Amb ell vivíem millor

Sembla que el problema de l’habitatge no és tal per a les cigonyes extremenyes. Des de la carretera es veuen, pertot arreu, torres de les línies elèctriques ocupades per nius de cigonya en els llocs més inversemblants. De vegades apareixen pals punxeguts destinats a impedir la mania d’aquestes aus elegants d’encimbellar-se sobre les estructures metàl·liques. En altres ocasions, els mateixos propietaris dels edificis —posem per cas una església— instal·len suports de ferro que suggereixen als ocupants alats on seria millor construir el niu.

Prop de Zarza de Granadilla, vam vore una cigonya fent guàrdia al seu niu damunt d’un pal de la llum. D’entre les branques que el conformaven eixien teuladins oportunistes que havien aprofitat l’obra de les cigonyes en benefici propi. Vam arrimar el cotxe a un costat de la carretera i vam fotografiar l’au, que ens observava amb una parsimònia gairebé aristocràtica, sense cap intenció de fugir.

En travessar el poble ens vam endinsar per una carretera que serpentejava entre pinedes, esquivant les badies de l’embassament de Gabriel i Galán. Finalment, arribàrem a una península de terra coronada per un tossal sobre el qual s’alça Granadilla. Només arribar ens impressiona la fortalesa medieval. Està tan ben conservada que sembla més aviat una reconstrucció moderna que no un edifici amb segles d’història. S’alça al costat de la porta principal de la muralla, que abraça completament la vila.

Granadilla és un poble abandonat situat al nord-est de la província de Càceres, a la comarca de les Terres de Granadilla. Durant segles va viure vinculat al riu Alagón, que marcà el seu paisatge i la seua economia. Fou una vila d’origen feudal fundada pels musulmans sobre un turó de pissarra. L’any 1160, Ferran II de Lleó conquerí la població, que aleshores encara s’anomenava Granada. Segons la tradició, el nom provenia del traçat circular de la vila, que recordava la forma d’una magrana. Deu anys després li concedí el títol de Vila. Amb la conquesta de la Granada andalusina pels Reis Catòlics, el nom es transformà en Granadilla per a evitar confusions. Durant l’edat mitjana es convertí en el principal centre comercial i administratiu de tota la comarca. Fins al 1955, Granadilla era un nucli important; exercia de capital comarcal i el seu municipi agrupava una cinquantena d'aldees. Hi vivien més d’un miler de persones distribuïdes en prop de tres-centes llars. La seua situació privilegiada prop de la Via de la Plata havia afavorit durant segles una certa prosperitat.

El poble abans de quedar abandonat

Ara, quan es parla de la dictadura franquista, sovint es trauen a col·lació els embassaments com a signe de bon govern i de la pau que es gaudia en aquell període. Res més lluny de la realitat. Extremadura travessava aquells anys una situació econòmica molt difícil. Recordem “Los Santos Inocentes” de Miguel Delibes i aquell món de persones vivint en l’extrema pobresa. La derrota de la República havia comportat també la desaparició dels intents de reforma agrària impulsats durant els anys trenta. La major part dels jornalers tornaren a dependre dels grans propietaris en unes condicions molt semblants a les que havien existit abans. La repressió posterior a la guerra fou especialment intensa. L’historiador Francisco Espinosa Maestre ha assenyalat en diverses investigacions que la violència exercida a Extremadura adquirí una dimensió extraordinària. Per a molts dels qui havien participat en moviments sindicals o reivindicacions agràries, la victòria franquista significà la depuració, la presó o la mort.

La necessitat d’accelerar els plans de regadiu i la producció hidroelèctrica provocà l’expropiació de desenes de milers de persones per tot l’estat. Els processos es desenvoluparen de manera vertical, sense espais reals de negociació. Les indemnitzacions solien resultar insuficients i, en nombrosos casos, arribaven amb anys de retard. Jánovas, Peñarrubia, Talavera la Vieja o la mateixa Granadilla constituïxen alguns dels exemples més coneguts. Es calcula que vora seixanta mil persones van ser desallotjades de les seues llars en tot aquest procés a Espanya.

El 15 de juny de 1960, durant el procés de pagament de les indemnitzacions, els representants de l’Administració comunicaren als veïns que les seues propietats passaven definitivament a mans de l’Estat. Per a moltes famílies aquell document no representava únicament la pèrdua d'una casa; significava la desaparició d’un món sencer: les terres, els records, els vincles de veïnatge i una forma de vida construïda al llarg de generacions.

