Recrear la realitat.

La realitat és un concepte efímer i fugisser. La primera qüestió seria determinar si existix això que anomenem realitat. Heràclit ja ho va dir fa vint-i-cinc segles: tot fluïx. Res no és fix; ni tan sols el riu on ens banyem és mai el mateix riu. Si això és cert per a la vida, encara ho és més per a una fotografia, que no deixa de ser un instant arrencat al temps.

En aquestes imatges —que segons indica el llibre són de l'any 1902—, molt deteriorades per la limitada qualitat de l'original i pel pas de més d'un segle, veiem els voltants del que hui és el pont més antic dels dos que unixen els nuclis del Grau de Gandia. La séquia de l'Auir acabava de passar pel costat del Caseriu del Llavador i s'unia amb el riuet de Sant Nicolau aproximadament per davall de l'actual església de la barriada. Encara hui es pot veure, als peus del pont i de l'edifici, el túnel que amaga la séquia, aleshores a cel obert.

L'altra fotografia mostra una passarel·la de fusta que permetia comunicar les dues vores del riu mentre no es reconstruïa el pont de maçoneria que una riuada s'havia endut l'any 1843. Els nostres rius, habitualment tranquils i dòcils, es transformen de tant en tant en una força devastadora. En això no han canviat tant. Els qui ja tenim uns anys encara recordem la riuada del 3 de novembre de 1987. És el que té construir un port entre dos rius aprofitant la desembocadura d'un d'ells, aparentment el més innocent.

Com ja hem vist en fotografies anteriors, encara hi hagué altres ponts més pròxims a les instal·lacions portuàries i al moll del flamant port dels anglesos.

Però aquestes fotografies també plantegen una altra qüestió: què és exactament allò que estem mirant? En la imatge original de la passarel·la hi ha una taca. Pot ser simplement un deteriorament de l'emulsió fotogràfica, però també podria ser la figura d'una dona observant la càmera. No ho sabrem mai.

Walter Benjamin parlava de l'aura de l'obra original, aquella presència irrepetible que es difumina quan una imatge es reproduïx fins a l'infinit. Potser, però, la intel·ligència artificial no elimina aquesta aura, sinó que en crea una altra. No recupera el passat: imagina una manera possible de mirar-lo. Per això, en homenatge a aquella dona —real o fantasmal— he decidit situar-la travessant la passarel·la en una de les recreacions. No perquè sàpia que hi era, sinó perquè la fotografia m'ha convidat a imaginar-la.

La restauració d'una fotografia antiga sempre és un exercici d'interpretació. La intel·ligència artificial no coneix la direcció de la llum, ignora el color de les façanes, desconeix la textura de la fusta, les robes que vestia la gent o el to de l'aigua. Quan la informació desapareix, la màquina ompli els buits amb allò que considera més probable. Però quan jo li indique que el sol ix per llevant, que el Grau mira cap a l'est o que determinades embarcacions eren blanques, la interpretació ja no és només de la màquina. També és meua.

De fet, això no és tan diferent del que han fet sempre els historiadors, els arqueòlegs o els restauradors. Quan reconstruïxen un edifici desaparegut, quan completen una escultura mutilada o quan dibuixen un animal extingit, també treballen amb evidències incompletes. Hi ha una part documentada i una altra que és una hipòtesi raonable. La intel·ligència artificial fa exactament el mateix: calcula la solució més probable. La diferència és que ara aquest procés és molt més visible i molt més ràpid.

Així he pogut obtenir diverses versions d'un mateix escenari: un dia gris i apagat, un trenc d'alba tenyit de rosats o un matí de llum clara. Cap d'aquestes versions és més certa que les altres. Totes són versemblants. Totes podrien haver existit.

Comparant les dues fotografies sé, per exemple, que la casa que apareix a la dreta en la versió del trenc d'alba mai no va existir. La intel·ligència artificial la va inventar perquè necessitava donar continuïtat a una informació incompleta. Hauria pogut eliminar-la, però he preferit conservar-la. No desfigura el conjunt i, d'alguna manera, recorda al lector que tota reconstrucció és també una construcció.

La irrupció de la intel·ligència artificial ens inquieta perquè ha trencat un vell pacte amb la fotografia. Durant més d'un segle hem atribuït a les fotografies una autoritat especial: si hi apareixia era perquè havia existit. Però aquesta confiança sempre va ser relativa. El fotògraf decidia què entrava dins del quadre i què en quedava fora; triava l'hora, la llum, l'enquadrament, l'exposició o el revelatge. La fotografia mai no ha sigut la realitat, sinó una manera de mirar-la. La intel·ligència artificial no ha inventat aquesta mediació; simplement ens ha obligat a fer-nos-en conscients.

No pretenc enganyar ningú. Aquestes imatges no són documents històrics en el sentit estricte. Són recreacions. Són simulacres, en el sentit que els donava Jean Baudrillard: representacions que acaben adquirint una realitat pròpia. No substitueixen el passat, però tampoc no són una còpia del que va existir. Són el resultat d'un diàleg entre les escasses dades que han sobreviscut, els algoritmes que proposen solucions i les decisions, inevitablement subjectives, de qui guia el procés. Sense la màquina aquestes imatges no existirien; sans la mirada humana tampoc.

Potser l'objectiu d'aquest treball tampoc no és reconstruir fidelment el passat, perquè això és impossible. El passat sempre se'ns escaparà. El que sí que podem fer és reconstruir la possibilitat d'imaginar-lo. Quan una fotografia deixa de ser una successió de taques grises i recupera la llum, els colors i les textures, aquelles persones deixen de semblar ombres llunyanes. De sobte podem imaginar que també esperaven un bon dia de pesca, discutien, reien, s'enamoraven o contemplaven la mar igual que nosaltres. La tecnologia no ens retorna el passat; ens retorna l'empatia.

La realitat és extraordinàriament fràgil. Els paisatges canvien, els edificis desapareixen, els rius modifiquen el seu curs i les persones passen. Al llarg de la meua vida he vist transformar-se una vegada i una altra aquest tros de costa. El temps s'esmuny entre les mans com l'aigua.

Potser, d'ací a cent anys, algú trobarà una dels milers de fotografies que he fet d'animals, de paisatges o del meu entorn. També les restaurarà, les reinterpretarà o les recrearà amb tecnologies que hui ni tan sols podem imaginar. Descobrirà que moltes de les coses que jo vaig fotografiar ja no existixen. I, sense adonar-se'n, repetirà exactament el mateix gest que jo estic fent ara: intentar acostar-se a un passat que sempre se li escaparà.

Perquè, com deia Heràclit, mai no ens banyem dues vegades en el mateix riu. I potser tampoc no contemplem dues vegades la mateixa fotografia. Cada mirada, cada restauració i cada recreació construïxen una realitat lleugerament diferent. No perquè el passat canvie, sinó perquè nosaltres canviem amb ell. I és precisament en aquest diàleg entre la memòria, la imaginació i la tecnologia on, potser, continua habitant una part d'allò que anomenem realitat.