La foto que, segurament, mai es va fer.

Hui vos porte una foto ben coneguda. Està feta, amb tota seguretat, des de les finestres o els balcons de l'antiga universitat jesuítica.

Domina l'escena un camí o passeig elevat, flanquejat per dos murets de fàbrica. A banda i banda, disposats en fileres regulars, es veuen nombrosos troncs de gran grandària, tombats directament sobre la terra. Són els arbres que acabaven de ser tallats. El corresponsal de Madoz els havia conegut encara formant el passeig i els descrivia amb aquestes paraules: «Hi ha dos passejos amb arbratge. El principal és el conegut amb el nom del Prado —el Prado de València—, que es troba a l'eixida de la ciutat per la part de València, i el seu arbrat s'estén al llarg d'uns dos-cents passos.»

Pel passeig i al costat dels murs s'endevinen diverses siluetes de persones —algunes dretes, altres recolzades sobre el parapet— vestides amb la indumentària popular de finals del segle XIX. Apareixen lleugerament difuminades, un efecte provocat pels llargs temps d'exposició que exigia la fotografia d'aquella època.

A l'esquerra es veu una construcció baixa, amb teulada de dos aiguavessos, al costat d'una palmera esvelta que es retalla contra el cel. Més enllà s'estenen els camps de l'horta i, al fons, difuminats per la boirina, s'intueixen la mar i la línia de la costa.

Al centre de la imatge es perfila l'ermita de les Ànimes, recognoscible per la seua espadanya. La tradició situa en aquest indret el lloc on s'executaven les penes de mort dictades per la justícia.

A la dreta apareix l'element més monumental de la fotografia: el recinte emmurallat, amb torres emmerletades i matacans, que conserva tota l'aparença d'una fortificació medieval. Els merlets es retallen amb nitidesa sobre el cel i ens mostren una muralla que encara mantenia tota la seua presència. Encara que avui puga semblar desapareguda, una part molt important d'aquest llenç i de les seues torres continua existint. El creixement de la ciutat les va incorporar a edificis posteriors i, per això, han quedat amagades de la vista i són pràcticament invisibles des del carrer.

Durant la major part del segle XIX, Gandia continuava vivint de portes endins, protegida per les seues muralles. Però faltava ben poc perquè la modernitat obrira la ciutat cap a l'exterior.L'eixample del nord es desenvolupà, encara que no amb la mateixa intensitat que el del sud, impulsat per les noves infraestructures: el nou pont d'Alacant, el port i, sobretot, el ferrocarril, que durant algunes dècades desplaçaria l'epicentre comercial cap a l'antic Prado de València.

La recreació que presente ací ha tingut tres fases. Primer, la recuperació de la fotografia original eliminant els desperfectes acumulats durant més d'un segle. Després, l’acoloriment mitjançant intel·ligència artificial per aproximar-nos a l'aspecte que hauria tingut si haguera estat captada amb una càmera actual. Finalment, he reconstruït l'arbreda descrita pel corresponsal de Madoz, prenent com a referència els troncs acabats de tallar i els nombrosos forats que encara es distingien al terreny.

El resultat és una aproximació versemblant a un paisatge desaparegut. Fins on jo sé, no es conserva cap testimoni gràfic que ens mostre aquell passeig amb els seus grans arbres abans de la tala. Aquesta recreació ens permet, per primera vegada, imaginar amb una certa fidelitat com devia ser aquell indret que durant dècades va donar la benvinguda a qui arribava a Gandia des de València.