Matar un fraret

La novel·la de Harper Lee es titula "Matar un rossinyol" (en anglès, "To Kill a Mockingbird") En la novel·la, s'estableix que "és un pecat matar un rossinyol" perquè aquestes aus no fan mal a ningú; l'únic que fan és cantar boniques melodies per al gaudi dels altres. No destrueixen jardins, no nien als graners, simplement canten amb tot el seu cor.

El primer dia a la Gran Saltee arribava al seu final. La cara oest de l’illa, molt diferent del costat on havíem passat el matí, s’obria al fons de verdes praderies i com a frontera amb una mar embravida. Seguíem una senda que serpentejava entre nius de gavinots atlàntics, que ens observaven amb aquell posat de notari desconfiat i ens cridaven, com si fórem delinqüents no desitjats. A cada banda, falgueres de dos pams ens acompanyaven pel camí ondulant, i a vista d’ocell, es podien entreveure els vestigis dels antics camps de conreu o tancats per a bestiar. La vida humana, encara que fugissera, hi havia deixat restes al llarg dels segles.

La costa s'esglaonava en tres franges: una cornisa alta, un cinturó de roques compactes i, finalment, una platja d’enormes còdols arrodonits —semblaven ous de dinosaure— on de vegades descansen foques. La llum, suau i difusa, pintava el paisatge amb pinzellades de gris blavós. Ideal per a la fotografia pel seu equilibri entre llums i ombres.

Pensàvem que ja ho havíem vist tot, però no. Davant nostre, una colònia de frarets va començar un espectacle inoblidable: vols constants entre mar i terra, aterratges gairebé còmics, entrades i sortides de nius com en una estació de tren subterrani. I allà vam caure tots a terra, càmera en mà. Fotògrafs en guerra.

Els diminuts acròbates, agrupats en ramats sobre les roques planes, s’anaven llançant cap a la mar perdent-se en la distància. Altres descendien com paracaigudistes de salt base, quasi passats de frenada, amb cara innocent de no haver mort ni una mosca. No era així: molts hi arribaven de la mar amb el bec farcit de peixets. 

El bec del fraret és una meravella de la natura. Triangular, alt i comprimit, es transforma durant l’època de cria en una paleta de colors: blau pissarra, groc viu i roig intens. Aquesta funda còrnia, quan s'acaba la temporada, la perden —com qui es lleva el maquillatge després del ball. Però darrere de l’estètica hi ha una precisió quirúrgica. La mandíbula superior és mòbil, gràcies a un mecanisme anomenat “cranicinèsia”, i l’interior del bec està armat amb espines orientades cap enrere. Amb una llengua musculosa i rugosa, pressiona els peixos ja capturats contra aquests denticles mentre continua pescant. El resultat? Pot portar més d’una dotzena de preses alhora. Tot un miracle logístic per alimentar el seu únic poll.

A terra, camina com un ninot desmanegat. En vol, ha de batre les ales amb fúria, gairebé frenèticament. I, de fet, li va la vida. Necessita fer vols, de vegades de desenes de quilòmetres, per trobar aliment. A l’aigua, però, es converteix en un torpede de plomes: pot bussejar fins a 60 metres. La seva dieta es basa en peixos pelàgics com el capelí, el llancet, l’areng o l’espadí, amb algun calamar com a delicatessen ocasional.

Però l’entusiasme fotogràfic tenia conseqüències. Molts frarets, en veure’ns massa a prop, feien mitja volta amb el bec ple, buscant una millor oportunitat per accedir al seu niu. Jesús ho va entendre ràpidament i ens vam retirar uns metres. Llavors sí, van començar a baixar un darrere l’altre com petits miners, entrant per aquells forats misteriosos que puntegen el terreny. Ara, amb vols horitzontals i llum suau, les imatges millors del dia anaven omplint les targetes de memòria. El mar trencava amb força i la colònia, aliena al nostre entusiasme, seguia el seu ritme ancestral.

