El secret magnetisme de les illes.

"Hi ha un encant en cada illa, un xiuxiueig d’històries antigues que l’alè marí duu amb ell." – Isabel Allende

"Cada illa és com un món oblidat, on el temps es mou d’una altra manera i la màgia encara roman." – J.R.R. Tolkien

Que l’oratge d’Irlanda és extremadament voluble  no era cap secret. Un viatge com el nostre estava sotmès a la dictadura de la loteria de la pluja. No era cap nimietat; es tractava d’anar a una illa on no hi ha cap sostre, on la mar pot canviar sobtadament a molt perillosa, on els vents poden escombrar una plana sense amagatalls naturals ni artificials i tantes altres coses que no permetrien l’objectiu final del viatge per no parlar de les incomoditats o el perill. Les previsions són cada vegada més acurades i tot feia preveure un canvi a pitjor a partir de migdia: pluja, vent i més mar. Els guies del viatge van parlamentar amb l’empresa de transbordadors i havien acceptat avançar la partida a les set i mitja del matí — no era cap problema perquè el sol en aquestes latituds ja ix cap a les cinc de la matinada — i tornar a bona hora. Van poder acordar tornar a les onze trenta del matí. L’altra opció ja era fer-ho a les sis i mitja de la vesprada i no era el cas.

La mar estava prou més agitada que el dia anterior. Sembla que ens volguera posar a prova. Anàvem fent cabotades, aferrats als nostres equips i amuntegats com a pollets en el centre de la llanxa. Un company del grup va decidit seure a la popa i va acabar xopat com si hagués caigut a l’aigua. Repetirem el ritual del dia anterior, canvi de barca fent equilibris, portant una voluminosa armilla salvavides, i arribada a la platja empapats per l’aigua esguitada. La marea estava més alta, i la mar calma protegida per l’illa. No vam haver de xapotejar, tan sols saltar per la proa a l’arena.

Vam ascendir per les escales de pedra i vam veure el monòlit de benvinguda que va erigir Michael Neale. Què sentiria aquest, fill del granger John Neill de Ballinglee, comtat de Wexford, la primera vegada que faria peu en aquelles illes que albirava en la distància des dels seus primers dies de vida? Com que el seu nom de pila era legalment Príncep, era fàcil per a un noi de camp somiar despert: El cas és que va prometre a sa mare: ”Algun dia seré l’amo d’aquestes illes i em convertiré en un príncep de veritat”.

Qui no ha somniat de xiquet o de jove viure en una illa? Aquells mars, costes i penya-segats formen part d’escenaris molt semblants de les novel·les d’Enid Blyton amb les quals em vaig endinsar en la fascinació de la lectura. Eren llibres, en les quals grups d’adolescents decidits vivien aventures descobrint misteris i solucionant problemes amb creativitat i determinació. Eren els xiquets resultat d’un món en aquells temps colonials en el qual el home blanc ve a portar ordre i ciència a les altres races primitives i a les terres salvatges . En una de tantes històries “El secret de l’illa” fugien d’uns parents maltractadors per a amagar-se mesos i mesos en una illa deshabitada en el centre d’un llac creant tot un model de supervivència completament impossible per altre costat. En altres casos descobrien túnels misteriosos que sota la mar conduïen a una illa on es delinquia. D’aquells xiquets que llegien a les acaballes dels seixanta i primers setanta, qui no ha viscut amb Robinson Crusoe les seues aventures? Qui no ha viatjat amb el globus arrossegat pels vents a l’illa misteriosa de Juli Verne? Qui no ha somniat trobar un del tresor amagat per pirates seguint l’estela d’Stevenson? Una illa sempre és un món en si mateix i, albirada en la distància, un repte, un misteri a descobrir.

La realitat no és ni molt menys tan poètica. Les illes han sigut punts perduts en la mar on la supervivència moltes vegades ha estat al límit. Tabarca, l’única illa habitada del litoral alacantí, va ser colonitzada amb genovesos rescatats de l’esclavitud que van fugir majoritàriament en uns pocs anys conscients de de la duresa de l’illa on els havia portat la corona espanyola. Cabrera, a les illes Balears, va ser un camp de concentració on díhuit mil presoners francesos van passar calamitats infinites fins no quedar més que uns pocs milers. Tot per no parlar de les nombroses illes presó on la mar era el més alt dels murs.

