La loteria dels animals i altres fracassos previsibles. (VIII)

 

Els voltors de la Portilla del Tiétar romanien encara endormiscats i, com a avis xerrant de les seues coses, es veien en grupets encimbellats sobre les pedres de formes quasi geomètriques del penya-segat. Semblava que encara no eren prou forts els corrents tèrmics per a deixar-se caure al buit i elevar-se, cada vegada més amunt, en les seues elegants coreografies. Els fotògrafs, puntuals a la cita, ja estaven preparats al mirador amb càmeres i llargavistes. El turisme d'observació de fauna és ja una realitat en ascens i els aficionats fan bones inversions en tecnologia i òptiques. Tot siga per tindre davant dels ulls eixa au que tant es fa de pregar.

Aquell matí volíem pujar per la solitària carretera que s'endinsa a Monfragüe a la recerca d'allò que poguérem capturar. No teníem un pla concret; la ruta està esguitada de punts habilitats per a aparcar i contemplar la fauna o el paisatge. Vam decidir tornar al Mirador de la Bàscula, on havíem rebut la visita de la rabosa i d'alguns cérvols en els dies anteriors. Era un indret propici per a veure la rara àguila imperial que, tot siga dit, no va fer acte de presència.

Els animals tenen manies i costums. Els bons fotògrafs de fauna les coneixen i això els permet situar-se als llocs adequats. Cal, també, una bona dosi de paciència i, per si no fos prou, una mica de sort. Jugar a aquesta loteria és millor en uns paratges que en altres, i Monfragüe ofereix una varietat única que sempre s'agraeix.

La primera au visitant va ser una àguila marcenca que ens va sobrevolar el temps suficient per a fer-li un parell de fotos a distància. Un capsot descarat, allà a la punta d'una branca, amb les torres del castell al fons, semblava observar-nos amb aire impertorbable, mantenint les distàncies. La primavera brollava de cada branca i les papallones volaven excitades, mascle i femella units per l'abdomen, escampant una vida que encara havia d'assentar-se del tot.

Aquell indret perdut entre les muntanyes era per a nosaltres com un quadre de Monet, canviant segons la llum i els visitants en les diferents hores del dia. Aquell matí, el cel blau impol·lut i el sol primaveral banyaven les restes d'unes barraques de pedra seca on, en el passat, els ramaders trobaven la mínima expressió del que és un habitatge. La vida dura, abandonada en un temps no tan llunyà, havia deixat pas als moderns soldats de la càmera, vestits com per anar a una guerra incruenta i que arribaven amb vehicles que aquells pastors considerarien cosa del dimoni.

 —Veniu! —ens va cridar l'amic Jesús.

Un infreqüent tallarol emmascarat ens observava amagat entre els arbustos. Darrere d'una bona presa, vam passar potser una hora perseguint el fugisser ocell. Quan semblava a l'abast, s'esmunyia entre la vegetació, vigilant-nos de reüll però concedint-nos només breus aparicions de dècimes de segon. Quan el dit ja estava llest sobre el disparador, ell ja havia desaparegut. Li posàvem gravacions del cant, ell s'acostava i nosaltres ens quedàvem amb cara de nuvi abandonat a l'altar, una vegada i una altra. Tot siga dit, vam poder obtindre algunes imatges dignes d'aquest esperit del bosc d'ulls penetrants i cap negre. No va estar malament i, fins i tot, vam passar una bona estona maleint el condemnat pardalet.

Mentre esperàvem, una sargantana preciosa feia cabrioles damunt d'un tronc, aprofitant la llum per a acumular energia. Ja era quasi migdia i vam decidir continuar la ruta.

Vam reprendre la marxa carretera amunt amb una breu parada al mirador del Salto del Gitano. No vam veure res que no coneguérem de visites anteriors i continuàrem per la devesa extremenya cap a Trujillo. El paisatge verd del nord de Monfragüe va esdevindre més sec i humanitzat prop de la ciutat dels conqueridors. Ja parlarem d’ella. En la rodalia, el camp mostrava immenses roques granítiques que havien quedat aïllades en la plana. Immensos ramats de corders pasturaven sobre una terra de tons grocs i polsosos. Bous braus menjaven herba entre les carrasques i les sureres. També ells es van guanyar alguna fotografia.

De tornada vam decidir baixar al llit del riu Almonte, un oasi de verdor tot just al costat del pont per on passa la carretera. Una dona amb una caravana de matrícula belga seia en una cadira de càmping. No es va dignar ni a fer com si ens vera tot i que vam saludar; semblava que la nostra presència li furtava el privilegi del lloc i tampoc és que la gent del nord siga tan extravertida com nosaltres. La vam ignorar, tanmateix, i ens vam dispersar pels voltants.

L'aigua corria amb alegria, creant un recer molt més verd que tot l'entorn proper. Les oronetes volaven furioses per totes bandes a la recerca de mosquits i nosaltres, per moments, semblàvem artillers d'una defensa antiaèria. També vam capturar, fotogràficament parlant, és clar, algun teuladí morú amb la boca plena d'insectes, segurament destinats a la niuada que tenia amagada entre els arcs del pont.

Vam fer el camí de tornada amb la intenció d'anar al Mirador de la Bàscula, on ja havíem estat en diverses ocasions. Potser encara teníem l'esperança que la raboseta tornara, però poques vegades la sort repeteix exactament el mateix número. Llevat d'un capsot i alguns cérvols, no vam veure res més.

 El dia s'allarga molt a la primavera a l'oest de la península i ja serien les nou del capvespre quan, amb els darrers raigs de sol, un cérvol mascle jove, amb banyes cobertes de vellut, ens mirava des de la vora de la carretera. Era una combinació perfecta de posat i llum. Vam carregar l'artilleria i el vam fotografiar. Amb calma elegant, conscient de la nostra presència, es va allunyar lentament fins a perdre's entre la vegetació. Va ser el darrer animal que vam immortalitzar a Monfragüe.

 

El record també es difumina, dissolt entre els milers de captures que vam fer. Finalment, la fotografia esdevé aquell punt efímer on la memòria s'aferra, recordant la felicitat que ens va portar tot allò que vam veure.