L’eco d’una cançó

L’illa Gran Saltee s’anava fent menuda en la distància, com ho fan les vivències d’experiències passades: difuminant-se, sedimentant, deixant pas a la nostàlgia. La memòria, eixe mecanisme quasi artístic, ja començava a modelar el viscut, entrellaçant percepcions amb imatges de la càmera, fragments de converses i xicotetes anècdotes per anar bastint eixe constructe que anomenem record.

El dia era gris i la llanxa dibuixava esteles d’escuma blanca sobre una mar cada vegada més poderosa, que semblava llançar urpades desesperades, sempre a punt d’atrapar-nos. Les aus marines creuaven el cel batent les ales amb decisió; unes altres es llançaven en picat sobre l’onatge. La costa s’anava acostant a poc a poc, deixant entreveure l’escullera i la silueta de l’església de Kilmore Quay. Protegits entre les defenses de formigó i pedra, passàrem a la vora de vaixells pesquers amb arts rovellades penjades inertes dels costats.

El destí és sempre capritxós, i mai no se sap si un canvi de plans serà un error o un encert. Estava previst un dia sencer a l’illa, però l’arribada de la pluja va alterar els plans i ens va fer tornar a terra, just quan els irlandesos del poble tenien programat un festival popular amb mercat i activitats per donar suport a la Tomhaggard Clean Coasts, una associació local dedicada a la neteja voluntària del litoral.

L’encreuament de tres camins que feia de centre del poble estava, aquesta ocasió, ple de gent i ben animat. Al miradoret que domina la platja menuda, a tocar de l’escullera oriental del port, músics amb els seus instruments, faristols i cadires tocaven temes populars desafiant, amb un esforç admirable, un fort vent de ponent que anunciava l’arribada imminent de la pluja. Eren membres de la “HFC Concert Band” de Wexford, vestits informalment amb forros polars negres, seriosos i concentrats sota la direcció d’una dona menuda i enèrgica, de cabells rossos. El conjunt —principalment de vent, amb algun instrument de corda— interpretava música de banda i adaptacions de pop. Hi havia músics de totes les edats, molts amb aquella fesomia tan irlandesa: pell clara, pigues, cabells rogencs.

Al voltant, voluntaris de l’organització amb armilla taronja anaven revisant l’agenda de l’acte. Part del públic feia fotos o vídeos amb el mòbil. Nosaltres baixàrem a la platja, on una filera de paradetes oferia artesania i xicotets objectes. Al centre, un grup de dones, la majoria d’edat mitjana, cantava al ritme que marcava un músic amb teclat, més propi d’un grup de rock. L’ambient era molt entranyable. Les cançons, sobretot els cors, si són coneguts, com era el cas, creen de seguida una comunió especial en què públic i intèrprets es fonen en un tot. Cançons antigues de la música pop es barrejaven amb un vent cada volta més fort.

Tot i que per a nosaltres era un dia gris d’hivern, desagradable, un bon grapat d’irlandesos s’havien banyat i es canviaven la roba molla, protegits per tovalloles, arremolinats com una colònia de somorgollaires protegits per les roques del braç del port. Un xiquet de pell lletosa xapotejava content per la vora saltant les ones; una xiqueta amb vestit de neopré colorit i una taula de surf entrava a l’aigua. Pels voltants voltaven personatges amb una capa amb caputxa que cobria tot el cos. Al principi no en vaig entendre l’ús, però ho vaig veure clar quan vaig descobrir que sota només duien el banyador. Era una protecció contra el fred, a més d’un vestidor portàtil. En un moment donat, una dotzena de dones en banyador començà a escalfar. Devien tindre, de mitjana, uns cinquanta anys. Sense pensar-s'ho dues vegades, s’endinsaren en una mar calmada, protegida del vent pel port, que es fonia en una gamma de grisos verdosos amb un cel cobert. Vaig xarrar amb una dona, ben abrigada, que les observava. No és difícil començar una conversa en anglés amb els irlandesos, i li vaig comentar que a la nostra terra ningú gosaria entrar a la mar amb aquella temperatura i a punt de ploure. Em digué que a ella tampoc li era atractiu, però que moltes d’aquelles dones nadaven cada dia, fera el temps que fera. A partir d’això, parlàrem de la vida al poble. La pesca era una activitat en decadència, i només el turisme, cada volta més, mantenia viva l’espurna d’activitat en aquell racó del món.

Un centenar de persones tafanejaven entre les diferents activitats. El tracte fou sempre càlid: érem forasters, sí, però ningú ens ho feu sentir. L’home del club de petanca ens convidà a llançar unes boles; les scouts ens oferien galetes amb núvols torrats a l’estil americà. Voluntàries del Clean Coasts venien entrepans. El cor continuava animat i animant, tot i la pluja fina que ja queia amb força. Inclús interpretaren "I Can See Clearly Now", de Johnny Nash, aquella cançó on la claredat del cel esdevé metàfora vital:

“I can see clearly now, the rain is gone

I can see all obstacles in my way

Gone are the dark clouds that had me blind

It's gonna be a bright (bright), bright (bright)

Sun-shiny day”

El director ironitzà, just quan la pluja ja era evident, sobre la lletra de la cançó. El concert de la banda continuava en la distància, malgrat tot. Una dona flotava a l’aigua amb el cap fora, com les mateixes foques que havíem vist. Una família jove amb criatures escoltava el cor; una preciosa adolescent de cabells de coure, amb uniforme d’escolta, els oferia galetes.

