El poder sempre desfila pel carrer Major

Hi ha fotografies que documenten un fet, i n'hi ha d'altres que retraten tota una societat. Aquesta n'és una. A primera vista sembla el funeral d'una aristòcrata. En realitat és una representació del poder a la Gandia de començaments del segle XX.

Els soterraments són tant un homenatge al difunt o la difunta com una demostració de l'estatus social de la persona i de la seua família. També ens parlen d'una època i, de vegades, de morts que commocionaren tota una societat.

És el 7 de juliol de 1908. Probablement és migdia. El carrer Major bull tant per la calor de l'estiu com per la multitud que segueix el dol darrere de les autoritats religioses. A primer colp d'ull podria semblar una de les grans processons de la ciutat, però és el funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino, marquesa de González de Quirós, morta amb només quaranta anys.

La fotografia està construïda com una autèntica escenificació del poder. Res no sembla casual. El seguici l'obrin els monaguillos amb la creu i els cirials, seguits del clergat revestit amb els ornaments funeraris. L'Església encapçala el ritual i fa visible el seu paper central en la societat de l'època.

Darrere del clergat avancen les autoritats i els representants de les principals famílies. En una societat profundament jerarquitzada, cadascú ocupa el lloc que li correspon. La posició dins del seguici equival també a la posició dins de la societat.

El fèretre gairebé desapareix entre la multitud. I això és revelador. La protagonista ja no és només la difunta, sinó la representació pública de la família. El dol és íntim, però el funeral és un acte social.

També la multitud ens parla. Els homes, gairebé tots vestits de negre i amb barret, omplin disciplinadament el carrer. Les dones hi apareixen molt menys visibles, una altra mostra del paper que la societat reservava a cadascun dels sexes. Tot transmet ordre, jerarquia i solemnitat.

Però també convé mirar allò que envolta el seguici. El carrer Major ja no conserva l'aspecte de la vila medieval dels Borja. Les antigues cases medievals havien anat deixant pas als edificis que la nova burgesia construïa durant la segona meitat del segle XIX. Les façanes adoptaven un llenguatge historicista, amb una clara predilecció pel neobarroc: balcons de ferro forjat, motllures exuberants, pilastres, frontons i una ornamentació destinada a transmetre prosperitat i prestigi. L'arquitectura es convertia així en una altra forma de representació social. Igual que els títols nobiliaris o els grans funerals, les façanes proclamaven públicament l'èxit econòmic dels seus propietaris.

No és casual que aquest enterrament recórrega precisament aquest carrer. El seguici desfila pel centre simbòlic de la Gandia burgesa, l'espai on les noves elits exhibien el seu poder davant tota la ciutat. La fotografia reuneix tres formes de representació del poder: el ritual religiós, les persones que l'exerceixen i l'arquitectura que el fa visible.

Però la fotografia encara ens ofereix algunes pistes més. Els dos primers edificis de la dreta ocupen el solar del que durant molts anys fou la fonda de la ciutat, un dels espais més coneguts del carrer Major. El tercer edifici, en canvi, encara es conserva hui. Si ens fixem en la banda esquerra de la imatge, a mitja altura, encara es distingeix el rètol de Laporta. És una petita pista que ens remet a una de les nissagues de fotògrafs més importants de Gandia, activa durant generacions i present encara hui. És en aquests petits detalls on les fotografies deixen de ser només imatges per convertir-se en documents històrics.

La difunta pertanyia a una de les famílies més influents de la València de l'època. Els Trénor, d'origen irlandés, s'havien establit a València a principis del segle XIX de la mà de Thomas Trénor Keating. En poques dècades bastiren una immensa fortuna gràcies al comerç internacional, la banca, la indústria sedera i, sobretot, la importació del guano peruà. Com tantes altres famílies de la gran burgesia, convertiren el capital econòmic en prestigi social mitjançant els matrimonis amb l'aristocràcia, l'adquisició de palaus, grans propietats i antics monestirs, així com l'obtenció de títols nobiliaris.

Maria del Carme Trénor i Palavicino es casà amb Luis Vallier y García-Alesson, primer marqués de González de Quirós. Els Vallier procedien d'una altra poderosa nissaga, d'origen francés, enriquida amb el comerç de la seda entre la Safor i Lió abans de convertir-se en grans propietaris agrícoles. A la Gandia de la Restauració, Trénor, Vallier, Fourrat, Lapeyre i altres famílies semblants compartiren interessos econòmics, influència política i un catolicisme conservador que marcaria durant dècades la vida pública de la ciutat.

En realitat, aquesta fotografia documenta molt més que un funeral. Retrata el moment en què la burgesia valenciana deixa de voler semblar simplement burgesa per presentar-se com una nova aristocràcia. Les grans fortunes del segle XIX ja no aspiraven únicament a acumular riquesa; buscaven també el reconeixement social. Per això compraven palaus, restauraven monestirs, emparentaven amb famílies nobles i construïen edificis capaços d'expressar visualment el seu estatus.

Encara hui la petjada d'aquelles aliances continua ben visible. El nom de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós ens recorda els Vallier; el monestir de Sant Jeroni de Cotalba continua sent propietat de la família Trénor des de la desamortització. Diferents branques de la nissaga han mantingut un paper destacat en el món empresarial i patrimonial valencià. La seua capacitat d'adaptació és, probablement, una de les claus de la seua longevitat.

Quan contemplem aquesta fotografia no només assistim al funeral de Maria del Carme Trénor i Palavicino. Assistim a la representació pública d'un ordre social que semblava immutable. Canvien les persones, canvien els règims polítics i es transformen les fortunes, però les elits solen trobar la manera d'adaptar-se als nous temps.

Potser aquesta és la pregunta que, més d'un segle després, encara ens formula aquesta extraordinària fotografia: fins a quin punt canvien realment els qui ocupen el poder?