El port de Gandia comença a ser realitat





Les fotografies que acompanyen esta publicació són una recreació amb IA  i edició digital de les originals les quals representen els primers treballs de construcció del dic nord del port de Gandia. Estan publicades al llibre Història del Port de Gandia, el autor és desconegut i formen part de les col·leccions de Tívoli.


El projecte venia a donar resposta a una necessitat històrica: la connexió marítima que ja existia pel Riuet de Sant Nicolau resultava insuficient i poc segura per a la càrrega i descàrrega dels productes agrícoles locals. Aquella limitació encaria els costos de transport i, en conseqüència, feia augmentar els preus dels productes, reduint-ne la competitivitat. Arran d'això, un parell de capitalistes locals, Sinibaldo Gutiérrez Más i José Rausell Rivas, decidiren sol·licitar la concessió, tot valent-se dels seus contactes i de la seua posició.

La construcció del port començà oficialment en 1884, quan el Govern concedí el projecte als esmentats capitalistes. L'obra havia de seguir el projecte redactat per l'enginyer de Camins, Canales i Ports Rafael Yagüe. Però la magnitud de la inversió superà ràpidament les possibilitats econòmiques dels concessionaris, que, després de demanar diverses pròrrogues, acabaren renunciant al projecte.

En 1886 la concessió passà a Saturnino Ulargui Ochoa i Donato Gómez Trevijano, i poc després es col·locà la primera pedra del futur port. L'any següent, estos mateixos empresaris obtingueren també la concessió del ferrocarril que havia d'unir Alcoi amb Gandia. La connexió era fonamental per a la potent indústria alcoiana, que necessitava una eixida ràpida als seus productes i una millor entrada de matèries primeres.

Tanmateix, Ulargui i Trevijano tampoc pogueren assumir el cost d'unes obres tan ambicioses. Segons explica Fernando Gimeno en el seu llibre Història del Port de Gandia, és possible que mai no hagueren tingut la intenció real d'executar-les i que actuaren simplement com a intermediaris fins a l'arribada dels vertaders inversors, o bé que buscaren obtindre benefici amb la simple venda de les concessions. Es veu que els intermediaris que especulen amb concessions no són cosa nova.

Finalment, en 1889, tant el port com el ferrocarril passaren a mans de la societat anglesa Alcoy & Gandia Railway & Harbour Company Limited, encarregada finalment de culminar les obres.

Les enormes pedres que es veuen en les fotografies procedien de la pedrera oberta al costat del castell de Bairén, en uns terrenys propietat de l'empresari gandienc José Rausell —un dels concessionaris originals—. El negoci és el negoci. Aquella pedrera es convertiria en la principal font de material per a alçar una obra que canviaria per sempre la història de la ciutat.

Per a facilitar el transport de la pedra fins a l'escullera, es construí expressament una via fèrria que connectava la pedrera amb el front d'obra. La locomotora que apareix en les imatges cobria este trajecte constant, arrossegant els vagons carregats de blocs de pedra que acabarien formant el dic nord.

I és que construir un port en este indret no fou gens fàcil. Les aportacions d'arena i fang del riu Serpis colmataven contínuament el canal d'entrada i obligaven a fer dragatges constants, mentre que la desembocadura del barranc de Sant Nicolau també provocava dificultats semblants. A més, els primers dics resultaren insuficients per a protegir el port dels temporals, fet que obligaria a ampliar-los i reforçar-los en els anys següents.

El mapa que acompanya la sèrie permet entendre millor la transformació del litoral. S'hi observa com l'escullera arriba a tallar la platja original, deixant-ne una porció interior que encara pot identificar-se en una de les fotografies. Aquell nou traçat del litoral no era un element secundari, sinó part d'una operació més àmplia per a consolidar una connexió estable amb el mar.

Quan observem conjuntament les fotografies i el mapa, no estem veient només unes obres d'enginyeria. Estem assistint a la construcció d'un nou litoral, on la pedra, el ferro i el mar s'organitzen per a crear una infraestructura que canviaria decisivament l'economia i el perfil costaner de Gandia

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Imatge
¿Qué año fue? Pienso que sería el curso 1989 1990 cuando trabajé un año de profesor en Pego. En aquellos tiempos el instituto estaba ubicado en una serie de edificios, haciendo esquina, junto al campo de fútbol y al final del paseo de Pego, con el venerable colegio de educación primaria, ya cerrado como tal, puerta con puerta. Cada día iba y volvía a Gandía con el Citroen AX que había comprado en mi primer año en Villena y pasaba la mañana entre clases y ratos en el bar del instituto donde Paco, el camarero que llevaba el local, y su mujer nos hacían unos bocadillos únicos que todavía recuerdo. Mi compañero era Pepe, un chico de Segorbe que era un trozo de pan, pero firme como una vara ante los alumnos. Me hicieron tutor de un grupo de que antes se llamaba primero de BUP y ahora sería tercero de la ESO. Como siempre, hicimos una elección de delegado a primeros de curso. Entonces el niño o niña que le correspondía ejercer las funciones del cargo tenía que llevar con él el ...
Més informació

Els dies d’estiu a la bassa dels Koninckx

Imatge
Era un estiu a cavall entre els seixanta i els setanta. A les fotos dec tindre uns sis anys. Vaig aprendre a nadar en aquella bassa d’aigua maragda, glaçada com el gel quan l’acabaven d’omplir i, al cap de pocs dies, tenyida d’un verd llépol que proliferava en una aigua sense clor. Mon pare, que de jove havia sigut bon nadador, ens encomanava confiança: amb prou feines gosàvem soltar-nos de la paret, i a colps de cames i manotades avançàvem fins al port segur dels seus braços. La finca dels Koninck s’alçava a la carretera de Gandia al Grau. S’hi accedia per una porta i un camí recte que menava a un casalot immens, ja vora del riu. A tocar de la bassa hi havia una caseta que feia de vestidor, arrapada al pou d’on naixia l’aigua per regar la finca. Al costat, un vell llavador ja mut, sense cants ni mans que l’amenaren. Tot al voltant, els horts de tarongers escampaven la seua olor de terra i a camp, dolça i persistent. No gaire lluny de la bassa, s’alçava la casa de camp d’una família be...
Més informació

Mariposa vagarosa. El poder de la poesía

Imatge
El día ha amanecido plomizo. He preguntado en recepción por mi madre y me han dicho que la buscara por las salas. Una enfermera me ha dicho que subiera por el ascensor al segundo piso y allí, en una sala, aparcada entre muchos ancianos estaba en su silla. Los ancianos levantan la vista y te observan con miradas vacías. Me ha reconocido enseguida y se le han puesto los ojos vidriosos. Hoy estaba lúcida y añoraba sin duda su casa. Con el carro hemos pasado a un salón y le he mostrado unas hojas que había impreso para ella.  Mi madre siempre fue una niña aplicada. Le gustaba el colegio, le encantaba leer y aprender incluso en un tiempo de guerra y sirenas antiaéreas o bajo las alas de la hermana Modesta en los tiempos de hambre y posguerra. Entre sus libros  del colegio estaba este poema que aprendió y que siempre recordaba. Mariposa, Vagarosa Rica en tinte y en donaire ¿qué haces tú de rosa en rosa? ¿de qué vives en el aire? Por puro mimetismo yo la sabía, ...
Més informació