La Murta, un cadaver exquisit.

Un cadàver exquisit: La Murta

A primera hora del matí encara feia frescor al fons de la Vall de la Murta. El camí que s'endinsa en la vall avança entre l'ombra dels pins, els cants matiners dels ocells i el murmuri constant de l'aigua. No costa tant imaginar per què aquest indret silenciós, envoltat per les serres de Corbera i les Agulles, va ser durant segles un dels centres espirituals i culturals més importants de les terres valencianes. Hui les ruïnes emergixen entre la vegetació com un record persistent del pas del temps, però també de la fragilitat de les obres humanes enfront del ritme de la natura i la geologia.

Aquest racó amagat no ha perdut mai el seu poder d'atracció, des dels temps remots en què els eremites cercaven ací refugi del soroll del món. Però el tipus humà ha canviat. Ara, hui mateix, desenes de corredors de muntanya bufen com locomotores per les pistes i les sendes que serpentegen entre la vegetació. El silenci d'altres èpoques s'ha transformat en el ritme accelerat de sabatilles i pulsòmetres o el compàs constant dels senderistes amb els seus bastons.

Nosaltres volíem fer una ruta curta per no acabar massa tard. La Murta no era per a mi un indret desconegut. La seua memòria venia de lluny. Va ser cap als anys huitanta quan vaig sentir parlar per primera vegada d'aquest monestir en ruïnes, abandonat a la seua sort des que la desamortització provocà l'expulsió dels monjos i la dispersió dels seus tresors artístics. Aleshores eren una parella d'amigues alemanyes, visitants habituals i enamorades d'Espanya, les que havien fet amistat amb la família de masovers que cuidava la finca i la casa senyorial per als propietaris. Els agradava molt anar a la Murta i encara més visitar aquells amics. Igual que havien fet amb mi uns anys abans, convidaren la filla de la família a fer-los una visita a sa casa, al sud d'Alemanya. Recorde aquella xica de cabells castanys foscos, una llarguíssima trena i un caràcter tímid. És curiós com alguns rostres romanen intactes en la memòria mentre tants altres desapareixen sense deixar rastre. Aquelles dones van morir anys després i tot allò va quedar en el passat. Però la imatge d'aquella xica, i la curiositat per saber què havia estat d'ella i de la seua família, m'acompanyaren tot el camí.

Panteixant vam guanyar certa altura. Des d'un puntal de pedra es veia la Torre dels Coloms i els murs de l'església sobresortint entre el dens arbratge. Un colom torcàs ens observava sense massa por des del seu mirador improvisat en una branca. El final de la serra deixava veure la plana al·luvial estesa als seus peus, modelada durant segles per un Xúquer creador de vida, però també de destrucció quan les aigües es desbordaven. 

El camí, marcat per l'acció de milions de passos, estava net i ben definit. Amb certa freqüència ens trobàvem gent equipada amb roba esportiva saltant de pedra en pedra. Jo diria que la majoria no superaven els quaranta anys. Els que ja ultrapassem els seixanta tenim un respecte especial pels bacs, les lesions i, potser encara més, per les fractures. La pedra, desgastada pel pas continu de caminants, lluïa humida i relliscosa. Amb aquell grau d'humitat feia por imaginar-se rodolant vessant avall al mínim descuit.

Vam arribar a la pista forestal just on un pont travessa el barranc i dona accés al recinte monacal, però no el vam passar. Vam ascendir per ella fins a arribar a una senda que portava directament a l'origen de la font que proveïa d'aigua el monestir. Resulta agradable contemplar l'aigua baixant a tota velocitat per una canal de teula sostinguda sobre arcades de pedra cobertes de molses i falagueres. En alguns punts perd part del cabal i cau en xicotets dolls que conviden a refrescar-se durant els dies de calor. Els rajos de llum penetraven entre la vegetació formant perles de llum sobre la superfície de l’aigua.

En arribar prop de les basses s'obrí una clariana que oferix la vista més icònica de la Murta: la Torre dels Coloms dominant el conjunt i les fràgils ruïnes d'allò que va ser un dels monestirs més importants del Regne de València. Des d'allí resultava fàcil imaginar l'esplendor d'un cenobi que durant més de quatre segles va atraure nobles, eclesiàstics i membres de la reialesa. Fins i tot Sant Vicent Ferrer va passar per la Murta.

El monestir començà a alçar-se entre els segles XIV i XV, estretament vinculat a Sant Jeroni de Cotalba. Amb el temps es convertí en una autèntica ciutat monàstica. A més de l'església i el claustre, disposava de diverses dependències, basses per a l'aprofitament de l'aigua i construccions singulars com la Torre dels Coloms, erigida el 1528, que encara hui s'alça com el símbol més recognoscible de la vall. També es conserva el pont de Felip II, construït el 1586 arran de la visita del monarca, testimoni de l'esplendor que arribà a assolir el conjunt.

Però la història de la Murta no és només la d'un llarg període de prosperitat. Les primeres grans destrosses arribaren amb la Guerra del Francés i els convulsos anys del Trienni Liberal. La situació esdevingué irreversible el 1835, quan la comunitat monàstica fou expulsada definitivament. Tres anys després, el recinte passà a mans privades i començà un procés de degradació que, d'alguna manera, amb puntuals intervencions, encara continua. Les pedres que durant segles havien format murs, arcs i dependències monacals es convertiren en una pedrera gratuïta. Carreus, dovelles i elements arquitectònics foren arrancats i venuts per a construir cases i altres edificis de la comarca. Allò que generacions havien bastit pacientment fou desmuntat en poques dècades. A finals del segle XIX, la Murta era ja una ruïna devorada per la vegetació.

