Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Fa molts anys que acompanye amics i visites —estrangers en la seua majoria— a veure allò que agrada als turistes. De vegades l’interior, però sobretot els he dut als llocs més populars de la costa de les dues Marines, l’Alta i la Baixa. Als anys vuitanta vaig fer amistat amb dues germanes alemanyes, Christa i Erika Künneke, que en aquella època tindrien l’edat que jo tinc ara, o una miqueta més: entre els seixanta i els setanta. Eren dues dones fadrines d’aquella generació en què molts homes havien mort a la guerra. Funcionàries, independents i amb idees que aleshores eren més avançades que les de moltes dones espanyoles. A finals dels cinquanta van començar a vindre a Espanya, recorrent amb el seu Volkswagen escarabat les carreteres d’un país endarrerit respecte a una Alemanya industrial i en plena recuperació. Conserve encara moltes de les seues fotos: llauradors amb el ruc i el carro, dones vestides de negre a la platja, assegudes en cadires de bova, paraigües immensos per a protegi...

Arribar a Alcoleja a primera hora del matí és entrar en un poble banyat pels blaus frescos de l’ombra d’Aitana, mentre els habitants encara dormen. La Serrella, a l’altra banda de la vall, ja s’alça amb les seves roques poderoses sota un sol tènue i ataronjat. Però aquell dia, alguna cosa havia canviat. Tal vegada vam encertar la jornada exacta: els arbres mudaven la fulla i la vall sencera celebrava la festa ritual de la tardor. Taques de groc, taronja i roig esclataven entre el verd persistent dels camps, com un brindis de llum, després d’uns dies de calima espessa i quasi asfixiant que havia tenyit el paisatge d’una grisor fatigada. I, per damunt d’aquest mosaic, la vista del poble encimbellat —allí dalt, en el seu tossal, com un niu de pedres i teules— ens acompanyava llargues estones. Semblava observar-nos amb la calma antiga dels llocs que han vist passar pobles, civilitzacions i èpoques d’esplendor i decadència. Serrella i Aitana, com dos sentinelles veterans, marcaven el ritme ...

Érem cinc homes jubilats, entre els seixanta-dos i els primers setanta, cadascú amb la seua condició física, les seues manies i aquelles petites dificultats amb què l’edat ens va posant a prova. Potser som — o no — els savis de la tribu, com es deia abans dels vells; el que sí que havíem decidit era pujar a la Safor, i no precisament per la senda més amable. La jubilació ha deixat de ser aquell refugi de gent major que juga al dominó a la llar del pensionista o s’asseu en un banc al sol amb garrot i boina. No em veig en eixos escenaris —almenys de moment—; encara vull gaudir de la natura, del cultiu de la ment i de tantes coses que la vida ens pot oferir. No pujàvem al cim, que ja és per si mateix una ruta exigent. Aquesta encara ho és més: es tractava quasi més grimpar que caminar fins a arribar al graó del circ, on els arrimalls superiors mosseguen els vessants de pedres caigudes en un procés d’erosió sistemàtica. Aquella muntanya, que va ser plena, mostra ara un mos gegant que sembl...

Tota serra amaga una línia de fuga, un límit. La Serra Grossa és quasi l’últim graó ferm abans d’arribar a l'infinit blau; només la diminuta Falconera gosa fer de barrera. Entre les planures de Marxuquera i l’Horta de Gandia s'alça, d'esquena i amb un gest de dolor per la seva modèstia, el Molló de la Creu, fent com que no veu la magnificència de la veïna serra gegant.  La Serra Grossa és una de les més llargues de tot el País Valencià.Amb diferents noms, aquesta antiga dorsal de la terra cus la costa amb l’interior: des de Ròtova, el darrer poble amagat entre els seus racons finals, fins a la Font de la Figuera, on la terra es torna plana i d’on diuen que venen tots els nostres mals. Sorprèn el silenci que envolta, aquesta serra fonda i secreta que, per moments, entre les seues barrancades, al costat de parets d'abisme que el temps ha deixat en silenci i els replecs de verda ombra fresca on neixen fonts secretes, sembla un gran canyó d’Amèrica. Sempre que la necessitem...

