Del Oest a l'Est

Eren ja les meues últimes hores a Berlín. Com sempre volia disposar d'elles per a conèixer més d'una ciutat sempre fascinant. Després d'un volta vagarejant pels voltants de la Charité, el complex clínic universitari de la ciutat, vaig arribar a un pont que deixava veure una àmplia revolta del riu congelat.

Les distàncies entre diverses parts del centre semblen xicotetes i un no es dóna compte d'on va estar un costat o un altre de la frontera en els anys del mur. En aqueix moment arribava a l'anomenat port de Humbold. A l'altre costat del carrer estava l'antiga estació d'Hamburg avui museu d'art modern. Només fa falta creuar un pont i s'està a l'altre costat. Al final de l'ampit hi ha una senzilla placa en alemany, anglès i francès i una làpida de pedra amb alguns rams de flors. Justament en aqueix lloc va trobar la mort el primer fugitiu del mur a pocs dies de la seua primera erecció. Günter Liftin, que així es deia el mateix, tenia llavors 24 anys. En la foto apareix ple de vida encara que ara seria un avi de setanta-tres anys. El que per a ell va ser una elecció mortal, creuar el riu, per a mi no ha passat de ser quelcom trivial.

No tenia un pla previst determinat ni una direcció decidida. A pocs metres del riu s'ubica l'estació central i així vaig decidir arribar tan lluny com me n'anara possible en el que fóra el Berlín Oriental.

Al pas de tres estacions es continua entrant en una ciutat diferent. Efectivament, una vegada s'arriba a l'Alexander Platz, es percep un canvi espectacular al paisatge. No hi ha ja barris d'estructura tradicional. Més bé se succeeixen blocs i més blocs en complexos enjardinats segons els models d'urbanisme vigents en els anys seixanta o setanta. La veritat és que s'aprecia l'esforç realitzat en reinventar una ciutat moderna, però a la vista dels gustos d'aquest moment de la història els barris han envellit tan malament que ni ixen en les guies turístiques com a parts interessants a visitar.

El públic dels vagons ja tenia l'aspecte de gent del barri en un dels seus desplaçaments d'anada o tornada al centre. Adolescents abrigades, una parella d'homosexuals madurets amb perruquí i arracades, mares amb els seus carrets i tot en vagons a mig omplir. Els moderns vagons del metro no tenen separacions i per això es veia tot l'interior fins al cap del tren i el seu serpenteig entre les revoltes dels túnels.

Després d'un parell de transbords vaig aparèixer enmig del que fóra la Stalin Allee. O"Albereda de Stalin" que diríem nosaltres. Per vergonya torera els alemanys, tan políticament correctes en les seues decisions, han substituït el nom Stalin pel de Karl Marx, comunista com el primer, alemany almenys i sense el passat tan tenebrós que se li atribueix al president soviètic que marcara tota una època. El primer nom, no obstant això, li ve al pèl i tal vegada és més descriptiu del programa ideològic implícit. Es tracta d'un projecte iniciat en els anys cinquanta davall els auspicis de l'arquitectura neoclàssica soviètica. A un costat i a l'altre del carrer s'ubiquen edificis de pedra traçats a colp de línies rectes. En el part superior finestres repetides a intervals regulars durant metres i metres, balcons i en la base una columnata darrere de la qual es perceben tímidament alguns comerços. Va ser aquí precisament on en els anys de la seua construcció es va donar la primera revolució oberta enfront d'un govern suposadament de treballadors però en la realitat una imposició de la potència imperial soviètica. La realitat s'imposava i la desmesura, si es compara amb la part capitalista de la ciutat, era evident per més que l'arquitectura pretenguera parlar de la grandesa del sistema i els seus constructors.

