La ferida de la muntanya.

Fotos de la ruta

Sols el cant d’algunes aus o el grallar d’un corb solitari alterava la quietud mineral del circ de la Safor, allà pel racó del Secà dels Carreters. Lluny quedaven encara els temps actuals, aquests en què moltes casetes han passat a mans d’estrangers —exiliats del clima i de la foscor— que, a poc a poc, han anat colonitzant allò que havia sigut la terra de garroferes, oliveres i ametlers dels llobers.

Sota un arrimall —com es diu en la parla local—, una gran pedra, com un monòlit fàl·lic que havia rodat des dalt de la muntanya, obria pas a un pou immens, negre com una pupil·la. D’una corda penjava un home, subjectat per l’abdomen. Estava mort. Ningú no sabia que era allí. Era el tio Vaquero.

El dia abans havia eixit —ningú no ho sap del cert— a buscar unes barretes de freixe o unes arrels d’heura per fer-se uns cigarrets. Aleshores, cada planta era un recurs, i els natius ho sabien. Havia baixat amb una corda, potser amb més confiança que prudència, i en pujar se li va enganxar. La corda, lligada a la cintura, se li va estrènyer fins a ofegar-lo. I així, com un titella trencat, va quedar penjant sota aquella boca negra que s’obria a la profunditat de la serra.

Des d’aleshores, a aquell avenc se’l coneix com l’Avenc del tio Vaquero. El pobre home va morir, però la seua desgràcia va donar nom a un forat amagat en aquest embut immens que és el circ de la Safor.

Ahir mateix, el nostre grup —els Dijous al Sol— hi miràvem amb curiositat, buscant amb la vista el fons d’aquell buit que encara semblava guardar el silenci del succés. Desi, el nostre cicerone particular sempre que anem per Vilallonga, des del mirador dels seus setanta i més anys, contava que, quan era un xic, tindria uns catorze anys, s’havia atrevit a baixar-hi. Calculava uns quinze metres de fondària, potser més, i deia que els va costar eixir més del que pensaven. Coses de joves.

A poca distància d’aquell avenc, entre pins i matollars, s’alça encara la caseta dels caçadors, avui refugi de la Safor, mantingut pel Centre Excursionista de Vilallonga. Allí vam fer l’esmorzar, després d’haver deixat els cotxes a la pedrera: aquella immensa ferida que trenca la muntanya, una cicatriu oberta en un lloc que hauria de ser pur, magnífic i grandiós, com sempre ho havia sigut.

Havíem pujat per l’antiga senda de les Majones, colpejats pel ferotge vent de ponent. Aquella senda, que en el passat comunicava amb l’Orxa, ara està tallada a trams per tanques metàl·liques, per la pista forestal asfaltada i pels xalets que, com hem dit, són en gran part d’estrangers que busquen la soledat de l’indret.

La corona de penya-segats de la Safor retallava els núvols estratosfèrics, arrossegats a gran velocitat per la força del vent. Afortunadament, el vessant de la serra i les pinedes en mitigaven l’efecte. Vam passar per la font del Secà dels Carreters —sempre amable en el seu subministrament d’aigua— i, per una senda que s’enroscava entre arítjols, murtes, llentiscles i alborsers, arribàrem a un replanell on s’alçava la rústica caseta.

Vam esmorzar compartint queviures i beguda, a recer del vent. En acabar, vam veure el pluviòmetre instal·lat i ens vam acostar a l’avenc, com ja us he contat.

Calia arribar a bona hora per dinar a la plana, i per la pista asfaltada vam passar per la Font de la Safor i per la nua esplanada on una vegada hi hagué la pedrera. Mai ens cansarem de lamentar-nos del mal que li van fer al paisatge. Ara, encara que s’hi han plantat alguns pins, és un erm estèril de terra blanca i pedra viva, una nafra oberta en el monument geològic que és el circ de la Safor.