Hi havia gent amb màniga curta, altres ben abrigats amb impermeables. El dia era fred, però tots pareixien haver decidit que era primavera, i no pensaven renunciar al pla.

Acostumats com estem al bon oratge i a temperatures suaus, ens costa entendre que la vida en aquestes comunitats s’ha de fer amb pluja o sense.

Va ser, certament, una sort poder compartir aquelles hores amb els veïns de la zona. S’hi notava alguna cosa genuïna. Vam percebre el millor d’aquella societat. Faltà temps, clar, per xarrar sense presses, per entrar en alguna casa, compartir un àpat o entendre els seus rituals més íntims. Però fou infinitament millor que tancar-se en una càpsula turística que recorre el món sense tocar-lo.

El turisme està pervertint les festes populars per convertir-les en un producte més per a fer negoci. Cada volta note més l’absència d’autenticitat en grans ciutats i poblets que s’han convertit en parcs temàtics on tot es ven.

En un article publicat a la revista de la Marina Alta "Canfali", l’autor J.V. Mascarell parla justament d’això. En forma de conversa de cuina, la dona de la casa diu:

«—Això, això: poseu preu a tot —al paisatge, a la memòria, a l’alegria... i a vendre, que el món s’acaba! Sembla que les coses valen perquè es poden vendre i fer benefici —criticava ella—. Però jo no ho tinc clar. Com deien els nostres pares: qui ven el que té, es queda sense el que tenia.»

En eixe sentit, el canvi de plans ens dugué a gaudir d’una experiència diferent, que és justament allò a què tot viatger hauria d’aspirar. Cada volta més viatgem dins una bombolla tecnològica que ens aïlla del món real. Podem estar a Barcelona o a Londres, però en una casa o hotel reservats sense cap contacte humà, recórrer els carrers com micos de circ muntats en un autobús que ens mostra la ciutat en pocs minuts com si fora un plat de menjar ràpid. Les botigues tradicionals es converteixen en locals de souvenirs fabricats a l’altra punta del món. Els habitants locals són expulsats dels barris cèntrics, i mor l’ecosistema del veïnat tradicional. Cada volta pareix més que visitem decorats, on consumim un producte de disseny alié a la cultura i la història del lloc. I si se’ns parla d’història, és més com un conte de curiositats per entretenir-nos, no per ajudar-nos a reflexionar sobre nosaltres mateixos. Viatjar solia ser un exercici de perspectiva, on enteníem la nostra realitat per comparació amb una altra cultura. Ara, amb sort, podem entrar —encara que siga un poc— en la vida d’una comunitat i comparar-la amb les nostres arrels. Sempre guanyarem en tolerància, entenent les realitats des del terreny.

No pense que amb dos dies escassos puga arribar a entendre la realitat complexa de Kilmore Quay, però a través de diversos viatges per Irlanda, tant pel sud catòlic com pel nord endurit per segles de conflictes violents, es pot aprendre per comparació, i amb sort, aprens a llegir millor el món.

El dia, tal com estava anunciat, es va tancar entre cortines de pluja. Dinarem, aconsellats per companys del grup, al pub local. Ens beguérem unes bones gerres de cervesa negra i donàrem bon compte d’una ració generosa de "roast beef" (rosbif) amb puré. El pub tampoc era un lloc per a turistes, encara que ens acolliren sense estranyar-se de la nostra presència.

No hi havia molt més a fer. Els guies havien previst una xarrada sobre fotografia i fauna que no s’havia pogut fer el primer dia, i que acabà ajornant-se.

Tot i que plovia amb certa força, ens decidírem a visitar la platja occidental del poble. El port, amb les seues naus dedicades al comerç de peix, anà quedant enrere. Un passeig curt passava pel monument als desapareguts a la mar i arribava a la zona de dunes. L’aparcament que domina la llarga platja d’arena semblava ser el "lovers’ lane" local. Diversos cotxes amb parelles dins estaven aparcats mirant la mar embravida. Per una passarel·la accedírem a l’arena, ja completament xops per la pluja persistent. Les dunes, d’uns deu metres d’alt, cobertes d’herba que es gronxava amb el vent, es perdien entre la boira que aixecava l’onatge. No sense esforç, pel pendent i la inestabilitat del terreny, vaig accedir a la part alta de la duna, des d’on es veia un paisatge desèrtic, sense cases ni elements que l’alteraren. Es tractava de la reserva natural de Ballyteigue Burrow, reconeguda pel seu valor ambiental des del 1987. Ens limitàrem a fer una visita curta i tornàrem al poble.

I aleshores, com sol passar a Irlanda, va escampar. Un sol suau, daurat, va trencar entre els núvols. El port, les cases, tot brillava. I allà, a la distància, flotaven diminutes les dues illes, més llunyanes, ja, que mai.

Ara puc veure amb claredat, la pluja s'ha anat.

Puc veure tots els obstacles en el meu camí.

S'han anat els núvols foscos que m'encegaven.

Serà un dia brillant (brillant), brillant (brillant).

Un dia assolellat.