Allà on els murs recorden

Avui de matí hem visitat el Parc Natural de Pego-Oliva en una ruta oferida per l’oficina de turisme de Pego i les valls. La ruta, dedicada a les plantes i a l’etnobotànica, la feia Maria Roselló, de la empresa Endèmica Natura i travessava un mosaic de canyars i marges humits on la vida s’entesta a brollar malgrat la set. En arribar, entre el grup de visitants desconeguts, he reconegut una antiga companya de treball a qui no veia des de feia, si més no, vint i cinc anys —potser més. L’he saludada amb aquella emoció continguda que desperta el passat quan es fa present, i ben prompte hem començat a parlar dels vells temps, dels companys d’aquella època, de tants noms que el temps ha anat esborrant amb la discreció d’una marea lenta: uns per malalties, altres per pura biologia del viure.

Hem recordat una fotografia feta a les escales de formigó de darrere del nostre centre el 1997: cadascú sostenia un instrument que representava la seua especialitat, com si volguérem fixar per un instant la identitat de la nostra joventut. Encara ens hi veig, molts encara joves i confiats, amb la mirada oberta al futur. Alguns ja no sé ni qui eren altres van ser bons companys i amics i encara mantenim contacte. Però avui, molts d’aquells rostres ja no hi són: Nora, Juli, Daniel —el conserge sempre de mal humor—, Cañamás, Paco el del bar… El temps, implacable, s’ho enduu tot, com una torrentada silenciosa.

Hem continuat la ruta escoltant les paraules —ara sí, inspirades— de la monitora d’Endèmica Natura. Cada planta una història, com fer una animeta amb una flor, un paper i un poc d’oli, les qualitats de moltes plantes, l’entorn natural... Cap a les onze hem acabat la visita i hem esmorzat sota les moreres, a l’ombra amable d’una muntanya que encara conserva la verdor resistent de setembre.

Després hem decidit pujar al “Castellar d’Oliva”, un vell castell andalusí del qual només resten alguns murs mig engolits per la terra. No hi ha senda, sols el rastre intuït per les pedres d’un color gris mineral, aspres i mossegades per segles d’aigua i sol. A poc a poc, amb passes lentes i precaució de muntanyenc veterà, hem anat ascendint per aquell pedregar gris, traïdor i àrid, travessant les restes d’un antic poblat iber. Finalment, al cim, el món s’ha obert com un ventall: la Safor i la Marina estenent-se davant nostre, el Montgó majestuós, la marjal lluenta, Oliva amb els seus teulats entre tossals, i més enllà, la línia blava de la mar. El dia era esplèndid, i la llum de tardor, tendra i obliqua, semblava banyar-ho tot amb una dolçor de record, com si el temps mateix haguera decidit fer una pausa per contemplar-se.

En la quietud del castell, m’ha tornat al pensament aquella fotografia a les escales de formigó. Ací com allà els murs muts, records físics d’una antiga esperança, evocaven altres temps, quan els humans aixecàvem refugis per escapar dels perills de fora o construïen un centre d’educació desmanegat com era l’institut de Pego aquells anys. Aquelles ganes de sobreviure, aquelles il·lusions, també s’han anat desfent, fins que, com la foto, tot ha quedat buit. El castell, com l’escenari on vam posar aquella colla de professors i professores, és ara una closca buida: com un mol·lusc fossilitzat que encara conserva la forma, però ja és pedra, no vida.

Ibers, àrabs, romans, cristians... Tots van passar per ací, deixant pols i memòria. Els anys s’escolen a la carrera, i la comarca s’ompli de formigó que devora el vellut verd de l’horta. No som res. Les civilitzacions passen i el paisatge roman, pacient, respirant sota les nostres ruïnes. Només ens queda contemplar, amb humilitat, la meravella d’aquesta terra nostra —malmesa i alhora viva— que encara ens tolera.

Amb un sol agradable de tardor, hem emprés el descens. A poc a poc, amb la prudència de qui sap que una caiguda als seixanta-dos anys no és broma, hem tornat cap al cotxe. Davant nostre, la llum neta enllumenava la marjal amb tots els colors de la creació. La ruta s’acabava com un record que es fon: un breu retorn al passat, un instant de lucidesa dins el silenci immens del temps.