Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Com moltes famílies tinc un passat repartit entre un iaio progressista i un altre conservador. Un va ser perseguit en guerra per ser requetè, l’altre sé que era republicà. En una pàgina d’una vella Enciclopèdia Sopena heretada vaig descobrir l’escut de la monarquia ratllat ostensiblement. Qui s’hauria arriscat durant la dictadura de Franco en que qualsevol signe de dissidència podia ser esclafat? Supose que va ser fet en els convulsos anys trenta quan el monarca i la monarquia van partir per a l’exili. De xiquet vaig créixer, amb aqueixa naturalitat que dóna la innocència, en els anys tardans del franquisme. Quan som xicotets, faltats de referències, ens construïm la realitat, la normalitat, pels referents ambientals que ens han acompanyat des del nostre naixement. Franco era el que manava, d’alguna manera catalogat dins de la categoria de "els bons". Quan la meua consciència política començava a despertar tot canviava a tota velocitat i la successió establida pel...

Como muchas familias tengo un pasado repartido entre un abuelo progresista y otro conservador. Uno fue perseguido en guerra por ser requeté, el otro sé que era republicano. En una página de una vieja Enciclopedia Sopena heredada descubrí el escudo de la monarquía tachado ostensiblemente. ¿Quién se habría arriesgado durante la dictadura de Franco en que cualquier signo de disidencia podía ser aplastado? Supongo que fue hecho en los convulsos años treinta cuando el monarca y la monarquía partieron para el exilio. De niño crecí, con esa naturalidad que da la inocencia, en los años tardíos del franquismo. Cuando somos pequeños, carentes de referencias, nos construimos la realidad, la normalidad, por los referentes ambientales que nos han acompañado desde nuestro nacimiento. Franco era el que mandaba, de alguna manera catalogado dentro de la categoría de "los buenos". Cuando mi conciencia política empezaba a despertar todo cambiaba a toda velocidad y la sucesión estable...

Sempre m’han inquietat aqueixos sers errants que són els captaires. Amb tot el respecte que mereix qualsevol esser humà em pregunte sobre el seu periple vital fins a arribar a aqueixa condició en els marges de la societat humana, si no definitivament exiliats de la mateixa. De vegades se’ls veu per les carreteres arrossegant artefactes que una vegada foren un cotxet de bebè, un carro de la compra, una bicicleta o qui sap. La bossa de plàstic és de vegades la seua única maleta, la motxilla sa casa. La mirada obstinada i perduda de molts d’ells no pareix buscar el contacte visual amb ningú. Tal vegada siguen conscients de la seua pròpia brutícia i  abandonament. Potser no busquen molestar o no es molesten a buscar la solidaritat social. És possible que s’avergonyisquen de la seua caiguda en desgràcia. Jo diria que alguns pateixen una mena d’autisme que els ha tancat en un món privat, a vegades pròxim a la realitat, però en molts casos oníric. El seu propi univers interpretat ...

Siempre me han inquietado esos seres errantes que son los mendigos. Con todo el respeto que merece cualquier ser humano me pregunto sobre su periplo vital hasta llegar a esa condición en los márgenes de la sociedad humana, si no definitivamente exiliados de la misma. A veces se les ve por las carreteras arrastrando artefactos que una vez fueran un cochecito de bebé, un carro de la compra, una bicicleta o quien sabe. La bolsa de plástico es en ocasiones su única maleta, la mochila su casa. La mirada obstinada y perdida de muchos de ellos no parece buscar el contacto visual con nadie. Tal vez sean conscientes de su propia suciedad y  abandono. Quizás no buscan molestar o no se molestan en buscar la solidaridad social. Es posible que se avergüencen de su caída en desgracia. Yo diría que algunos padecen una suerte de autismo que les ha encerrado en un mundo privado, a veces cercano a la realidad, pero en muchos casos onírico. Su propio universo interpretado con sus propias claves ...

La generació de xiquets de la postguerra espanyola somiava, tal com conta mon pare, menjar pa blanc. La farina de blat era un producte escàs i se substituïa amb un tipus de pa anomenat “minxo” elaborat amb dacsa i que a poc de temps de ser cuit es tornava tan elàstic com la goma. Era temps de privacions i el paradís la mateixa Xauxa. Els nascuts en els seixanta ens vam criar en un país amb relativa prosperitat que permetia, en general, menjar cada dia. Encara que sense luxes i sense abusos la vedella, el lluç o les truites formen part dels meus records de xiquet. El romanç de “ no et deixes el menjar ” seguida d’un “ ai si hagueres passat la fam de la guerra ” formaven part de l’etern sermó als xiquets inapetents. No crec que ningú de la meua edat deixara de sentir alguna vegada el romanç incomprensible sense la vivència directa. La meua tia Hilde contava que després de la guerra a Alemanya deixaven que el menjar s’omplira de cucs per a poder menjar proteïnes. Això no s’...