Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Era un estiu a cavall entre els seixanta i els setanta. A les fotos dec tindre uns sis anys. Vaig aprendre a nadar en aquella bassa d’aigua maragda, glaçada com el gel quan l’acabaven d’omplir i, al cap de pocs dies, tenyida d’un verd llépol que proliferava en una aigua sense clor. Mon pare, que de jove havia sigut bon nadador, ens encomanava confiança: amb prou feines gosàvem soltar-nos de la paret, i a colps de cames i manotades avançàvem fins al port segur dels seus braços. La finca dels Koninck s’alçava a la carretera de Gandia al Grau. S’hi accedia per una porta i un camí recte que menava a un casalot immens, ja vora del riu. A tocar de la bassa hi havia una caseta que feia de vestidor, arrapada al pou d’on naixia l’aigua per regar la finca. Al costat, un vell llavador ja mut, sense cants ni mans que l’amenaren. Tot al voltant, els horts de tarongers escampaven la seua olor de terra i a camp, dolça i persistent. No gaire lluny de la bassa, s’alçava la casa de camp d’una família be...

Em pregunte què veurà eixa conca buida que mira el Port d’Albaida, des d’aquells temps en què els humans li atorgaren la categoria de temple. Els ibers, poble maniós amb els seus poblats, triaren amb excel·lent criteri el lloc on alçar murs i cases que dominaven les valls que, molts segles després, es dirien Vall d’Albaida, el Comtat i de la seva germana menuda i la Valleta d’Agres. Estic segur que farien bon ús de la font que brolla de la cavitat immensa que forada el penya-segat, i no em sorprendria que, a més, fora la capella on batejaren els seus rituals de vida i mort. La línia gris de l’autopista creix sobre la falla que separa la Covalta del Benicadell i uneix les dues valls. Els vehicles corren sobre les restes dels camins que van existir abans i que es superposaven per a guanyar més i més velocitat. Les ruïnes del Monestir de Santa Anna recorden vells temps en què Sant Lluís Bertran bramava contra els dolents. Sona encara l’eco d’aquell terratrèmol del 1644 que va obrir murs i...

Una de les atraccions de fira que mai m’ha agradat és la d’aquesta formada per un laberint amb camins entre panells de vidre transparent i espills. Vist des de fora les persones van caminant insegures xocant ocasionalment amb un vidre que sembla un pas. No se m’ocorre altra forma més gràfica per a definir la realitat enganyosa que ve. Els matins d’esta calor apegalosa, mentre el món sembla paralitzat a l’altra banda de la finestra, jo em tanque al meu racó digital i jugue. No a videojocs, ni a res que puga semblar lúdic. Jugue amb la realitat. O millor dit, amb les seues imitacions. He estat provant eines d’intel·ligència artificial que prometen restaurar fotografies antigues, pintar-les, rejovenir-les, reinventar-les. És com si estiguérem aprenent a pintar amb llum prestada. I, de vegades, l’efecte és tan convincent que un no sap si riu o tremola. Com a persona formada amb les arts li demane a la màquina productes que puguen completar un disseny determinat com abans es feia buscant fo...

fotos Cuando ocurrió el incendio de Llutxent, en 2018, sufrí pensando que todo el pinar entre Pinet y el Puntal del Buixcarró acabaría devorado por las llamas. Afortunadamente, esa parte de la sierra se salvó, aunque por muy poco. Desde Pinet, la ruta comienza por una pista que se convierte en senda en muy mal estado. Antes de descender hacia la Caseta del Tío Honori, se intuye un camino que se desliza hacia el norte entre matorrales. De repente, como el esqueleto de un pasado que no volverá, se alza una casa en ruinas. Parte es de piedra y estuco; parte, de azulejo moderno —testimonio de que alguien intentó salvarla del abandono implacable que va desdibujando la vida tradicional. No muy lejos, se encuentra una inmensa cerca de piedra seca que habla de ganadería desaparecida. En siete años, el camino se había borrado tanto que por momentos parecía que avanzábamos por una selva, donde las uñas del zarzal rasgaban la piel. Lo que recordaba como un pinar ordenado, como un jardín japonés, ...

fotos Quan s'esdevingué l’incendi de Llutxent, el 2018, vaig patir pensant que tota la pineda entre Pinet i el Puntal del Buixcarró acabaria devorada per les flames. Afortunadament, aquella part de la serra es va salvar, però per ben poc. Des de Pinet, la ruta comença per una pista que esdevé senda en molt mal estat. Abans de descendir cap a la Caseta del Tio Honori, s’intueix un camí que s’esmuny cap al nord entre matolls. De sobte, com l’esquelet d’un passat que no tornarà, s’alça una casa en ruïnes. Part és de pedra i estuc; part, de rajola moderna —testimoni que algú intentà salvar-la de la desídia implacable que va desdibuixant la vida tradicional. No gaire lluny, s’hi troba una immensa tanca de pedra seca que parla de ramaderia desapareguda. En set anys, el camí s’havia esborrat tant que per moments semblava que avançàvem per una selva, on els dits urpats de l’arítjol esgarraven la pell. El que recordava com una pineda ordenada, com un jardí japonès, ara s'havia tornat un...