fotos Un grup de senderistes puja per la solana del Benicadell. El sol s’alça amb una dolçor rara, la més amable de l’any. Encara fa fresca a primera hora, però el dia promet ser quasi d'estiu, i Desi, com sempre, protesta: no li agrada la calor. Tots som descendents de llauradors. Els meus companys encara tenen bancals; en el meu cas, els avis ja eren comerciants o gent d’oficina i l'agricultura quedava més lluny de la cultura familiar. No tinc terres, ni tampoc sabria què fer-ne amb elles. Mentre caminem, m’esforce a reconèixer les plantes silvestres que creixen a la vora de la senda. A mesura que en sé més, més m’agrada aturar-me a observar-les. Moltes ja em són familiars: matapolls, olivarda, ginebre, romer, pebrella... També conec animals que abans ni havia vist mai. Mon pare encara va viure aquell món, i de menut em fascinava amb el seu coneixement: on trobar nius, com criar animals, com distingir les plantes bones de les dolentes. Com que nosaltres ja no teníem terres, a...

fotos Hi ha una màgia innegable en els punts més alts. Des de sempre, els cims han estat el lloc on la terra toca el cel, on les civilitzacions han buscat l'inefable. La història n'és testimoni: els ziggurats sumeris i babilònics eren escales de fang cap als déus; les piràmides egípcies elevaven l'ànima del faraó cap a Ra, el Déu Sol; i a l'Amèrica antiga, inques, maies i asteques construïen temples com escales sagrades cap al firmament. Aquesta lògica silenciosa que uneix altura i espiritualitat, aquesta memòria comuna, transcendeix temps i cultures. Potser per això els habitants de Pego van alçar una creu al cim del Bodoix, dominant el poble, vigilant-lo des de dalt, com un far etern i recordatori de l'antiga ortodòxia. Vam començar la pujada amb l'alba, quan el sol despuntava tímid per darrere del mar, esclatant en una paleta de colors rosa i taronja. El passeig del Calvari ens conduïa, lent i segur, cap al barranc de les Coves. Les cabres marrons, fugint del...

Fotos de la ruta Sols el cant d’algunes aus o el grallar d’un corb solitari alterava la quietud mineral del circ de la Safor, allà pel racó del Secà dels Carreters. Lluny quedaven encara els temps actuals, aquests en què moltes casetes han passat a mans d’estrangers —exiliats del clima i de la foscor— que, a poc a poc, han anat colonitzant allò que havia sigut la terra de garroferes, oliveres i ametlers dels llobers. Sota un arrimall —com es diu en la parla local—, una gran pedra, com un monòlit fàl·lic que havia rodat des dalt de la muntanya, obria pas a un pou immens, negre com una pupil·la. D’una corda penjava un home, subjectat per l’abdomen. Estava mort. Ningú no sabia que era allí. Era el tio Vaquero. El dia abans havia eixit —ningú no ho sap del cert— a buscar unes barretes de freixe o unes arrels d’heura per fer-se uns cigarrets. Aleshores, cada planta era un recurs, i els natius ho sabien. Havia baixat amb una corda, potser amb més confiança que prudència, i en pujar se li va ...

