.

Sabeu? Vaig veure a un alumne llegint “La meua lluita” de Hitler fa un parell d’anys. Alguns estan anant cap a posicions extremes amb discursos construïts amb eslògans de consum ràpid. El telèfon és per a alguns una arma de destrucció massiva i insulten i es fiquen en picabaralles mentre els pares es giren d’esquena i defensen a la seua criatura amb raó o sense ella. Si faltava poc, tenim una Conselleria que fa allò de les mones que ni escolten, ni veuen ni donen resposta realista als problemes reals, ni donen la mà quan el professorat cau a un pou de dificultats.

Per a finalitzar no voldria oblidar els meus estimats alumnes de l’any passat. Vaig tindre una bona relació amb la immensa majoria, menuts i majors, i un contacte intel·lectual profund amb els de batxillerat que lluitaven per superar les dificultats de les assignatures del nivell. Moltíssims són bona gent, uns pocs inclús estudiants brillants. Si no fora per ells la nostra tasca seria inútil en aquesta mar on s’ofeguen els professionals de la docència.

Una forta abraçada al company ferit i molta sort en una travessia tan llarga per als companys del centre.