Aquell matí de dissabte els carrers estaven tranquils amb alguns vianants en les seues tasques quotidianes. Aquí una àvia amb el seu gos vestit com un avi, allà dos repartidors de propaganda, un matrimoni discutidor amb aparença rústega, cotxes relliscant al gel. El sol semblava aguaitar tímidament entre les torres i en totes les perspectives apareixia la bola de la torre de televisió com un gran germà vigilant de les virtuts comunistes dels ciutadans. Just arribant al Teatre anomenat "Escenari Popular" o Volksbühne la ciutat recupera el seu aspecte tradicional de carrers creats de forma orgànica. El picot afortunadament no va arribar a tots els costats i així l'aspecte resulta molt més ric, variat i sobretot humà. Aquella frase de Goya, el somni de la raó engendra monstres sembla que troba la seua expressió urbanística als carrers recorreguts. Tal vegada el futur revalore aquests barris, arribe un moment en què canvie la ideologia o la moda i puguen ser una de les atraccions turístiques berlineses. De moment només és el record d'un somni socialista que va acabar en freda dictadura.

El fred intens em va portar a una xicoteta cafeteria enfront del teatre. Assentat junt amb la immensa vitrina vaig gaudir d'un cafè que em va donar forces renovades per a seguir el meu periple.

La següent aturada va ser a la torre de comunicacions que va ser símbol del Berlín aquest per a ser avui assumida com una de les imatges populars de la ciutat junt amb la porta de Brandenburgo o el mateix Reichstag. Havia estat en les seues proximitats multitud d'ocasions però era la primera que les circumstàncies i el temps atmosfèric em permetien pujar i veure el panorama. Resulta irònic que la millor plataforma per a veure la ciutat estiguera en un país que rodejava una illa prohibida. L'oest tan pròxim i palpable com a impossible de ser aconseguit. Aquell matí l'atmosfera estava parcialment tèrbola i l'horitzó s'ocultava darrere de quilòmetres de boira. La neu, en cobrir selectivament només les superfícies horitzontals ajudava a crear contrastos que definien amb major nitidesa el paisatge. El riu Spree dibuixava una àmplia revolta des de l'est fins a perdre's més enllà de l'illa dels museus. L'avinguda Unten donen Afronten (Davall els Til·lers) es llançava en una línia recta fins a topar amb la porta de Brandemburgo.

No sóc capaç de donar una raó lògica per a aqueixa passió humana per les altures, per aqueix desig de veure el paisatge des de molt amunt i de fer edificis que desafien la llei de la gravetat. En els fons l'altura significa prepotència, orgull desmesurat, vanitat sense límit. El comunisme va desitjar tenir el seu millor aparador en un edifici que s'alçava desafiadorament i plenament visible i amenaçador des de llocs com Kreuzberg a l'altre costat de la barrera.

El passeig continuava en direcció oest. L'espai que una vegada ocupara el palau dels electors i després el parlament comunista era aqueix dia un solar ple de ninos de neu en manifestació contra el canvi climàtic. Vaig continuar recorrent una vegada més la Unten donen Afronten, vaig entrar fins a la catedral catòlica i vaig passar junt amb la plaça Gendarmer Markt. Volia acostar-me a una exposició especial sobre la Stasi que havia descobert en un dels meus passejos nocturns. No tenia molt de temps i tampoc vaig descobrir molta informació diferent de què ja tenia. Si de cas em va cridar l'atenció veure uns flascons originals amb draps al seu interior. Es tracta de mostres de l'olor dels dissidents. En cas de fugida els gossos entrenats podrien seguir al subjecte en qüestió. Espionatge, sospites, control, vigilància... El somni socialista va morir entre raneres macabres. Un somni solidari convertit en un infern en vida.

L'esperit alemany modern, ecologista i conscient, simpàtic i molt més extravertit va omplint els buits del passat. De fet la majoria d'alemanys volen oblidar d'una vegada per sempre les empremtes del passat i som només els estrangers els que ens encabotem a recordar quelcom que per a ells és un malson deixat arrere. Per a mi realment la història alemanya és interessant no pel seu context i la seua situació sinó com a símbol de l'hecatombe del ser humà en plenitud de la seua cultura i civilització. Estudiar la història alemanya dels últims anys és fer una incursió en els orígens del mal però igualment en l'esperit de la lluita per la superació humana. La llibertat contra la dictadura. Entendre el trauma alemany és entendre els límits de la bondat i la maldat de l'esperit humà. Dels qui som i de quant ens podem equivocar si apostem per la violència.