Tanmateix, la mateixa natura que havia anat cobrint les ferides de l'abandó també contribuí a preservar-ne la memòria. La propietat passà per diverses mans privades fins que fou adquirida per la família del comte de Trigona, que la mantingué durant generacions. Finalment, els hereus acabaren venent el conjunt i bona part de la vall a l'Ajuntament d'Alzira, que culminà l'adquisició als anys huitanta i inicià la recuperació d'un espai que semblava condemnat a desaparéixer.

Poc després vam seguir i, en arribar al recinte de la casa senyorial. Un empleat municipal havia obert ja la porta, deixant lliure accés al jardí romàntic de la finca. En passar la porta que comunica el jardí amb l'exterior, dos lleons toscos, de factura gairebé ingènua, semblaven vetlar el pas. No imposaven respecte per la seua perfecció, sinó per la seua obstinada presència: una manera rudimentària però efectiva de donar categoria aristocràtica a allò que ja començava a desfer-se.

Mai no havia pogut visitar-lo i ha sigut una sorpresa descobrir la gran bassa plena de carpes taronja. Els peixos s'han mobilitzat com un exèrcit disciplinat, segurament acostumats a associar la presència humana amb alguna recompensa en forma d'aliment. En un dels cantons s'alçava una diminuta capella, complement habitual de les antigues propietats de les famílies benestants. Un camí perimetral amb algunes escales circumdava la bassa central. Era com si tot el conjunt haguera estat pensat per a ser recorregut lentament, en una coreografia de passejos i silencis. Els arbres, vells i venerables, projectaven una ombra espessa que semblava conservar encara la memòria de converses extingides de terratinents de vida regalada. Des d'un terrat amb balustrada, la mirada dominava l'entrada a la finca, com un balcó de control sobre el temps.

La casa, amb els balcons i les mallorquines trencades, a punt de desprendre's, evocava aquella decadència aristocràtica que retrata “El Gattopardo”. Ja era història en si mateixa, una història paral·lela a la del monestir. Dues ruïnes diferents nascudes d'un mateix pas del temps. Nissagues de monjos, propietaris, masovers i treballadors que convertiren aquest racó en lloc de pregària, de treball o d'esbarjo.

Li vaig preguntar a l'empleat municipal si sabia què havia sigut d'aquella família de masovers que vivia allí quaranta anys enrere. No ha sabut dir-me'n res. Només que des de finals dels anys huitanta la propietat ja pertanyia al municipi. És clar, el que per a mi és un temps comprimit abraça quasi mig segle! Aquella xica d'uns vint anys seria ara una dona de quasi seixanta!

He pensat que tots aquells que habitaren la vall han acabat desapareixent darrere la boira dels anys. També nosaltres acabarem fent-ho. Potser estem destinats a ser oblidats i només quedarà, si hi ha sort, el cadàver exquisit —amb permís dels surrealistes— d'uns murs esventrats que encara deixen entreveure les glòries d'altres temps.

Nota de l'autor: Un cadàver exquisit fa referència al joc literari inventat pels surrealistes l'any 1925, on diversos autors componien un text de manera intuïtiva i fragmentada. Ací s'utilitza com a metàfora de les ruïnes del Monestir de Santa Maria de la Murta (Alzira, Ribera Alta), un trencaclosques de pedres i memòries desmuntat per la història que, malgrat la seua decadència, conserva intacta la seua bellesa poètica.

Nota 2 (obtinguda de la IA) La preservació de la vall de la Murta després de la desamortització del segle XIX està estretament lligada a la família Cantos-Sáiz de Carlos, un llinatge amb importants vinculacions polítiques i socials dins de la societat valenciana. Encara que el monestir ja havia patit una considerable degradació després de l'exclaustració dels jerònims el 1835, la nova propietat privada va contribuir a evitar la desaparició completa d'allò que quedava del conjunt monàstic.

Entre els membres més destacats de la família figura Vicent Cantos Figuerola (1868-1943), advocat i polític liberal nascut a Borriana, que arribà a ocupar la cartera de ministre de Justícia durant la Segona República espanyola. La seua trajectòria pública reflecteix la rellevància social d'una família que mantingué la propietat de la Murta durant bona part dels segles XIX i XX.

Durant aquest període, l'antiga hostatgeria del monestir fou transformada en una residència senyorial coneguda popularment com la Casona. Al seu voltant es creà un jardí romàntic inspirat en els gustos paisatgístics de l'època, amb estanys ornamentals, arbres singulars i espècies exòtiques que contrastaven amb la vegetació mediterrània de la vall. Aquest jardí històric, que encara es conserva en part, constitueix hui un element patrimonial inseparable de les ruïnes monàstiques.

La família també mantingué la integritat de bona part de la finca en una època en què altres espais naturals i històrics sofriren transformacions molt més agressives. Gràcies a aquesta continuïtat en la propietat, la vall conservà gran part dels seus valors paisatgístics, forestals i botànics, així com les restes principals del monestir.

L'última hereva directa, Enriqueta Sáiz de Carlos, culminà aquesta etapa quan el 1989 la finca passà a mans de l'Ajuntament d'Alzira. Aquella adquisició marcà un punt d'inflexió en la història de la Murta, ja que va permetre substituir la conservació privada per una protecció pública estable. Des d'aleshores, les administracions han impulsat la recuperació de les ruïnes, la restauració dels espais històrics i la preservació dels extraordinaris valors naturals d'una vall que és considerada un dels paisatges culturals més emblemàtics de les terres valencianes.