Les gavines són enemigues jurades del fraret. Li furten els peixos al vol, com pirates amb ales. Però, tal vegada, si els preguntes als peixets, tampoc tindrien massa bona opinió d’aquest perfecte depredador que sembla un animal aquàtic quan pesca. La natura sempre s’ha fonamentat en una competència sense pietat.

Hi ha amenaces encara més profundes: el canvi climàtic desplaça els bancs de peix, les tempestes maten polls, la contaminació i les espècies invasores fan estralls. El fraret, tot i la seva resistència, està en perill. Declarat oficialment com a vulnerable, el seu futur penja d’un fil.

(FOTOGRAMA D'UN DOCUMENTAL DE LA BBC)

Les parelles, ja en fase de cria, no feien els rituals previs a la còpula, però mantenien eixa companyia que els fa tan entranyables jutjats amb els nostres patrons socials.  Els frarets crien en colònies denses, en penya-segats i illes escarpades. Són monògams: les parelles, sovint per a tota la vida, tornen cada any al mateix cau, es reconeixen, es toquen el bec, es fan ofrenes simbòliques o mouen els caps amb coreografies predeterminades. 

Són rituals antics, que nosaltres llegim com gestes d’afecte. El cau, excavat amb bec i potes, pot fer dos metres de llarg. Allà hi dipositen un únic ou. I durant sis a vuit setmanes, la vida gira entorn d’un sol poll, anomenat “puffling”. Després del període de cria al niu, el poll, ja amb el plomatge juvenil, abandona el cau durant la nit per dirigir-se sol cap al mar, una estratègia per evitar depredadors diürns com les gavines. Passarà fins a cinc anys navegant pel món abans de tornar a la seva illa natal. Si res no falla, podria viure fins a trenta anys.

Però sí, hi ha qui encara mata frarets. A Islàndia, la caça continua, tot i la caiguda alarmant de la població: de set milions a poc més de cinc. Encara hi ha webs que ofereixen “experiències de caça” per milers d’euros, amb fotos grotesques de caçadors i frarets morts. Grimsey, una illa que hauria de ser santuari, veu cada estiu com llargues xarxes capturen aus que després apareixen escorxades, amb les carcanades apilades com runa. Tot i algunes restriccions, la caça continua accelerant el declivi d’aquesta espècie tan fràgil com fascinant.

FOTOS PROCEDENTS DE LA WEB

El diafragma de les càmeres estaria a eixes hores encès en flames. Un plugim suau cada vegada més persistent va  confirmar el que s’esperava i temíem. Després de dies mirant la previsió meteorològica com si fora l’oracle de Delfos  veiem arribar la pluja. No ens podíem queixar, el dia havia sigut molt productiu i no faltava ja tant per a haver d’embarcar de tornada. Vam traure de les motxilles els impermeables, els ponxos militars amb estampat de camuflatge i vam caminar en paral·lel a la costa veient gavines i alguns dels seus polls posats per les pedres o sobrevolant. El paisatge era ombrívol i tampoc es podia fer molt més. Tot el peix estava venut, com se sol dir. En arribar a la platja la marea estava més alta i l’accés a la llanxa pneumàtica es feia sense necessitat de tocar l’aigua. Al fons ens esperaven les embarcacions amb cabina que ens portarien de tornada a terra ferma.

¿Qui pot matar un fraret? En un món on els aliments abunden, on la ciència ens ha obert els ulls, ¿Què justifica la mort d’un animal vulnerable per plaer o tradició? Podem entendre la caça quan era subsistència pura i dura. Però avui? Matar sense necessitat no és cultura. És ignorància. És supèrbia. 

Si el rossinyol simbolitza la innocència perduda, el fraret amb la seva mirada de titella i el bec com una aquarel·la viva bé podria encarnar la bellesa amenaçada.

Matar-lo és, com deia Harper Lee, un pecat.