Ser, estar i semblar (II): Felix

No era la primera vegada que estava en Félix i la sorpresa de la primera vegada hi havia ja desaparegut. Si quelcom recordava d'anys arrere és l'escala i les desenes de dones jóvens i sofisticades abaixant al soterrani. Altres vegades vam passar amb un taxi i vam veure les cues de gent esperant que la permeteren entrar. Felix, com vaig poder comprovar, continua sent enguany un dels locals més apreciats a la nit berlinesa. Situat junt amb la porta posterior de l'Adlon i a pocs metres de l'ambaixada americana s'utilitza per unes hores com a restaurant i quan es va acabant de sopar es converteix en una discoteca.

Per a aquestes coses sempre he sigut un poc peculiar. Em costa realment desconnectar, posar l'automàtic i deixar-me portar. Tampoc sóc persona que entenga de models, de tendències o de sofisticació. Per a ser sincer en aquestes coses em sent com un alienígena. I allí estava per tant el marcià movent els braços feixugament, pegat a una columna fingint estar en l'ona quan estava analitzant el ph de la sala com tantes altres vegades.

Una xica, amb un suèter cenyit estampat amb bandes horitzontals, alta i prima com un jonc, es movia com si estiguera plegant-se a les onades d'una superfície líquida. Al seu costat una altra rossa molt més quadrada en faccions i cos, vestida amb minifalda negra, s'enroscava insinuant amb un tipus de camisa negra oberta i cabell eriçat. A l'altre costat dos autèntics balenons vestits de negre amb escot ampli com la proa d'un vaixell. Semblaven dues dones escapades en meitat de la nit de Berlín d'algun harem saudita. Les pobres desentonaven en un ambient de sílfides però no perdien corda a acostar-se ací i allà a veure si algú cercava carn en abundància. La pista estava repleta i la música sonava estrident. Gent aquí i allà aguaitant-se des dels balcons superiors, altres en l'escala esperando trobar un mínim buit per a entrar.

Tot havia començat moltes hores abans. A les set i mitja, hora de berenar, com deien amb sorna els meus companys, ens vam acostar a la porta del local. Una empleada de dos metres que semblava treta de la setmana de la moda va consultar la seua agenda i ens va acompanyar al guarda-roba. Molts dels invitats ja s'assentaven en una taula llarga al centre d'un soterrani entre columnes. Unes quantes empreses, totes elles de la Fruitlogistica, havien reservat taules amb molta antelació per a complimentar els seus clients i empleats, entre elles GSM, la dels nostres clients en el mercat central.

Els conjunts de persones que es formen solen ser curiosos. El molt variat grup estava format, entre altres, per Markus, un rubicund alemany d'una empresa muniquesa especialitzada en cogombrets i pimentons, un dels seus empleats turcs, Àtila un turc d'arrels maternes suïsses i altres més d'unes quantes empreses del ram. En l'extrem esquerre el xicotet Husein, un dels nostres amfitrions, amable i sol·lícit, atenia les converses.

En el nostre costat de la taula predominava el negoci dels melons d'Alger i els melons, però ja cap al final del sopar es va equilibrar amb la presència d'Erdal i un dels seus empleats dit Tim. Aquest per edat era quasi un xic, però les faccions escorregudes, la seua barbeta rossa, el seu xicoteta grandària i la seua gorra ho feien semblar com més major del que era. Parlant també semblava taciturn i reflexiu.

En el moment que la música va anar augmentant vam poder veure com el pis superior s'omplia de gent que esperava que la deixaren. Ens van indicar que teníem un reservat en un racó amb butaques i taula pegat a la paret i ens vam alçar per a acomodar-nos en ell. Al ritme d'una música cada vegada més pujada de volum va arribar un cambrer i va deixar una gegantina glaçonera repleta de sucs i refrescos amb alguna botella de Whisky i una enorme de Vodka. Barra lliure. Erdal reomplia cada got que veia buit i així a poc a poc les traves i la contenció van deixar pas al ball i les rialles.

En pocs minuts el local era un formiguer atibacat on semblava que ningú més poguera entrar. La multitud es movia ondulant al so de la música. Les llums impactaven a l'hemisferi dret del cervell i la realitat es perdia entre sensacions i alcohol. Les reserves es perden i vaig veure a Markus impàvid en una borratxera tranquil·la. Altres del grup s'abraçaven més enllà del que aconsella el protocol comercial. Nit i abús, diversió...

Eren les dos. Jo planejava alçar-me i passejar enjorn i així després d'acomiadar-me i agrair les atencions em vaig perdre pels carrers d'un Berlín congelat, buit, sempre amb risc d'acabar patinant al gel.