L’ull que tot ho veu. Visita a la Covalta

Em pregunte què veurà eixa conca buida que mira el Port d’Albaida, des d’aquells temps en què els humans li atorgaren la categoria de temple. Els ibers, poble maniós amb els seus poblats, triaren amb excel·lent criteri el lloc on alçar murs i cases que dominaven les valls que, molts segles després, es dirien Vall d’Albaida, el Comtat i de la seva germana menuda i la Valleta d’Agres.

Estic segur que farien bon ús de la font que brolla de la cavitat immensa que forada el penya-segat, i no em sorprendria que, a més, fora la capella on batejaren els seus rituals de vida i mort.

La línia gris de l’autopista creix sobre la falla que separa la Covalta del Benicadell i uneix les dues valls. Els vehicles corren sobre les restes dels camins que van existir abans i que es superposaven per a guanyar més i més velocitat. Les ruïnes del Monestir de Santa Anna recorden vells temps en què Sant Lluís Bertran bramava contra els dolents. Sona encara l’eco d’aquell terratrèmol del 1644 que va obrir murs i voltes per tots els pobles, relatat pel prior del convent.

Calia tornar a la Covalta a albirar aquella remor del passat, a la mateixa eixida d’un sol cruel d’un estiu venjatiu abans que la calor ens tombara. Vam gaudir d’un escenari tan bonic que ens va fer oblidar, per un moment, una realitat que em trenca el cor. La muntanya és per a mi un moment més que un espai on reconciliar-me amb el món, encara que la tornada a la realitat sempre és colpidora.

La Covalta sap que els humans hem jugat a ser déus, i ni arribem a ser aprenents, a jutjar pels canvis que estem causant al planeta. Segurament sent les veus d’una humanitat despietada, que semblava haver après les lliçons del passat. En canvi, torna a odiar el pobre que fuig de la misèria, en còmodes converses de café o vol aniquilar tota una població, fent-los córrer com a conills terroritzats, o destrossant sistemàticament barris i ciutats senceres amb robots sense ànima que volen fins al cor de la llar humana.

No, no hem millorat. Els discursos d’odi proclamen que som millors els que ací vivim i que el que ve de fora, fugint de l’holocaust climàtic o de guerres on els soldats són assassins en sèrie, a les ordres dels comerciants dels diamants, del petroli o del coltan, no els volen perquè són pobres. Diu sabia la Covalta: si foren rics i de pell blanca, els deixarien fer la casa fins a cada racó de la serra. Ja ho han fet amb les meues germanes de la costa: Bèrnia, Ponoig, Serra Gelada, Morro de toix, Ifach...

El foc campa per totes bandes. Encara s’alcen branques carbonitzades del darrer incendi, on el foc va besar la boca profunda de la cova i les parets calcàries del cim. Les falzies volen amb crits d’estiu sobre la creu que domina el cim. Sembla una advertència de càstig a aquells que no volen recordar que, entre els costums dels nostres pobles, existia el de la caritat, l’estima pel pròxim o el llenguatge de pau que proclama el Parenostre.

La Covalta recorda, no oblida, perquè té memòria de mil exèrcits i batalles als seus peus. Som nosaltres els que hem oblidat.

Descendim per la senda clara que es dibuixa entre les mates d’argelagues, romer, llentiscle i murta. Agres es veu com una gota farcida de cases que penja de la Mariola sobre una vall menuda i delicada. Agullent, Ontinyent, Aielo de Malferit, l’Olleria... Què bonics són en la distància!

Els temps canvien, i sembla que arriben temps d’una humanitat que ha deixat de ser-ho.