La història té, però, un punt d’ironia tràgica. En un primer moment no estava previst desallotjar completament la població. Les decisions es van anar succeint a mesura que els terrenys quedaven afectats per les noves cotes d’inundació del Gabriel i Galán. A partir de 1963 les terres baixes i més fèrtils començaren a inundar-se, fent la vida econòmica inviable. S'inicià un èxode dolorós que faria que els últims habitants abandonaren definitivament el poble l'any 1977. L’embassament no arribà mai a cobrir el nucli urbà, que restà complet però cada vegada més deteriorat sobre el turó. El resultat fou una situació paradoxal: el poble que havia estat condemnat acabà convertit en una península envoltada d’aigua d’una bellesa i autenticitat corprenedores. Després de la marxa dels veïns, la natura inicià una lenta reconquesta. Les herbes i el matossar colonitzaren les places i els carrers. Un dels antics habitants recordava anys després: «Quan el poble estava abandonat hi veníem de vegades a visitar-lo. Havíem de portar raquetes als peus per a poder caminar damunt de les argelagues que ho cobrien tot».

El present visible és ben diferent: hui Granadilla sembla una mena de Pompeia contemporània. El carrer principal i la plaça presenten un aspecte prou digne amb edificis reconstruïts. Tanmateix, només cal apartar-se uns metres pels carrerons laterals per a descobrir la realitat del lloc: edificis en ruïna, sostres desapareguts i murs devorats lentament pel temps. Al voltant de l’església, les parets de pedra fosca dibuixen la planta de les antigues cases modestes i permeten imaginar una vida austera, lluny de qualsevol idealització romàntica. El dia de la visita gaudírem d’una atmosfera neta, amb núvols de cotó i una llum suau de primavera. Entre les fulles dels eucaliptus vam tindre la fortuna de fotografiar una òbila que observava discretament els visitants. Estos arbres, originaris d’Austràlia, foren introduïts massivament durant el franquisme per la rapidesa del seu creixement, alterant els ecosistemes autòctons. Hui, alguns exemplars són tan alts que dificulten la contemplació de les muralles des de les vores de l’aigua.

La muralla, en canvi, es conserva en un estat excel·lent. Vam recórrer el pas de ronda acompanyats per les vistes de l’immens embassament. Al poble té lloc una iniciativa molt bonica: mitjançant un programa institucional de recuperació, alumnes d’institut van a treballar sota la direcció de monitors i romanen uns dies al poble aprenent a valorar el patrimoni. Vam concloure la visita pujant a la torre del castell, coronada per una coberta metàl·lica que desentona prou amb el conjunt monumental. Des de dalt contemplàrem l’embassament, les muralles i els estudiants que feien una pausa, probablement esperant l’hora de dinar.

Hi ha dues dates marcades al calendari de Granadilla: el 15 d’agost i l’1 de novembre. Durant unes poques hores, els antics habitants i els seus descendents tornen al poble per a passejar pels carrers on van créixer, visitar les tombes dels seus familiars i compartir records. És una manera de mantindre viva una identitat que les expropiacions no van poder esborrar del tot. Quan ja no queda un poble, encara queda la memòria del poble.

Costa comprendre per quina raó ara s’idealitza aquell període de penúries. De vegades sembla que quaranta anys d’història puguen resumir-se en pantans i carreteres. El que amb freqüència queda en segon pla és el cost humà que moltes actuacions van comportar. Si mirem les dades fredes, és innegable que l'estat va guanyar capacitat d'emmagatzematge d'aigua i potència hidroelèctrica, elements que van ser el motor de l'expansió industrial dels seixanta. Però, és justa la fama positiva del règim? Històricament, no.

L'èxit tècnic d'aquelles obres correspon als enginyers i funcionaris de l'Estat (molts d'ells formats abans de la guerra en els plans hidràulics de la Segona República o de la Dictadura de Primo de Rivera), mentre que el mèrit polític s'atribuïa en exclusiva a la figura de Franco a través d'un potent aparell de censura i el NO-DO. El règim es va penjar les medalles de projectes aliens, ocultant el preu de desarrelament, repressió i destrucció del territori que van costar. No va ser un "regal" del dictador, sinó el resultat d'un pla d'estat històric executat en condicions de dictadura, amb una absoluta falta de llibertats i seguretat laboral per als obrers de l'època.

Després vam tornar al vehicle i reprenguérem el camí. Per la mateixa carretera eixírem cap a l’autopista buscant algun lloc per a menjar. Finalment, acabàrem en un restaurant de carretera amb menú del dia. Els cambrers eren joves i educats; un d’ells lluïa tatuatges i arracades. El dinar fou correcte, sense més pretensions. En pagar, vaig fixar-me en qui semblava ser el propietari del local, darrere de la barra. Portava les dues polseres tèxtils que s’han fet tan habituals en alguns ambients: la de la bandera espanyola i la verda de VOX. D’alguna manera, aquells dos trossets de tela semblaven transmetre simbòlicament un missatge molt conegut: «Amb Franco vivíem millor».

I no vaig poder evitar recordar unes paraules que semblen continuar ressonant per estes terres.

“¡Ay, Milana bonita!”

Que fàcilment hem oblidat d’on venim.