Aquesta illa dita “Salt Ey” pels vikings tampoc va ser un lloc acollidor per als humans. Més aviat un amagatall per a perseguits, una base per als pirates o un indret de pobra subsistència. En el segle XIX, Great Salte era propietat de Hamilton Grogan-Morgan, del Castell de Johnstown. Estava llogat a Patrick i John Parle, als qui van succeir a la família Furlong com a arrendataris. La família Parle i els seus treballadors sumaven unes vint persones i constituïen la població de l'illa. Una família d'agricultors de tres membres habitava Little Saltee. Un dels fills de John Parle, Stephen, va caure des de l'alt del penya-segat Cellboy, en l'extrem sud-oest del Great Salte, prop de la colònia de mascarells, i va morir. Tenia només tretze anys.

En 1904, els Parle van vendre el seu arrendament del Great Salte a Martin Pierce, de la família Pierce's Foundry. No obstant això, el 1907, Martin va morir després de sobreviure a un accident nàutic ocorregut uns dies abans, quan el seu vaixell es va enfonsar en una tempesta anant a terra ferma. L'illa va romandre en mans de la família Pierce durant els següents vint anys, fins que va passar a les mans d'un sindicat esportiu dublinés el 1930. Posteriorment, va ser cultivada per la família Francis. El seu vaixell va ser incendiat en descobrir-se que exportaven creïlles a Anglaterra. En 1943, els Grogan-Morgan van posar l'illa a la venda.

És ací quan arribem al que es convertiria en el primer Princep de les Saltee. Michael Neale s’havia convertit en el principal fabricant irlandés de productes de bany per a bestiar; un pesticida líquid. Ara podia permetre's comprar l'illa Great Saltee, i el desembre de 1943 va fer realitat el seu somni en convertir-se en el seu nou propietari.

Michael va ser un personatge singular i una llegenda en vida. Un anunci personal que va publicar als periòdics de Dublín diu molt de la seua idiosincràsia:

"Jo, el príncep Michael Neale, terratinent, assumiré el títol de Príncep de les Illes Salte en finalitzar la guerra. Així mateix, desitge que se sàpia que ningú podrà entrar a les Illes Salte sense un permís expedit per mi. Qualsevol que siga sorprés interferint amb els milions d'aus o els seus ous que habiten eixes illes serà castigat severament".

Centenars d'articles periodístics sobre la nova "micronació" van aparéixer a tot el món. Diu la revista “Time” en un article, de to certament irònic, de setembre de 1944:

“Va començar a plantar 3.000 arbres i a desenvolupar el seu domini com un complex turístic de luxe. També parlava de reclutar un exèrcit privat. Però la setmana passada el príncep Neale tenia un autèntic maldecap reial. A un periodista, el príncep va confiar: 

—La meua dona, una dona de Liverpool, és una mica tímida a l’hora d’utilitzar el títol de princesa...— I va afegir, pensatiu: —Qualsevol que no em diga príncep serà ignorat.—”

A les fotografies disponibles es veu un home amb bigot amb vestimenta d’aviador. Em recorda les fotos d’Errol Flynn per aquells anys. Amb roba de carrer semblava un detectiu d’Agatha Christie o un personatge de teatre anglés. Michael Neel va fer tot el que va poder per a crear de la seua propietat una micronació, amb els seus emblemes i escuts corresponents, encara que les fonts trobades asseveren que era més aviat una mena de performance romàntica que una intenció política.

Van manar construir una casa modesta a l’illa i, posteriorment, es canviaren els cognoms a «Saltees» mitjançant escriptura pública de canvi de nom. Els empleats havien d’anar uniformats i va pensar seriosament fer un ressort de luxe amb casino per a visitants del continent. Fins i tot volia tindre moneda pròpia.

