La Caixa de Pandora: apunts sobre la temptació autoritària

Arran de la sèrie de Netflix “Així aprendràs” —“Educació vertadera” en el coreà original—, que acabe de veure, em venen al cap una sèrie de pensaments contraposats. Resulten inquietants moltes de les notícies que arriben dels sistemes educatius d’arreu del món i, amb les seues peculiaritats, també les que arriben de Corea. Els problemes que afronten els personatges de la sèrie són, amb escales diferents, els mateixos que observem a les aules d’ací.

No vull dir que la sèrie siga un manual acadèmic sobre educació. És una ficció destinada a entretindre i, per això, exagera comportaments i situacions (no oblidem, però, que també l’audiovisual genera ideologia). Hi apareixen alumnes sotmesos als matons del centre, famílies obsessionades amb l’èxit acadèmic, professors desautoritzats, xarxes socials que amplifiquen qualsevol conflicte i una burocràcia incapaç de protegir qui encara intenta ensenyar. La caricatura exagera els trets, però continua sent recognoscible.

Com a exdocent que ha vist passar tres dècades a les aules, diria que la sèrie identifica problemes que també formen part del sistema educatiu espanyol. Alguns provenen de les lleis educatives; altres, dels profunds canvis socials d’un món cada vegada més complex, on les famílies helicòpter estan sempre a punt de resoldre qualsevol problema dels fills, reclamant drets però poques vegades exigint responsabilitats.

Sembla que molts sistemes educatius del món occidental ric i pròsper viuen una crisi d’autoritat. Assetjament, violència, conflictes disciplinaris i una burocràcia sovint paralitzant formen part d’un paisatge cada vegada més familiar. Durant la meua trajectòria vaig conéixer de prop aquesta deriva; tot i tindre la sort de treballar generalment en un ambient amable, lidiar amb l’alumnat disruptiu implicava sovint empassar-se l’adrenalina als corredors, gestionar desafiaments basats en una lentitud calculada per desgastar l’adult i constatar que marcs com el Decret de Drets i Deures dels Alumnes no preveien mesures efectives de contenció. L’any de la pandèmia i les mascaretes va acabar de convertir aquella realitat en una font contínua d’estrés.

Tornant a la sèrie, he de reconéixer que en alguns moments em feia sentir una certa satisfacció veure com els conflictes es resolien per mitjans expeditius que ultrapassen clarament els límits ètics i pedagògics. Davant d’alumnes que utilitzen els seus drets per fer mal als altres o per impedir el funcionament normal del centre, apareix la temptació de respondre amb una bona dosi de por.

Val la pena detindre’s ací.

La temptació autoritària no és un excés de força. És confessió d’impotència.

Max Weber distingia entre el poder entés com força —la capacitat d’imposar l’obediència— i l’autoritat entesa com a poder reconegut com a legítim. El que mostra la sèrie, i també part de la realitat que reflecteix, és un sistema on el poder formal continua existint sobre el paper; l’estructura de l’escola es manté, però la legitimitat s’ha erosionat profundament. Quan això ocorre, la coacció sembla l’única ferramenta disponible. Hannah Arendt ho expressava amb claredat: allà on predomina la violència, el poder autèntic ja ha desaparegut. Un centre educatiu que necessita la por per mantindre l’ordre no és una institució forta; és una comunitat que ha perdut la capacitat de generar consens i sentit compartit.

I, tanmateix, aquesta fantasia de la força no és exclusiva de l’escola. Forma part de l’imaginari cultural audiovisual i literari amb què convivim des de fa dècades.

Però hi ha una capa encara més profunda, menys visible, però decisiva: la lògica d’un capitalisme avançat que ha convertit la competència en forma de vida i el “ara ho vull ara ho tinc” pagant-ho. No es tracta només que les societats siguen competitives, sinó que la mateixa experiència social s’organitza cada vegada més com un mercat: l’educació com a mecanisme de selecció, els centres com a dispositius de rendiment, les famílies com a unitats d’inversió simbòlica en el futur dels fills que tenen de tot sense haver-s’ho guanyat amb l’esforç. En aquest marc, l’escola deixa de ser un espai de transmissió compartida de sentit i es percep com una peça d’un sistema de classificació social. I quan això passa, la legitimitat institucional es debilita, perquè ja no es reconeix la institució com a bé comú, sinó com a filtre.