Avui de matí hem visitat el Parc Natural de Pego-Oliva en una ruta oferida per l’oficina de turisme de Pego i les valls. La ruta, dedicada a les plantes i a l’etnobotànica, la feia Maria Roselló, de la empresa Endèmica Natura i travessava un mosaic de canyars i marges humits on la vida s’entesta a brollar malgrat la set. En arribar, entre el grup de visitants desconeguts, he reconegut una antiga companya de treball a qui no veia des de feia, si més no, vint i cinc anys —potser més. L’he saludada amb aquella emoció continguda que desperta el passat quan es fa present, i ben prompte hem començat a parlar dels vells temps, dels companys d’aquella època, de tants noms que el temps ha anat esborrant amb la discreció d’una marea lenta: uns per malalties, altres per pura biologia del viure. Hem recordat una fotografia feta a les escales de formigó de darrere del nostre centre el 1997: cadascú sostenia un instrument que representava la seua especialitat, com si volguérem fixar per un instant l...

Era un estiu a cavall entre els seixanta i els setanta. A les fotos dec tindre uns sis anys. Vaig aprendre a nadar en aquella bassa d’aigua maragda, glaçada com el gel quan l’acabaven d’omplir i, al cap de pocs dies, tenyida d’un verd llépol que proliferava en una aigua sense clor. Mon pare, que de jove havia sigut bon nadador, ens encomanava confiança: amb prou feines gosàvem soltar-nos de la paret, i a colps de cames i manotades avançàvem fins al port segur dels seus braços. La finca dels Koninck s’alçava a la carretera de Gandia al Grau. S’hi accedia per una porta i un camí recte que menava a un casalot immens, ja vora del riu. A tocar de la bassa hi havia una caseta que feia de vestidor, arrapada al pou d’on naixia l’aigua per regar la finca. Al costat, un vell llavador ja mut, sense cants ni mans que l’amenaren. Tot al voltant, els horts de tarongers escampaven la seua olor de terra i a camp, dolça i persistent. No gaire lluny de la bassa, s’alçava la casa de camp d’una família be...

Em pregunte què veurà eixa conca buida que mira el Port d’Albaida, des d’aquells temps en què els humans li atorgaren la categoria de temple. Els ibers, poble maniós amb els seus poblats, triaren amb excel·lent criteri el lloc on alçar murs i cases que dominaven les valls que, molts segles després, es dirien Vall d’Albaida, el Comtat i de la seva germana menuda i la Valleta d’Agres. Estic segur que farien bon ús de la font que brolla de la cavitat immensa que forada el penya-segat, i no em sorprendria que, a més, fora la capella on batejaren els seus rituals de vida i mort. La línia gris de l’autopista creix sobre la falla que separa la Covalta del Benicadell i uneix les dues valls. Els vehicles corren sobre les restes dels camins que van existir abans i que es superposaven per a guanyar més i més velocitat. Les ruïnes del Monestir de Santa Anna recorden vells temps en què Sant Lluís Bertran bramava contra els dolents. Sona encara l’eco d’aquell terratrèmol del 1644 que va obrir murs i...

Una de les atraccions de fira que mai m’ha agradat és la d’aquesta formada per un laberint amb camins entre panells de vidre transparent i espills. Vist des de fora les persones van caminant insegures xocant ocasionalment amb un vidre que sembla un pas. No se m’ocorre altra forma més gràfica per a definir la realitat enganyosa que ve. Els matins d’esta calor apegalosa, mentre el món sembla paralitzat a l’altra banda de la finestra, jo em tanque al meu racó digital i jugue. No a videojocs, ni a res que puga semblar lúdic. Jugue amb la realitat. O millor dit, amb les seues imitacions. He estat provant eines d’intel·ligència artificial que prometen restaurar fotografies antigues, pintar-les, rejovenir-les, reinventar-les. És com si estiguérem aprenent a pintar amb llum prestada. I, de vegades, l’efecte és tan convincent que un no sap si riu o tremola. Com a persona formada amb les arts li demane a la màquina productes que puguen completar un disseny determinat com abans es feia buscant fo...