Killmore Quay se desperezaba bajo los rayos del sol en ese ciclo interminable, siempre igual y a la vez completamente diferente. Los visitantes ocasionales, ese grupo efímero de vecinos que lo fue durante apenas unos días, se apresuraba a partir. La claustrofóbica habitación compartida cargada de humedad y desorden se había convertido en campo de operaciones. Las maletas abiertas parecían cofres desbordados por la vida de cuatro días. Había mochilas en el suelo, ropa sobre la cama y un enredo de cables, cargadores, teléfonos y cachivaches tecnológicos que esperaban su turno para ser acomodados como piezas de un rompecabezas.  La escasa empatía de Ryanair con sus clientes, más el celo en los controles de seguridad y el descontrol de las maletas en los intestinos de los aeropuertos, obligaban a una preparación meticulosa que rozaba la logística militar. Desayunamos de pie, sin café caliente, rodeados de bolsas y prisas. En el patio del hotel, junto a unas mesas de madera, se reunía e...

Kilmore Quay s’estirava mandrosament sota els rajos del sol en eixe cicle interminable, sempre igual i alhora completament diferent. Els visitants ocasionals, aquell grup efímer de veïns que ho havia sigut tot just uns dies, s’afanyava a partir. L’habitació compartida, claustrofòbica, carregada d’humitat i desordre, s’havia convertit en un camp d’operacions. Les maletes obertes semblaven cofres desbordats per la vida de quatre dies. Hi havia motxilles per terra, roba sobre el llit i un embull de cables, carregadors, telèfons i trastos tecnològics que esperaven el seu torn per ser encaixats com peces d’un trencaclosques. L’escassa empatia de Ryanair amb la seua clientela, més el zel als controls de seguretat i el descontrol de les maletes en les entranyes dels aeroports, obligaven a una preparació meticulosa que fregava la logística militar. Esmorzàrem a peu dret, sense cafè amb llet calent, envoltats de bosses i presses. Al pati de l’hotel, al costat d'unes taules de fusta, es reun...

El eco de una canción. La isla Gran Saltee se empequeñecía en la distancia como lo hacen las vivencias del pasado: difuminándose, sedimentando, cediendo espacio a la nostalgia. La memoria, ese mecanismo casi artístico, moldeaba lo vivido, trenzando percepciones con imágenes de la cámara, fragmentos de conversaciones y pequeñas anécdotas para ir armando ese constructo que llamamos recuerdo. El día era gris y la lancha dibujaba estelas de blanca espuma en un mar cada vez más potente que parecía dar zarpazos desesperados siempre a punto de atraparnos. Las aves marinas cruzaban el cielo batiendo las alas con decisión; otras se lanzaban en picado sobre el oleaje. El pasaje cabeceaba taciturno; como agotados después de dos días intensos.  La costa se acercaba progresivamente dejando ver el espigón y la silueta de la iglesia de Killmore Quay. Protegidos entre las defensas de hormigón y piedra pasamos junto a barcos pesqueros con aparejos oxidados colgando inertes de sus costados.  El...

L’illa Gran Saltee s’anava fent menuda en la distància, com ho fan les vivències d’experiències passades: difuminant-se, sedimentant, deixant pas a la nostàlgia. La memòria, eixe mecanisme quasi artístic, ja començava a modelar el viscut, entrellaçant percepcions amb imatges de la càmera, fragments de converses i xicotetes anècdotes per anar bastint eixe constructe que anomenem record. El dia era gris i la llanxa dibuixava esteles d’escuma blanca sobre una mar cada vegada més poderosa, que semblava llançar urpades desesperades, sempre a punt d’atrapar-nos. Les aus marines creuaven el cel batent les ales amb decisió; unes altres es llançaven en picat sobre l’onatge. La costa s’anava acostant a poc a poc, deixant entreveure l’escullera i la silueta de l’església de Kilmore Quay. Protegits entre les defenses de formigó i pedra, passàrem a la vora de vaixells pesquers amb arts rovellades penjades inertes dels costats. El destí és sempre capritxós, i mai no se sap si un canvi de plans serà ...

“Feliç naturalesa! No sé el que em passa quan alce els ulls davant la teua bellesa, però en les llàgrimes que plore davant teu, la benamada de les benamades, hi ha tota l'alegria del cel.”  Hyperion, F. Hölderlin Tal com havia predit el meu amic Jesús, amb tan sols un dia profitós a les illes, la gran majoria de fotos possibles ja estaven fetes. Només quedaven variants o, amb sort, alguna imatge excepcional, d’eixes que l’atzar, de tant en tant, ens regala. Ja coneixíem bé els millors llocs per fotografiar les diferents espècies d’ocells. Per això vam seguir la senda que discorre paral·lela a la platja de cudols gegants. Tornàrem al punt exacte del dia anterior i, amb una llum molt més generosa, vam poder captar vols, parelles, grups, becs plens de peixos i totes eixes imatges típiques —però mai decebedores— del fraret atlàntic. També voltaven entre les roques els gavots, d’ulls diminuts, i alguns corbs marins amb el plomatge d’un verd metàl·lic que s’intensificava amb els raigs de...