Els caminants que ens precediren.

Caminar per les nostres muntanyes és avançar entre les petjades de tots els qui ens precediren. La Vall de Gallinera n’és un bon exemple: hi reposen despoblats antics i corrals on encara s’alcen arcs de pedra a punt de caure, testimonis d’un treball sòlid i minuciós fet amb les mans fa segles, que el temps sembla haver deixat en suspens. A escala humana costa percebre els canvis, però amb la perspectiva dels segles quasi no queda res del que fou.

Passem a la vora de construccions més recents, d’un gris malaltís, i de vehicles fossilitzats a terra, coberts de líquens i fulles. El corral que un dia va acollir cavalls és ara un dipòsit de ferralla i motors morts —cavalls d'acer ara quiets, abandonats a la solitud del paratge—. Avancem per una pineda amb nous murs resistint la gravetat. Una merla fuig sota la selva vegetal que ja omple els recintes abans humans. La ruta guanya altura fins als abrics on perduren, fràgils, les pintures que els nostres avantpassats hi deixaren.

Costa imaginar que, després de tants segles, algú tinguera la temeritat d’arrencar aquell llegat amb una serra radial. A les nou del matí d’un dia fred i ventós de finals de tardor de 2025, contemplàvem encara les marques de l’espoli: dos quadrilàters de pedra grisa i les ferides rectilínies de la serra. No s’ha sabut res més d’aquelles figures que, executades per mans misterioses, romangueren milers d’anys a l’abric que domina l’entrada a la vall. Hui, les restes de les figures que no es van emportar, protegides per reixes, només s’insinuen sobre la roca calcària tenyida d’un taronja suau.

Vam continuar la ruta, travessant de nou el riu Gallinera i passant per la font de la Mata. L’aigua brollava entre verds lluminosos en un dia de cel gris i muntanyes amb moltes pinzellades de tardor allà on el bosc frega la pedra. A la vora del camí, un altre despoblat, Benimarsoc; els seus enderrocs, coberts de molses i falagueres, semblaven jardins orientals mentre, amb el primer plugim, apareixia encimbellat en un tossal el poble de Benirrama.

La pluja queia amb delicadesa mentre avançàvem per un camí emmarcat per marges venerables de pedra seca convertits ja en part del terreny, oliveres monumentals de branques caragolades i garroferes que es retorcen com figures ancestrals del paisatge. La vall de Gallinera no és un territori salvatge: és un escenari acaronat o castigat i sempre modelat per generacions; un espai on alguns construïren amb esforç i altres desferen, amb indiferència, l’herència del passat.

Arribàrem al bar per esmorzar unes coques delicioses. Era l'aniversari de Desi i calia fer els honors. Un grup de ciclistes sorollosos ens acompanyaren. Eren gent de Tavernes i no tardàrem gaire a trobar connexions i coneguts.

Després de l'esmorzar, amb el dia gris i ventós però ja sense pluja, i per estirar les cames, baixàrem per un bell camí empedrat, resta de les sendes que un dia recorrien els habitants musulmans de la vall. Sons de qui van partir, paraules salades dels que hi van arribar. Una generació i una altra patint i gaudint de la terra.

Al llavador, una fotografia dels anys cinquanta evocava l’activitat d’aquell espai que fou centre social del poble. Com sempre, motocicletes sorolloses s’apropiaven de la carretera tranquil·la que uneix els huit pobles que formen, tots plegats, la Vall de Gallinera.

Vam arribar a Benirrama entre fulles de colors rojos, grocs i taronges quasi violents. La torreta de l'església té una finestra quasi moruna. Record del passat dels que van ser expulsats?

Ja prop del migdia, amb tasques esperant-nos a casa, decidírem tornar al cotxe i emprendre el camí de retorn, deixant arrere el fred de la vall, que aquell matí ens havia acollit amb la seua discreta bellesa.