A l’ombra del Benicadell. Passeig per Elca.

 

fotos

Qui diga que coneix tots els racons de qualsevol muntanya està mentint o s’enganya a si mateix. Ara que he xafigat barrancs i tossals, crestalls i coves puc dir que sempre hi ha una penya llunyana, fora de senda, inaccessible i secreta on ningú no ha pujat encara o una collada on s’amaga un avenc que mai ha sigut descobert. Conec el Benicadell des que tenia dotze anys i he xafigat les seues sendes de ponent a llevant per l'obaga i la solana i encara continue descobrint nous racons encisadors.

Vam desistir pujar des de Salem fa una setmana pel mal oratge i obstinats ho vam intentar repetir el passat dissabte.

La Font del Poet, primera parada del nostre recorregut, està al fons del Barranc de la Canal, en una arbreda que havia omplit de fulles taronges amb la final de l’estiu. El paratge que podria ser bufó i discret queda ofegat sota un mur de pedra, asfalt i formigó on és la factoria d’embotellament de Salem. Vam prosseguir la caminada entrant breument pel poble pujant progressivament cap al sud. El crestall del Benicadell, com el llom d’un magnífic dinosaure mític es destacava per damunt de la boira creada tant per la meteorologia com per les moltes fogueres que aprofitaven un dia calm i humit.

Vam passar pel que havia sigut el camp de futbol del poble i que ara sols mostra dues solitàries porteries rovellades i una caseta amb les portes cegades amb rajola. Homes, dones, local, visitant... l’herba juga un partit on ha guanyat ja les dues bandes i poc li falta per envair el centre.

Que el temps està boig ja ningú ho pot ignorar. Fa una setmana vam veure una mare-perdiu amb els seus perdigons. Dissabte passat flors prematures que no han esperat el mes de febrer per a cobrir els arbres fruitals. Esperem que no vinga una rampellada de fred i malbarate els esforços dels llauradors per portar endavant els camps i arribar a una bona collita.

El camí asfaltat esdevingué en senda costeruda, part de l’antic assegador que unia Salem amb Beniarrés com així ens va confirmar un senderista que ens vam trobar. Els nius de processionària es veien amenaçadors a dreta i esquerra del camí. També a aquests insectes els beneficia aquesta primavera fora de temps que els permet multiplicar-se de forma exponencial.

La senda es veu interrompuda per una pista que a pocs metres enllaça amb una senda molt bonica i ben habilitada que va guanyant altura pel dit “Racó de Salem”. Em va recordar la primera vegada que vaig pujar al Benicadell. Va ser abans d’un incendi que va cremar parts de la serra i aquelles sendes entre pinedes ombrívoles. Pel nord el paisatge anava guanyant perspectiva amb la visió del trencaclosques enrevessat que formen els bancals de la Vall d’Albaida. La Font de la Gota ni siquiera feia honor al seu nom i romania seca i emmarcada per un raconet amb bancs i murs de pedra seca.

Entre els tossals apareixia el crestall del Benicadell i molt més lluny el turó del Castell de la Barcella. En la distància, com a siluetes blaves sota una pantalla plana de llum encegadora, es veien les serres de la Vall de Gallinera des del Xarpolar fins al Xillibre. L’ull entrenat va recorrent cims que ja hem xafigat des d’aquesta perspectiva. La senda estava plena de senyals de plàstic per a una carrera que havia de tindre lloc l'endemà. Desenes de bicicletes amb ciclista amb casc i equipament d’astronauta baixaven a tota velocitat per la senda. Jo diria que és una regla general, si existeix una pista forestal, dalt la senda serà envaïda per les rodes, es diguen motocicletes o bicicletes. Les conseqüències es fan visibles a poc a poc en forma de canals que van fent la que era una senda en una incòmoda canal que augmentarà només ploga un dia amb certa força.

El camí arribava finalment a la Casa dels Forestals i en uns centenars de metres més endavant a les Fontetes de Beniatjar que rajava aigua en una minsa quantitat. Aprofitant que estàvem a la zona vam veure uns forns d’algeps que van funcionar gestionats per la família Calatayud de Beniatjar fins principis del segle XX, quan les tècniques industrials van acabar amb aquestes pràctiques artesanals.

La reconstrucció acurada i els panells ens van permetre saber més d’aquesta factoria familiar abans de baixar a la font i esmorzar. Els gossets no paraven de mirar-nos fixament amb ulls suplicants per tal d’aconseguir una miqueta de menjar humà que els agrada més que el pinso.

Ens vam quedar gelats com a polls i vam continuar senda avall pel Barranc del Fuster fins a arribar a la Font i Basa de l’Elca. La basa, de temps dels musulmans, va quedar inutilitzada per una solsida en el què es va dir el Diluvi de Sant Carles del 1884. Les dimensions d’aquesta, 64 per 34 metres fan pensar en com seria de magnífica plena d’aigua. Però els temps canvien i a la Font d’Elca, de l’àrab “Halqa” (el rogle), que segons el panell informatiu treia seixanta litres per segon, era una fonteta mínima degut segurament a la sequera. Tot aquest sistema d’aigües regava una zona d’horta bonica i abancalada pels voltants de Salem. Tota la zona està farcida dels noms que li donaren els musulmans que hi vivien. Elca, Benigerví, Monxerví i Adussalem, origen de l’actual poble de Salem.

La ruta arribava a la seua fi i vam passar per l’església del poble. Va ser en el seu dia la mesquita i alguns dels trets de l’edifici són encara els originals d’aquella època que el temps i la història van fer acabar abruptament.

Algú dels desterrats al Nord d’Àfrica recordaria amb estima i nostàlgia el racó d’Elca, el seu paradís particular com ho va ser l’Elca del poeta oliver Francisco Brines. El paisatge el fem nostre però som nosaltres que som sols una part efímera d’un temps per a nosaltres etern.