Quan la mort es redueix a un botó

 

Vaig obrir la porta que comunica la cotxera amb la casa i em vaig acostar al racó on havia situat la trampa. Darrere les reixes, amb una mirada d’un negre carbó, arraconada en un cantó, em mirava la rata. No sé per què, però vaig llegir una expressió de vergonya en la cara del rosegador, com la d’un xiquet a qui la mare sorprén furtant una llepolia de la dispensa.

Ja fa més de vint anys que vivim ací i només havíem vist alguna rata pel pati del darrere. Mai no havien passat de l’exterior. Moltes vegades tenim oberta la porta abatible per a ventilar, entrar i eixir, i no havíem tingut cap problema. Fa uns dies, però, sentíem lladrar les gosses a la nit. No és inhabitual: amb l’oïda tan fina detecten algun passejador amb el seu gos a altes hores, alguna baralla de gats o el soroll dels javalins furgant als camps abandonats que hi ha darrere de casa. En aquests casos lladren uns minuts i prou. Aquesta vegada no va ser així. Lladraven més temps i amb més insistència, però no li vam donar importància.

Una nit vaig accedir a la cotxera i vaig sentir com si algú rascara la paret des de fora. Vaig eixir al solar del costat i no hi havia res a destacar. De sobte, totes les peces van encaixar. Vaig relacionar els paperets trencats que havia vist dies abans i que havia atribuït al desfici de les gossetes. Vaig fer la prova de deixar un trosset de formatge en terra i, efectivament, l’endemà havia desaparegut. Escorcollant, la vaig veure escapar a la carrera, perseguida per les gosses, però més àgil que elles. Sembla que havia trobat un amagatall sota uns armaris amb el sòcol tancat a terra. No podia haver vingut en pitjor moment, amb la meua dona i jo arrossegant un fort constipat —o potser una grip.

Les reaccions en família van ser diferents. A mi no em feia gens de gràcia i vaig valorar sacrificar-la o deixar-la lliure. La meua filla, des de la seua talaia a Burjassot, em va enviar una imatge de Ratatouille demanant clemència. La meua dona no va gosar ni creuar la porta de la cotxera aquells dies. De la meua sogra no cal dir res: amb la seua demència, li causava el mateix efecte dir-li que hi havia una rata o que un meteorit anava a destruir el món.

Vaig anar a la drogueria i vaig comprar unes pastilles que em van recomanar. També em van aconsellar una ratera a la ferreteria de la Barcelonesa. El dependent, amb to expert, em va mostrar els models. El més barat era el clàssic que les deixa amb el cap atrapat; el més car, una gàbia molt ben pensada que permet capturar l’animal sense causar-li la mort: el “model humanitari”, com deia una informació a Internet.

La primera nit amb la gàbia la rata va clavar un gol. L’endemà havia menjat part del formatge sense disparar la trampa. Ho havia detectat? Les rates són llestes, diuen. Aquesta ho era. Vaig netejar la cotxera i vaig descobrir que havia rosegat un coixí de silicona per a malalts de ma mare, que guardava no sé si per nostàlgia o pensant, algun dia, a fer-ne ús. Vaig moure els mobles fins on vaig poder i més o menys tenia clar on s’amagava.

L’endemà, dia d’alerta roja, em vaig alçar de bon matí. Aquesta vegada la gola havia pogut més que l’astúcia del rosegador. Estava tancada. Què fer amb ella? Un animal d’aquests és una font potencial de malalties i una màquina de reproduir-se en pocs mesos. El ferreter havia sigut clar: una solució ràpida era submergir tota la gàbia en aigua. En cap cas alliberar-la prop de casa: tornaria.

Em vaig acostar i vaig veure un animal de pell marró clar i uns ulls d’atzabeja que em miraven fixament. Li vaig enviar una foto a la meua filla. Ella i la seua parella van coincidir que era bonica. I tenien raó. Més enllà de l’odi ancestral, del fàstic instintiu, aquella rata semblava un hàmster o un esquirol amb orelles redones i, això sí, una cua pelada que millor hauria fet d’amagar.

Pensat i fet. Com una operació militar, vaig buscar guants, un drap i una safa vella. Vaig tapar la gàbia. La meua dona, horroritzada, em va prohibir que pujara res al seu cotxe. El va traure al carrer i jo, amb el meu, vaig conduir fins a l’encreuament de l’autopista de l’Olleria amb Marxuquera. Lluny de pobles, en ple camp. Vaig obrir la porta i la rata indultada va fugir a la carrera.

Passada l’experiència, em pregunte per què ho vaig fer. Estava disposat a posar-li verí —i ho havia fet— i, en canvi, la vaig deixar lliure. L’altre dia, en la presentació del llibre de Chelo Peiró, la seua filla Àgueda va dir que menjava peix però no carn perquè la mirada d’una vaca li deia molt més que els ulls d’un peix. La mirada d’un mamífer té una profunditat inquietant. La neurociència ho confirma: els mamífers comparteixen estructures cerebrals que processen el dolor, la por i l’estrés. No és només un reflex. És experiència.

Matar un ésser així a sang freda exigeix una coartada: una justificació tècnica, sanitària, cultural o moral. O, encara més sovint, exigeix distància. La separació entre la producció de carn i el seu consum, entre la mort i la nostra mirada, ens ha convertit el sacrifici en una abstracció. Humanitzem animals de ficció mentre acceptem, sense veure-les, morts reals i sistemàtiques.

Paradoxalment, conviuen amb aquesta sensibilitat noves formes d’enduriment: la caça com a ritual, la mort com a espectacle, l’animal reduït a objecte. I, alhora, la història ens recorda que aquesta mateixa lògica s’ha aplicat també als humans. Quan la tradició religiosa ens eleva per damunt dels altres éssers, no ens fa millors: ens dona excusa.

Perquè quan la mort està a la distància d’un botó, d’un gallet de pistola o d’una palanca, quan queda oculta darrere d’un procediment, quan la mort és part d’un procés industrial, la responsabilitat moral es dilueix. I quan això passa, quan la mort es burocratitza, es normalitza i es fragmenta en tasques, fins i tot Auschwitz esdevé possible.

No va començar amb cambres de gas. Va començar amb papers, amb ordres, amb persones que no miraven als ulls, amb morts delegades, amb el convenciment que la responsabilitat era sempre d’un altre.

Tal vegada, en la mirada impotent de la rata, hi havia aquell instint de sobreviure que compartim tots els éssers vius. I tal vegada el que realment ens salva no és la superioritat, sinó no acostumar-nos mai a matar sense mirar.