El sol que pinta el paisatge

El sol no pintava aquell dia el paisatge: el feia, el desfeia i el tornava a construir a mesura que les hores passaven.

Només eixir de l’amagatall des d’on havíem fotografiat els voltors, vam intentar trobar un lloc per dinar. Torrejón el Rubio, el poble més pròxim, té més llits hotelers que habitants. Però aquell migdia estava buit. Carrers sense veu, portes tancades, una quietud estranya, com si el poble s’haguera retirat sota la pressió d’un cel que ja anunciava tempesta.

Vam reprendre la marxa entrant de ple en aquella amenaça que feia hores que creixia. Núvols densos, apilats, amb aquella solidesa gairebé mineral que precedeix les grans tempestes d’estiu. En passar al costat del Salto del Gitano, la pluja va caure de colp, sense transició. Un mur d’aigua sobre el Tajo i els turons dels voltants.

El paisatge es va esborrar. Els verds van perdre profunditat, els ocres es van tornar fang, la llum va caure com un tel. Tot es va tornar gris mortal.

Però, tanmateix, la primavera ací no dura mai massa en una sola forma. Uns quilòmetres més enllà, cap a Villarreal de San Carlos, el cel es va obrir com si el mateix Déu Sol haguera estirat una escletxa. La llum va tornar de sobte, gairebé violenta, i el paisatge humit va recuperar colors amb una intensitat inesperada, com si la pluja els haguera tornat al seu estat original.

Villarreal de San Carlos, antiga aldea convertida en centre d’interpretació del parc, és avui el cor logístic de Monfragüe. Aparcament, informació, menjar, punt d’inici de rutes senderistes...

Vam entrar en l’únic restaurant obert. El dinar, sense pretensions, va ser una pausa entre imatges d’aus, mapes del parc i activitats ornitològiques que penjaven de les parets del local.

L’ornitologia de camp i la fotografia de natura han convertit Monfragüe en un espai de desig lent. Un turisme silenciós que observa en lloc d’intervenir. On abans hi havia caça, ara hi ha espera. I en eixa espera, el paisatge continua viu.

Després de dinar, una projecció sobre la història del parc ens va situar en una altra capa del territori.

La figura de Jesús Garzón Heydt, arribat el 1968, apareixia com un fil conductor. La seua obstinació —a voltes incòmoda, sempre constant— va ser decisiva per frenar projectes forestals agressius i per defensar un espai que ja començava a perdre equilibri. Amb suport científic i molta perseverança, Monfragüe va passar de ser territori vulnerable a convertir-se en referència europea de conservació.

Sense aquella lluita, el paisatge que avui contemplem probablement seria un altre. Més uniforme. Més anodí.

Quan la pluja havia desaparegut del tot, vam tornar al Salto del Gitano.

El Tajo, honorant el seu nom en castellà, s’hi obri pas amb una solemnitat èpica, encaixat entre penya-segats verticals que cauen a plom sobre l’aigua. En aquestes parets, els voltors troben corrents d’aire i espai per al vol. I el mirador, inevitablement, s’ompli de mirades: les breus dels visitants, les llargues dels que esperen.

L’embassament de José María Oriol estira el riu en una làmina quieta que contrasta amb la verticalitat del congost. El Tajo arriba ací carregat de distància: naix lluny, a la serra d’Albarracín, i travessa terres de tot el centre peninsular fins a trobar aquest tall profund en la roca.

La llum, en aquell moment, venia de cara. No era amable per fotografiar, però sí prou per a observar. Els voltors giraven en espirals lentes, travessant capes d’aire invisible.

Vam decidir continuar cap a la Portilla del Tiétar. Mateix silenci, mateixa expectació. El paisatge era semblant, compartit amb altres observadors com al mirador anterior.

Ja amb el sol baixant, vam agafar un camí de terra que s’endinsava per la devesa. Un paisatge modelat per segles d’ús ramader: grans pastures, alzines disperses, sureres, llacunes i tanques que ordenen l'espai i impedeixen el trànsit lliure. Lògic; de tant en tant els ramats són de bous braus i ningú voldria tindre una topada amb ells.

La primavera encara mantenia la verdor intensa del camp, fent d’aquest paisatge el model perfecte per a un paisatgista anglés del segle XVIII o XIX.

I llavors vam arribar a un lloc on l’escena semblava coreografiada per la presa de fotografies.

Les ovelles parint. La vida obrint-se pas sense filtres entre la tendresa i la cruesa. Anyells humits, tremolosos, encara lligats al món de la foscor de la mare per un fil recent. I, damunt d’ells, els milans, girant amb aquella paciència antiga dels carronyaires que coneixen el ritme exacte de les coses.

No hi havia dramatisme. Només vida obrint-se camí — determinada, en el cas dels ramats, per la dictadura humana—. El sol es va anar inclinant entre núvols dispersos que descarregaven pluja llunyana. Cortines de llum sobre l’horitzó.

Vam tornar amb la sensació d’haver gaudit de la vida, més enllà de l'experiència del fotògraf. Però sobretot amb una certesa silenciosa: que hi ha paisatges que no s’expliquen del tot, només es recorden quan la llum torna a canviar.