Ingravid per sempre.Recrear una realitat perduda.

Fotografia recreada a partir de l'original publicat al llibre "Gandia en Blanc i Negre", de Tívoli. Aproximadament de l'any 1900. No indica autor.

Ja mirant la fotografia m'hi fixe primer en un detall: al fons, a l'esquerra, un xiquet està botant sense fer cas del fotògraf. Henri Cartier-Bresson té una imatge molt similar, en què un home salta un toll. És una de les màximes expressions de la fotografia: aquell instant fugaç que queda congelat per sempre, una realitat efímera atrapada per la càmera.

A la fotografia hi ha una vintena de xiquets i adolescents que han acudit en estol, atrets pel fotògraf, que, aparentment, només volia retratar unes barques, un pont en construcció i un paisatge de cases i muntanyes.

Alguns fins i tot es posen davant de l'objectiu. No oblidem que les fotografies eren llavors objectes escassos, gairebé màgics: em recorden els xiquets africans o els cubans que vaig conéixer quan hi vaig viatjar, que no sols es deixen fotografiar, sinó que s'hi aboquen posant davant de la càmera.

Pel que he pogut esbrinar, hi va haver diferents intents d'unir els dos caserius separats pel Riuet de Sant Nicolau, hui integrats a la barriada del Grau. A la marge dreta hi havia el Grau pròpiament dit i, a l'esquerra, el caseriu del Llavador, envoltat per les sèquies del Rei i de l'Auir. En el moment en què es va fer la fotografia sembla que s'hi estava construint un terraplè d'accés per a completar-lo després amb una passarel·la de fusta i, més endavant, per un pont de ferro.

No era el primer intent. De fet, hi havia hagut anteriorment un pont de maçoneria que una riuada s'endugué l'any 1843. En aquells anys la població del Grau era d'unes cent cinquanta ànimes.

Era una altra època, la que ens mostra aquesta fotografia. Les famílies tenien molts fills perquè molts no arribaven a l'edat adulta. Els pares treballaven i els xiquets es movien amb llibertat per tot el terme. La infantesa solia ser curta i, amb tretze anys, molts ja treballaven. Aquella sí que era, de veritat, l'escola del carrer, i no aquella de què tant es parla hui en dia.

Per a acabar, cal destacar la barca de pesca amb vela llatina, que impulsava les embarcacions tradicionals.

Al fons es veuen les cases d'arquitectura popular, el caseriu del llavador, algunes amb parres a la porta. Allò necessari per a viure, sense més complicacions.

I, al darrere, les muntanyes eternes, hui gairebé esborrades. El Mondúver i el coll de la Rafaela, encara despullats dels arbres que ara els caracteritzen. El castell de Bairén s'alça per damunt de les cases i, més a l'esquerra, la Falconera oculta la Serra Grossa.

És una realitat perduda sota el formigó, l'asfalt, els edificis moderns i els vehicles. Un viatge en el temps contemplat des de la perspectiva dels qui sabem què vindria després d'aquell instant congelat. I, mentrestant, aquell xiquet continua suspés en l'aire, en un temps que ja no tornarà, ingràvid per sempre.