On la Terra Acarona el Cel.

fotos

Hi ha una màgia innegable en els punts més alts. Des de sempre, els cims han estat el lloc on la terra toca el cel, on les civilitzacions han buscat l'inefable. La història n'és testimoni: els ziggurats sumeris i babilònics eren escales de fang cap als déus; les piràmides egípcies elevaven l'ànima del faraó cap a Ra, el Déu Sol; i a l'Amèrica antiga, inques, maies i asteques construïen temples com escales sagrades cap al firmament. Aquesta lògica silenciosa que uneix altura i espiritualitat, aquesta memòria comuna, transcendeix temps i cultures. Potser per això els habitants de Pego van alçar una creu al cim del Bodoix, dominant el poble, vigilant-lo des de dalt, com un far etern i recordatori de l'antiga ortodòxia.

Vam començar la pujada amb l'alba, quan el sol despuntava tímid per darrere del mar, esclatant en una paleta de colors rosa i taronja. El passeig del Calvari ens conduïa, lent i segur, cap al barranc de les Coves. Les cabres marrons, fugint dels senderistes matiners, s'enfilaven serra amunt, dansant amb l'aire com ombres fugisseres. Els bancals antics, abans llaurats per mans pacients, dormien ara abandonats. El foc de fa deu anys encara era un record en forma de calç blanquíssima i branques carbonitzades que mai més tornarien a la vida.

Els tres gossets raters que ens acompanyaven avançaven per la senda com petits soldats: alegres i incansables. De tant en tant, desapareixien entre el matollar perseguint rastres que només ells podien percebre, olorant secrets amagats entre la pedra i l’herba. Cadascun dels seus salts era un record d’aquells animals salvatge que van ser els seus avantpassats.

L’ascens final cap al Bodoix era un repte d'erosió de segles, un cim culminat en un rascler conformat per pedres tallants i esquerdes traïdores. En arribar-hi, la Creu de ferro s'alçava tosca i rígida, ancorada amb cables i planxes metàl·liques. No era una peça bella, però el món que s'obria davant nostre sí. Cap al nord, es dibuixaven les serres de Mostalla, les Covatelles, la Safor i el Mondúver, amb la Calderona i l'Espadà perdudes entre les boires. Pel sud, com un decorat d'un déu artista, el Montgó apareixia tímid darrere de Segària, fent la serra del Migdia menys solitària. Les muntanyes de la Serra de Pego, desproveïdes d'arbres, esdevenien un llenç infinit de pedra, verdor i llum. La tardor vestia la llum amb un toc suau, mentre el fum dels llauradors s'enfilava cap al cel surant com una serp ingràvida. L'aire transportava els aromes del matí, de la terra i dels records, trencats, malauradament, pels violents trets dels caçadors entusiasmats en les seues corregudes.

Vam esmorzar allà dalt, amb els gossos corrent al voltant i compartint les llepolies que sempre du l'amic Juan.

La baixada, encara exigent, estava plena de petites meravelles. Vam observar insectes tocacampanes en els margallons, llagostes sobre les pedres i el petorret amb les seues flors roses dansant entre les mates. Cal destacar que, a diferència de l'estiu cruel, és a la tardor quan moltes plantes tornen a la vida, florint esplendorosament, i els animals poden eixir al sol sense perill.

La senda, ja prop del corral, esdevenia amable, com un record d'aquells temps d'homes de camp i rossí, guiant-nos lentament cap a la base. Vam renunciar al castell d’Ambra, ja conegut, i ens vam dirigir cap a Pego. La calor d'un dia gairebé estival ens envoltava, però la bellesa de la jornada, compartida, ens embolcallava. Les cerveses al passeig van ser un brindis silenciós: per la muntanya, per la llum, pels records i per la companyia. I jo, amb la memòria despertada pels anys de professor a l’Institut de Pego, vaig sentir com el passat i el present es fonien en aquell instant, com una mateixa llum que tot ho abraçava.