La desmemòria

fotos

Un grup de senderistes puja per la solana del Benicadell. El sol s’alça amb una dolçor rara, la més amable de l’any. Encara fa fresca a primera hora, però el dia promet ser quasi d'estiu, i Desi, com sempre, protesta: no li agrada la calor.

Tots som descendents de llauradors. Els meus companys encara tenen bancals; en el meu cas, els avis ja eren comerciants o gent d’oficina i l'agricultura quedava més lluny de la cultura familiar. No tinc terres, ni tampoc sabria què fer-ne amb elles. Mentre caminem, m’esforce a reconèixer les plantes silvestres que creixen a la vora de la senda. A mesura que en sé més, més m’agrada aturar-me a observar-les. Moltes ja em són familiars: matapolls, olivarda, ginebre, romer, pebrella... També conec animals que abans ni havia vist mai. Mon pare encara va viure aquell món, i de menut em fascinava amb el seu coneixement: on trobar nius, com criar animals, com distingir les plantes bones de les dolentes. Com que nosaltres ja no teníem terres, aquell saber es va perdre entre generacions. Jo sols ara, amb les caminades i les fotografies, vaig redescobrint el llenguatge antic de la natura.

Prop del Benicadell, els bancals mantenen encara un aire d’ordre i de treball vell. Els camps de secà —oliveres, sobretot— creixen en parcel·les netes, sense herbes ni matolls. Seguint la pista, fem una anada i tornada per veure l’olivera del tio Bajoca. A diferència de la majoria, no té un tronc compacte i únic, sinó moltes branques que, en la tasca d’apuntalar-la, han creat un gegant terrós, com un polp arrelat a la muntanya i sostingut per pilons d’obra. Davant aquests arbres centenaris, hom sent la brevetat de la vida humana, com una ombra que passa entre els colossos de fusta.

El paisatge s’obre, i al fons apareix Beniarrés, amb l’ermita coronant el trencaclosques de teulades. A mesura que la ruta s’apropa a les parets verticals que coronen la muntanya, veiem les obres faraòniques que es van fer per arrencar al pendent una mísera llença de terra amb tres arbres. Aquell esforç de supervivència roman ara abandonat a la duresa de la solana: vegetació forta, resilient, agresta, que reclama el seu domini.

Els intents moderns de domesticar la serra amb maquinària pesant acaben morint en pistes oblidades, rosegades per les aigües torrencials. La pujada al Refugi del Penitent és una senda oberta pels caminants i quasi perduda, només guiada per les fites que emergeixen entre el matossar. Finalment, arribem a un balcó obert sobre la serra, fet per al gaudi d’aquells que encara gosen arribar-hi. El refugi, una caseta antiga que algú va restaurant a poc a poc, ofereix un mirador amb baranes, bancs d’obra i taules de fusta per a l’esmorzar compartit.

Ens asseiem. Davant nosaltres, una bandada de voltors aprofita els corrents tèrmics per planejar en cercles elegants, a vegades tan llunyans que semblen simples punts sobre els penya-segats. Quan tots volen a l’uníson, semblen mosquits d’estiu dins una esfera invisible, ballant sobre el blau immens d’un cel sense un núvol. Les parets del Benicadell, d’un ocre càlid, mostren forats i plecs com d’una argila colpejada pels segles i petrificada pel vent.

La conversa, com quasi sempre, gira al voltant de les collites: magranes, abocats, mandarines, carabasses... Com en un congrés improvisat, els amics comparteixen saviesa agrícola mentre mengen, i les gossetes, impacients, corren d’un a l’altre a la recerca d’almoina d’aquell menjar humà que estimen més que el pinso.

Des del Refugi del Penitent, la vista sobre el Comtat és magnífica. El sol esclata en un dia de tardor que les previsions havien anunciat com a plujós. Tot i la bellesa, costa no veure la petjada del progrés: carreteres, autopistes, naus industrials, poliesportius, urbanitzacions... Cada vegada queden menys llauradors; els vells moren, i els fills fugen a la ciutat. L’agricultura perd la batalla, i, amb els preus que hi ha, qui voldrà dedicar-se a alimentar una humanitat que no para de créixer? No cal preocupar-se: els productes venen de lluny, els contenidors naveguen des de la Xina o Sud-amèrica, carregats de bananes, melons o microxips. Ho volem tot, tot l’any, i malbaratar els recursos sembla formar part de l’ADN d’aquesta mutació històrica. L’energia —fòssil, nuclear o eòlica— ens fa volar cada vegada més lluny, mentre oblidem qui érem fa només dues generacions. I el clima, mentrestant, es torna més violent, més imprevisible.

Com deia el meu amic Paco, abans un home pujava a la serra i carregava garrofes que servien per alimentar el mateix ruc amb el qual havia pujat. Collien olives, criaven animals. Érem un poble que coneixia bé el seu país i sabia fer, amb les olives i les herbes de la muntanya, una salmorra deliciosa. Bastava una mirada als vents o als núvols per saber com venia l’oratge. Amb unes pedres i un forn de calç, bastíem tot el que necessitàvem. Ens hem oblidat de tot això: de les fonts, de les plantes útils, de les collites, del llenguatge dels vents i dels núvols. Ara ho fiem tot a allò que ens arriba després de cremar els combustibles fòssils guardats a la terra durant milions d’anys.

És dia de Halloween. Els xiquets, amb la complicitat dels adults, es lliuren a una orgia de disfresses i despeses importades d’un imperi que ja no és exemple de res. I així, a poc a poc, convertim allò que era la nostra cultura en una boira cada vegada més difusa entre hamburgueses, pollastre fregit i superherois de cartó.

La pista ens porta de nou cap avall. Passem per la boniqueta ermita de Gaianes, travessem els carrers moruns del poble i ens apropem a Beniarrés pel traçat de l’antic tren que unia Alcoi i Gandia fins als anys seixanta. Des que era xiquet, el món ha canviat amb una velocitat suïcida. A vegades pense que hem triat la ruta fàcil, però també la més perillosa, oblidant les fórmules que ens van permetre sobreviure segles i segles amb allò que teníem més a prop. Hem guanyat, evidentment una vida més còmoda. Però a quin preu?

El paisatge és tan bell que quasi ens fa oblidar el perill que s’acosta. Caminem cap avall, com qui segueix el rastre d’un temps que s’esborra, sabent que la senda, com la memòria, es perd si ningú no la torna a fer.