Aquesta transformació no elimina l’autoritat formal, però n’erosiona la dimensió simbòlica. L’autoritat ja no es percep com a reconeguda, sinó com a funcional. Fins i tot com un obstacle i no un pont a la millora personal. I quan l’autoritat esdevé en irrellevant, la temptació de substituir-la per la força o per solucions expeditives es fa gairebé inevitable. Estem culturalment preparats per a eixe canvi de paradigma.

El cinema nord-americà ens ha acostumat a l’heroi solitari que decideix actuar quan les institucions fracassen: el Rambo que combat la corrupció pel seu compte o el personatge de Bruce Willis que derrota una banda armada a colp de pistola i explosions. L’heroi sembla legitimat per situar-se per damunt de les lleis perquè les lleis han deixat de funcionar. Quan les institucions perden credibilitat, la fantasia del salvador individual esdevé especialment atractiva. Donald Trump va saber aprofitar aquest mateix relat: presentar-se com l’home providencial que venia a netejar allò que el sistema ja no semblava capaç de corregir. Però les societats no es regeneren substituint institucions sòlides per herois. Les guerres d’Ucraïna i l’escalada del conflicte amb l’Iran recorden fins a quin punt els lideratges personalistes acaben atrapats en les mateixes dinàmiques de confrontació que contribueixen a alimentar.

Si el món audiovisual alimenta aquesta fantasia, l’educació hauria de representar justament el contrari. John Dewey advertia ja a principis del segle XX que una educació basada en la por produïa individus incapaços d’autoregular-se. Paulo Freire afegiria més tard que l’escola punitiva tendeix a reproduir les mateixes relacions de dominació que pretén combatre. Potser necessitem mesures més efectives, reforçar la figura del docent i limitar determinades formes de pressió exercides per algunes famílies. No tinc totes les respostes. El que sí que veig és el perill de les falses solucions.

Hem arribat a un punt on massa vegades confonem una ficció amb final feliç amb la realitat. Els bons s’imposen als dolents saltant-se normes, drets i garanties, i acabem pensant que així funciona o hauria de funcionar el món. Però la violència sol generar més violència perquè les societats tendeixen a reproduir les mateixes dinàmiques coercitives que pretenen eliminar. René Girard va descriure aquest mecanisme com una forma d’imitació de la violència.

Això no significa que no hi haja situacions en què la força siga necessària. Significa que, quan es converteix en principi de govern, el cost acaba superant qualsevol benefici aparent. Entenc que societats colpejades per nivells de violència o desgovern insuportables miren amb simpatia experiències com les de Javier Milei a l’Argentina o Nayib Bukele a El Salvador, i és evident que les seues xifres actuals alimenten de vegades aquesta percepció d’èxit. Però la història ens mostra repetidament que les mesures excepcionals tendeixen a perpetuar-se. Quan una societat accepta la pèrdua de drets civils bàsics en nom de la seguretat, està obrint la porta a derives totalitàries on l’estat d’excepció esdevé la norma. No es tracta d’equiparar contextos històrics incomparables, sinó d’assenyalar un mateix mecanisme mental: la creença que la por pot substituir la justícia i que l’ordre imposat des de dalt eximeix de construir autoritat des de baix.

La Caixa de Pandora no s’obri de colp. S’entreobri cada vegada que acceptem una excepció perquè sembla provisional; cada vegada que justifiquem la por perquè sembla més eficaç que la convivència; cada vegada que renunciem a construir autoritat i preferim imposar obediència. Quan ens n’adonem, costa molt tornar-la a tancar.

Per això el problema no és només l’escola. És la societat que estem construint. Si volem que les generacions futures estiguen preparades per a viure en llibertat i sense tensions o violència, necessitem institucions capaces de meréixer respecte, no herois disposats a substituir-les. Perquè la llibertat rarament desapareix de sobte; gairebé sempre ho fa a força de petites excepcions.