fotos Cuando ocurrió el incendio de Llutxent, en 2018, sufrí pensando que todo el pinar entre Pinet y el Puntal del Buixcarró acabaría devorado por las llamas. Afortunadamente, esa parte de la sierra se salvó, aunque por muy poco. Desde Pinet, la ruta comienza por una pista que se convierte en senda en muy mal estado. Antes de descender hacia la Caseta del Tío Honori, se intuye un camino que se desliza hacia el norte entre matorrales. De repente, como el esqueleto de un pasado que no volverá, se alza una casa en ruinas. Parte es de piedra y estuco; parte, de azulejo moderno —testimonio de que alguien intentó salvarla del abandono implacable que va desdibujando la vida tradicional. No muy lejos, se encuentra una inmensa cerca de piedra seca que habla de ganadería desaparecida. En siete años, el camino se había borrado tanto que por momentos parecía que avanzábamos por una selva, donde las uñas del zarzal rasgaban la piel. Lo que recordaba como un pinar ordenado, como un jardín japonés, ...

fotos Quan s'esdevingué l’incendi de Llutxent, el 2018, vaig patir pensant que tota la pineda entre Pinet i el Puntal del Buixcarró acabaria devorada per les flames. Afortunadament, aquella part de la serra es va salvar, però per ben poc. Des de Pinet, la ruta comença per una pista que esdevé senda en molt mal estat. Abans de descendir cap a la Caseta del Tio Honori, s’intueix un camí que s’esmuny cap al nord entre matolls. De sobte, com l’esquelet d’un passat que no tornarà, s’alça una casa en ruïnes. Part és de pedra i estuc; part, de rajola moderna —testimoni que algú intentà salvar-la de la desídia implacable que va desdibuixant la vida tradicional. No gaire lluny, s’hi troba una immensa tanca de pedra seca que parla de ramaderia desapareguda. En set anys, el camí s’havia esborrat tant que per moments semblava que avançàvem per una selva, on els dits urpats de l’arítjol esgarraven la pell. El que recordava com una pineda ordenada, com un jardí japonès, ara s'havia tornat un...

Killmore Quay se desperezaba bajo los rayos del sol en ese ciclo interminable, siempre igual y a la vez completamente diferente. Los visitantes ocasionales, ese grupo efímero de vecinos que lo fue durante apenas unos días, se apresuraba a partir. La claustrofóbica habitación compartida cargada de humedad y desorden se había convertido en campo de operaciones. Las maletas abiertas parecían cofres desbordados por la vida de cuatro días. Había mochilas en el suelo, ropa sobre la cama y un enredo de cables, cargadores, teléfonos y cachivaches tecnológicos que esperaban su turno para ser acomodados como piezas de un rompecabezas.  La escasa empatía de Ryanair con sus clientes, más el celo en los controles de seguridad y el descontrol de las maletas en los intestinos de los aeropuertos, obligaban a una preparación meticulosa que rozaba la logística militar. Desayunamos de pie, sin café caliente, rodeados de bolsas y prisas. En el patio del hotel, junto a unas mesas de madera, se reunía e...

Kilmore Quay s’estirava mandrosament sota els rajos del sol en eixe cicle interminable, sempre igual i alhora completament diferent. Els visitants ocasionals, aquell grup efímer de veïns que ho havia sigut tot just uns dies, s’afanyava a partir. L’habitació compartida, claustrofòbica, carregada d’humitat i desordre, s’havia convertit en un camp d’operacions. Les maletes obertes semblaven cofres desbordats per la vida de quatre dies. Hi havia motxilles per terra, roba sobre el llit i un embull de cables, carregadors, telèfons i trastos tecnològics que esperaven el seu torn per ser encaixats com peces d’un trencaclosques. L’escassa empatia de Ryanair amb la seua clientela, més el zel als controls de seguretat i el descontrol de les maletes en les entranyes dels aeroports, obligaven a una preparació meticulosa que fregava la logística militar. Esmorzàrem a peu dret, sense cafè amb llet calent, envoltats de bosses i presses. Al pati de l’hotel, al costat d'unes taules de fusta, es reun...