Cinc homes vells.

Érem cinc homes jubilats, entre els seixanta-dos i els primers setanta, cadascú amb la seua condició física, les seues manies i aquelles petites dificultats amb què l’edat ens va posant a prova. Potser som — o no — els savis de la tribu, com es deia abans dels vells; el que sí que havíem decidit era pujar a la Safor, i no precisament per la senda més amable.

La jubilació ha deixat de ser aquell refugi de gent major que juga al dominó a la llar del pensionista o s’asseu en un banc al sol amb garrot i boina. No em veig en eixos escenaris —almenys de moment—; encara vull gaudir de la natura, del cultiu de la ment i de tantes coses que la vida ens pot oferir.

No pujàvem al cim, que ja és per si mateix una ruta exigent. Aquesta encara ho és més: es tractava quasi més grimpar que caminar fins a arribar al graó del circ, on els arrimalls superiors mosseguen els vessants de pedres caigudes en un procés d’erosió sistemàtica. Aquella muntanya, que va ser plena, mostra ara un mos gegant que sembla —i no és— l’encaix d’una glacera antiga. Desi, optimista de naixement, ens havia promés que, pas a pas i sense pressa, arribaríem a la part més alta i que, seguint una ruta mig d’aventura, faríem cap a la Penya i la Font de l’Heura. El camí, al principi clar i amable, es difuminava a mesura que avançàvem, com si la muntanya volguera posar a prova la nostra determinació.

La Safor és eterna en la nostra escala humana. Ja era allí quan jo tenia dotze anys i la vaig descobrir, i continua sent-hi ara, mig segle després. Encara guarde memòria per apreciar els canvis, però són més aviat cosmètics: avui està més poblada d’arbres, de pinedes i d’immensos carrascars que han guanyat terreny amb el temps. Certament, l’essència geològica ens supera. Ella i les seues gegantines parets de pedra són i seran més enllà de nosaltres, de la nostra vida insignificant en termes històrics i microscòpica en l’escala d’un planeta que segueix el seu camí el·líptic, trontollant entre estius i hiverns.

Dins del circ de la Safor s’entén immediatament la duresa del terreny: un pendent extrem, pedres de totes les escales, barrancs inesperats i aquella sensació d’endinsar-te en una arquitectura primigènia on la natura juga a enganyar l’ull. A poc a poc, obrint-nos pas per on semblava haver-hi senda, ascendíem. Amb pas segur salvàvem grans penyes, evitàvem tallats i, per una cresta que escala la muntanya entre barrancs, arribàrem a un mirador des d’on s’intuïa el cor de la Safor, un racó ombrívol i tancat per una vegetació antiga que ha sobreviscut amagada des de temps més freds. Seguírem per una zona ombrívola gran part de l’any, fins que les parets de pedra —els magnífics arrimalls— ens tancaren el pas. Encara quedaven uns dos-cents metres fins al cim que només es podien salvar pels passos secrets que les cabres i els senglars coneixen. Pels humans sols n’hi ha un parell, i cal grimpar. No, la Safor no és una serra amable que es deixa conquerir sense reclamar esforç.

Girant cap a ponent i sempre camp a través, travessant algun runar incòmode, accedírem finalment a un bosquet de fleixos, algun roure valencià i aurons. Allí vam esmorzar, celebrant aquella pausa com ho fan els amics, parlant de la vida amb una mica de menjar, beguda i alguna llepolia. Entre els troncs llisos dels arbres es veia la plana costanera i, dins la mar, un núvol de formes arrodonides, ombres d’un blau sinistre i blancs encegadors que, segurament, estaven descarregant fort sobre les illes. Deixàrem les motxilles i, per un terreny encara més empinat, accedírem a una clariana amb dos receptacles antics de fang, destinats a recollir aigua en temps passats. Segons Desi, els javalins havien mogut les peces del seu lloc. Aquell és segurament el sumall més alt de la comarca, on un fil d’aigua forma toll si prepares un recipient. Els animals ho coneixen bé, a jutjar per les femtes de cabra i les petjades. La vista era magnífica. La Safor sap recompensar els atrevits; per moltes vegades que la veus, mai decep.

A la tornada, la muntanya demostrà que baixar pot ser més difícil que pujar. La senda es perdia en cada racó i temptejàvem el terreny, confiant en la memòria i en una intuïció que sovint ens enganyava. El sòl era de grava, terra solta i pedres només mig subjectes. Desi s’escapava constantment per fotografiar arbres o perspectives que li cridaven l’atenció, i el grup s’anava estirant. Els anys pesen, siga quina siga la voluntat d’una ment que no entén que no som joves. Intentàvem seguir les fites vistes a l’anada, però descobríem que, sense adonar-nos-en, ens desviàvem a cada moment del camí. En el tram final, una zona plena de pedres ens va fer dubtar del tot. Desi explorava alternatives mentre nosaltres miràvem el GPS, inútil per un error en la presa de dades inicial. Allí, envoltats del terreny abrupte i enganyós, vaig recordar el cas d’un pare i un fill de Madrid evacuats amb helicòpter després de perdre’s a la Safor. Aquesta muntanya, que vista des de la plana sembla un vessant net i clar, es converteix de prop en un laberint de vegetació densa, esquerdes, arrimalls, penya-segats i barrancs que poden confondre fins i tot el caminant més expert. Finalment, un crit de Desi va anunciar que havia retrobat la senda. I així, entre un somriure col·lectiu i el cansament acumulat, arribàrem a baix.

És aleshores, en el punt de retorn, quan s’imposa la reflexió. La muntanya i l’edat parlen el mateix idioma. Els primers anys de vida són una senda clara: tot sembla possible, el futur s’obri net i encara hi ha energia de sobra per superar qualsevol obstacle. Amb els anys, el pendent es fa més dur i la senda es confon. La perspectiva augmenta, sí, però també els riscos. I quan, ja dalt, et creus al punt més poderós —quan penses que has entés la muntanya i la vida— arriba el descens.

I el descens sempre és més traïdor.

A mesura que passen els anys, el que semblava un camí de tornada tranquil esdevé pedregós. El cos protesta, la salut fluctua, els amics desapareixen o s’enfronten a malalties i depressions. Aquell camí triomfal de la joventut es transforma en un territori exigent, on cada passa s’ha de negociar.

Però també hi ha llum: l’amistat, l’exercici, l’aire lliure. I això és, en el fons, el que ens porta a la muntanya: l’intent de continuar caminant, de continuar sent nosaltres. A la fi, només esperem retrobar la senda, arribar al punt on el principi toca el final, on reconeixem que ja no serem el que érem i ens disposem a passar a una altra substància.

Això és la vida.