La Serra Grossa, Cor Secret del País

Tota serra amaga una línia de fuga, un límit. La Serra Grossa és quasi l’últim graó ferm abans d’arribar a l'infinit blau; només la diminuta Falconera gosa fer de barrera. Entre les planures de Marxuquera i l’Horta de Gandia s'alça, d'esquena i amb un gest de dolor per la seva modèstia, el Molló de la Creu, fent com que no veu la magnificència de la veïna serra gegant. 

La Serra Grossa és una de les més llargues de tot el País Valencià.Amb diferents noms, aquesta antiga dorsal de la terra cus la costa amb l’interior: des de Ròtova, el darrer poble amagat entre els seus racons finals, fins a la Font de la Figuera, on la terra es torna plana i d’on diuen que venen tots els nostres mals. Sorprèn el silenci que envolta, aquesta serra fonda i secreta que, per moments, entre les seues barrancades, al costat de parets d'abisme que el temps ha deixat en silenci i els replecs de verda ombra fresca on neixen fonts secretes, sembla un gran canyó d’Amèrica.

Sempre que la necessitem, la tenim; és una de les serres prop de casa que sempre ens obre els braços. Fa una setmana hi pujàrem, fent una ruta curta a través del barranc de les Galeries, passant per la Casa dels Garcies, en un dia que tenia l’ànima de la tardor: ponent, capell de núvols alts, llum clara i fresca, i una rebrotada vida després d’un estiu mortal. L’Erica feliç amb la pluja i la frescor que ja hi arriba omplia rogles complets d’un color rosa o morat cridaner en un entorn de colors de sequera.

Els pobles, diminuts com joguets d’un xiquet gegant, reposaven damunt d’una plana cada vegada menys verda i més farcida d'asfalt i formigó. La pluja, un alè humit, es filtrava entre els núvols sense arribar a banyar la terra. La senda s’enrotllava entre els alts, fins a arribar al lloc on quatre pins immensos donen ombra a la Font del Llibrell. En una serra quasi pelada sorprèn aquest racó de pau i aigua fresca on gaudir dels sons més purs de la natura: la remor de l’aigua, el xiuxiueig del vent i el cant ocasional de les aus. El congost que s’obri cap a llevant és un lloc salvatge. La senda que abans existia va morir entre la desídia, els incendis i les barreres i tanques que cada cop més tanquen els camins de la memòria.

I baixant, des d’allà, la silueta d’Eivissa tremolava a l’horitzó: muntanyes que la mar ha engolit, però que alguns dies semblen més pròximes, com si mai no s’haguessin perdut del tot. Eivissa, sempre un somni de viatges mai fets. 

El castell de Borró, a la llunyania, descansa sobre una dorsal antiga, els segles fan que els seus murs es fonguen amb la pedra de la qual van sorgir, obra de les mans d’obrers andalusins. L'oblit acabarà esborrant la petjada humana que va modelar aquell paisatge de llauradors i soldats. 

Mirem la comarca cap a llevant, mentre la serra gegant resta, silenciosa a la nostra esquena per ponent. I nosaltres baixem, deixant l'últim graó per tornar a la plana fèrtil on la terra s’obre, sabent que, encara que l'home s'hi faci petit, l'antiga columna de pedra sempre ens cridarà de nou des de la distància.