El darrer viatge de la tia Teresita

La tia Teresita era parenta per part de ma mare, però no em pregunteu com, perquè ara per ara ho ignore. Supose que devia ser cosina germana o cosina segona de la meua àvia Amparo.

No era una dona d'estar-se quieta. Fadrina i moderna, lliure sense estridències igualitàries, vivia la vida que volia entre València, Gandia i el nord d'Espanya, on tenia família.

Era una persona alegre i eixerida. D'aquelles que pareixen portar l'alegria posada com si fora una peça més de la roba. En una època en què les dones eren, sobretot, mares i mestresses de casa, sempre pendents de tindre-ho tot a punt per a l'home i els fills, Teresita anava una mica a la seua. Sense desafiar ningú, però sense deixar que ningú li diguera com havia de viure.

Teresita anava i tornava.

De tant en tant apareixia per casa com si ens haguérem vist el dia abans. Ens contava històries d'ací i d'allà, dels llocs on havia estat i de la família que tenia escampada pel nord d'Espanya. No tenia cap problema a agafar un tren i plantar-se a l'altra punta de la península, quan moltes dones de la seua generació amb prou faenes s'allunyaven del poble o de la ciutat on havien nascut.

Amb els anys es va anar arrugant com una pansa, però mantenia uns ullets de teuladí plens de vida. Sempre arregladeta, sempre a la moda dins de les seues possibilitats, vivint amb els diners justos, però sense perdre mai el bon humor.

Quan va comprendre que la vida arribava a la recta final, va decidir comprar un nínxol al cementeri de Gandia. Però hi havia una cosa que no podia consentir: sa mare descansava tota sola en un cementeri de València. Volia que acabaren juntes.

Va preguntar què costava traslladar les restes legalment. La resposta la va deixar gelada. Entre permisos, papers i taxes, era una despesa impossible per a una pensionista com ella. L'empleat del cementeri, compadint-se d'aquella velleta menuda però decidida, li va dir mig en broma, mig seriosament: —Si vol, jo li pose les restes en una bosseta... i vosté ja sabrà què ha de fer.

I això mateix va fer.

Va agafar la bosseta amb les restes de sa mare —supose que el crani i uns quants ossos solts— i se'n va anar tranquil·lament cap a l'Estació del Nord.

Ningú no es va fixar en aquella dona menudeta que caminava decidida amb una bossa qualsevol. Va pujar al tren envoltada d'estudiants, treballadors, i mestresses de casa que tornaven del Corte Inglés. Ningú no podia imaginar que aquella passatgera tan discreta portava les restes de sa mare cap al cementeri de Gandia.

Sempre he pensat què hauria passat si la bosseta s'haguera obert durant el trajecte. La sorpresa hauria sigut de les que fan època. No m'estranyaria gens que hagueren avisat la Guàrdia Civil i que la pobra Teresita haguera acabat al quarter intentant explicar que no era una assassina amb aparença d'angelet, sinó una filla tossuda que només volia estalviar-se uns diners per a complir l'última voluntat del seu cor.

Però no va passar res.

Va arribar a Gandia sense cap entrebanc, va dipositar les restes al cementeri i, uns anys més tard, ella mateixa va ser soterrada al costat de sa mare, tal com havia desitjat.

Quan he tornat a veure aquesta fotografia, al costat de la meua àvia, he recordat una persona que, sense ser res extraordinari més que ella mateixa, va deixar una record estimat en tots els qui la vam conéixer.

La tia Teresita no eixirà mai als llibres d'història. Ningú no li dedicarà una plaça ni un carrer. Era una dona qualsevol. Precisament per això la recorde.

Perquè el món no el fan només els grans personatges. També el fan persones com ella: bones, alegres, valentes, lliures sense proclamar-ho i capaces de fer qualsevol bogeria per amor a sa mare.

Són persones que passen desapercebudes, però que deixen el món una miqueta millor de com l'han trobat. I la tia Teresita, n'estic ben segur, va ser una d'elles.