El llegat de Damià Català.

 

Jo vaig entrar en el món de la natació de la forma més casual que vos pugueu imaginar. Estava jo un dissabte jugant al pati de ma casa quan van tocar a la porta. Era l’amic de mon pare, Humberto Koninckx. Ell i els seus fills estaven molt involucrats en el Club Natació OJE Gandia i anaven a València eixe mateix dia a competir sota la direcció esportiva de José María Ángel, més conegut com a Pitet. El cas és que no tenien prou xiquets de set anys per a completar l'equip i, com que Humberto sabia que mon pare m’havia ensenyat a nadar —ell mateix havia competit en la seua joventut—, ens va convidar a anar-hi eixe mateix dia a competir. Va ser així com vaig acabar passant prop de huit anys vinculat a les activitats del club.

Un dia de l’any 1973 va aparéixer pel pati de l’Institut Ausiàs March on, a falta de piscina, feiem esport a l'hivern,  un home amb gorra a la irlandesa, de nas ganxut i roba còmoda però elegant. Jo encara no era conscient que aquella persona em canviaria la vida i la manera de mirar el món. Era un exiliat que havia tornat després de quasi trenta anys de vida a França. Informat de les habilitats artístiques de la meua germana, ens va convidar a visitar regularment sa casa per a aprendre a pintar. Per a un xiquet de dotze anys era difícil entendre-ho tot, però ell, com havia fet moltes vegades en el passat, havia arribat per a canviar trajectòries vitals; en aquest cas, en el món de l’art, com abans ho havia fet en el món de l’esport.

A la Gandia de començaments dels anys trenta, quan la ciutat vivia de l'agricultura, del comerç i de l'activitat del port, i l'únic esport que despertava passions era el futbol, un jove estudiant tornava cada estiu de Barcelona carregat d'idees noves. Es deia Damià Català Sanmartín, fill d'una família benestant de Gandia. Son pare exercia de dentista i gaudia d'una posició acomodada.

Barcelona li havia descobert un univers desconegut. A la Universitat havia trobat una ciutat on l'esport formava part de la formació de les persones, on la natació, l'atletisme, la boxa o el bàsquet convivien amb la cultura, el debat i les noves idees socials. Ell mateix confessava que la seua carrera, enfocada a la medicina, es va veure interrompuda per una vida massa interessant per a dedicar-la exclusivament als llibres.

Tot començà d'una manera ben senzilla. Un grapat d'amics es reunia a la platja per córrer damunt l'arena, llançar-se a la mar o improvisar partits de bàsquet. Aquells primers entrenaments no tenien uniforme, ni entrenador, ni cap estructura organitzativa. Només compartien la il·lusió de descobrir que el cos també podia educar-se a través de l'esforç i de la camaraderia.

Ben prompte s'hi afegiren altres estudiants, treballadors del port, empleats i joves del Grau. Damià posseïa una virtut poc freqüent: sabia convertir l'entusiasme en compromís. No imposava idees; les feia contagioses. Per això, sense quasi adonar-se'n, aquell grup d'amics començà a transformar-se en un moviment esportiu.

No fou fàcil. Nadar al port estava prohibit. No existia cap piscina. No hi havia instal·lacions ni recursos econòmics. Després de moltes gestions aconseguiren autorització per a entrenar al port i, en un espai delimitat amb cordes entre els molls, començaren a entrenar.

Mentrestant, Damià continuava demostrant el seu talent esportiu. El 1932 es proclamava campió d'Espanya universitari de boxa. La notícia arribà a Gandia resumida en un telegrama de només tres paraules: «SOY CAMPEÓN, DAMIAN». Aquell triomf convertia el jove gandià en el primer campió d'Espanya de la ciutat. Però, malgrat el prestigi personal que podia haver buscat, preferia dedicar les seues energies a un projecte molt més ambiciós: crear una cultura esportiva per a tot un poble.

L'any 1933 aquell somni prengué forma oficial amb la fundació del Club Natació i Sports —el mot Sports, en anglés, era tota una declaració de modernitat per a l'època— de Gandia, del qual fou elegit primer president. El nom ja definia la seua filosofia. No era només un club de natació. Era una entitat oberta a totes les disciplines esportives, perquè Damià entenia que qualsevol esport podia contribuir a formar persones més lliures, més sanes i més solidàries.

El club naixia també amb una idea revolucionària per al seu temps. Damià repetia sovint que «en eslip tots els homes són iguals». Era una manera de dir que dins de l'aigua desapareixien les diferències socials. Al mateix vestidor coincidien fills de famílies benestants, obrers del port, estudiants i empleats. Poc després també hi entraren les primeres dones, com Victoria Morell, Ángeles Mascarell, Consuelo Mira o Carmen Rubio, pioneres d'una natació femenina que encara despertava més d'un recel.

Sense diners, però amb una voluntat inacabable, els mateixos socis construïren amb les seues mans la primera barraca social al port. Alçaren una escalinata per a baixar a l'aigua, instal·laren un trampolí damunt les roques i convertiren una modesta caseta de fusta en el cor d'un projecte que ja superava l'esport. Allí naixien amistats, s'organitzaven competicions i es compartia una manera d'entendre la vida basada en la cooperació.

Les primeres travessies al port, les curses a peu pels carrers de Gandia i pels pobles de la comarca, les vetlades de boxa o els festivals atlètics començaren a demostrar que la ciutat havia canviat. Ja no existia només el futbol. Gandia havia descobert una nova manera d'entendre l'esport.

Aquell impuls es veuria truncat per la Guerra Civil. La trajectòria de Damià Català prendria camins molt més difícils: el compromís polític, la presó, l'exili a França i, finalment, el retorn a Gandia després de dècades d'absència. Però res d'això no esborraria el que havia sembrat abans de 1936. Quan la ciutat recuperà la normalitat, la natació, les travessies i bona part de la cultura esportiva gandiana continuaven portant, encara que molts ja no ho saberen, l'empremta d'aquell jove que un dia havia tornat de Barcelona convençut que els somnis, si es comparteixen, poden acabar transformant una ciutat.

Damià havia canviat la ciutat molt abans que jo el coneguera. Havia sembrat una manera d'entendre l'esport que, gràcies al seu deixeble Pitet, acabaria arribant fins a aquell xiquet de set anys que un dissabte va pujar a un cotxe camí d'una competició sense imaginar que aquella decisió fortuïta acabaria marcant una part de la seua vida.

Més tard, Damià em regalaria llibres, alimentaria la meua curiositat i orientaria el meu desfici infantil cap a l'art i la literatura. L'escoltava conversar amb els seus amics a l'orxateria Gandia i, encara que moltes vegades no arribava a comprendre tot el que deia, intuïa que darrere de cada paraula hi havia una manera diferent d'entendre les persones, la cultura i la vida. Vaig començar a pintar i, amb els anys, vaig decidir estudiar Belles Arts. Estic convençut que moltes de les inquietuds que m'han acompanyat des d'aleshores tenen l'origen en aquelles vesprades passades a sa casa, observant-lo treballar i escoltant-lo parlar. Mai no va cobrar ni una pesseta per compartir el que sabia. Obria sa casa amb una generositat que recordava, salvant totes les distàncies, l'esperit de l'Àgora atenesa, on el coneixement creixia a través de la conversa. Mirant arrere, pense que el millor llegat que em va deixar no foren unes lliçons de pintura, sinó la curiositat de continuar aprenent.