Michael Saltees va prendre classes de vol amb l’excapità d’Aer Lingus, Darby Kennedy, qui va establir l’aeròdrom de Weston al comtat de Kildare l’any 1947. Va fer aplanar un camp al centre de l’illa com a pista d’aterratge per al seu avió “Miles Messenger”, amb el qual volava regularment cap a l’illa. Va iniciar una campanya intensiva de reforestació i, durant els cinc anys següents, plantà més de 34.000 arbres i arbustos a Great Saltee. Els més reeixits foren les palmeres “cordyline”, que encara es poden vore a l’illa. De la resta sols queden alguns arbustos de poca alçada i els que embolquen la casa.

El juliol de 1947, el príncep Michael va comparéixer davant el Tribunal Superior, amb seu a Wexford, per tractar qüestions fiscals i també per apel·lar el seu dret al títol de “Príncep de les Saltee”.

L’any 1949, per intentar controlar la població de rates a l’illa, Michael va enviar un avió ple amb 46 gats, però en huit anys tots s’havien extingit. El 1950, la granja original de l’illa es va convertir en un observatori d’aus, que durà fins a 1963. No obstant això, una vegada acabada la plantació d’arbres, Michael es va conformar a deixar l’illa com a santuari d’aus per al gaudi dels visitants.

La seua coronació a Great Saltee, amb Michael completament vestit de gala, no tingué lloc fins al juliol de 1956. A l’illa s’hi van enviar una "pedra de benvinguda", un gran tron dedicat a la seua mare i un obelisc dedicat a ell mateix. L’obelisc porta una placa amb el seu perfil gravat. El tron llueix un escut d’armes i la inscripció següent:

“Aquest tron s’alça en memòria de ma mare, a qui vaig prometre, quan tenia deu anys, que un dia seria l’amo de les Illes Saltee i em convertiria en el Primer Príncep de les Saltee. D’ara en avant, només els meus hereus i successors podran proclamar-se Prínceps d’aquestes Illes si seuen en aquesta cadira, completament vestits amb les vestidures i la corona de les Illes, i presten el Jurament de Successió.” – Michael I.

Era una broma fer vestir als fills com ell si volien el regnat de l'illa? I si tot era una forma de riure's del món? Una performance? Una paròdia? Un homenatge romàntic a la infantesa? Tot a la volta. Però amb encant. L’illa, que abans havia estat llogada, perduda, heretada i patida per diverses famílies, es convertí per fi en el decorat ideal d’una òpera bufa amb protagonisme ornitològic.

El príncep Michael va morir l’any 1998 i està soterrat al panteó familiar de l’illa Bannow, al costat de les ruïnes de l’antiga església de Santa Maria. Tot i les seues excentricitats sembla que gaudia de la simpatia dels habitants de la regió.

Great Saltee va passar als seus cinc fills: Michael, John, Manfred, Paul, Richard i la seua filla Anne. Michael es va autoproclamar Príncep Michael II. Paul Neale va morir el gener de 2018. L’illa de Great Saltee continua sent propietat privada de la família Neale.

Michael I — li donarem el gust — va ser un personatge singular entre la bogeria, l’extravagància i un sentit molt particular de l’ecologisme. A qui se li pot ocórrer omplir de gats una illa amb poblacions d’aus marines? Tampoc un casino o una pista d’aterratge semblen compatibles amb un paradís per a les aus.

Sí que pense que tant ell, com jo mateix, som hereus d’una tradició romàntica d’estima pels paisatges naturals i d’una percepció de la rebel·lia i misteri que trobes en aquells mons perduts que albires en la distància. Eixa noció alemanya del Fernweh, de la necessitat de trobar nous horitzons lluny del món quadriculat que ens ofega. Neale, com tants altres nou-rics, va intentar copiar els signes externs de la noblesa — fins i tot de les cases reials — jugant al joc del gat i el ratolí en el qual no se sap fins a quin punt s’ho prenia seriosament o no era tot un divertiment de nou-ric.

Però si el somni de Neale no haguera existit, potser hui aquestes terres serien un urbanisme costaner amb xalets i torres d’alta tensió. Qui sap si, en el fons, el Príncep Michael no fou un visionari disfressat d’excèntric. Un boig, sí, però d’aquells que deixen el món un poc millor.

Era el nostre segon dia a les Saltee.