En la cima de la vida
Hyperion, F. Hölderlin
Tal com havia predit el meu amic Jesús, amb tan sols un dia profitós a les illes, la gran majoria de fotos possibles ja estaven fetes. Només quedaven variants o, amb sort, alguna imatge excepcional, d’eixes que l’atzar, de tant en tant, ens regala.
Ja coneixíem bé els millors llocs per fotografiar les diferents espècies d’ocells. Per això vam seguir la senda que discorre paral·lela a la platja de cudols gegants. Tornàrem al punt exacte del dia anterior i, amb una llum molt més generosa, vam poder captar vols, parelles, grups, becs plens de peixos i totes eixes imatges típiques —però mai decebedores— del fraret atlàntic. També voltaven entre les roques els gavots, d’ulls diminuts, i alguns corbs marins amb el plomatge d’un verd metàl·lic que s’intensificava amb els raigs de sol que, a estones, s’obrien camí entre els núvols.
Un fort onatge colpejava amb insistència les roques. Els gavots aprofitaven la força del vent per iniciar vols frenètics, obrint potes i ales com si foren paracaigudistes practicant salt base. Els corbs marins, molt més tranquils des de les seues talaies naturals, descansaven damunt roques cobertes de líquens grocs. Alguns, fins i tot, obrien les ales com si coquetejaren amb el fotògraf desconegut. Acostumats com estem a veure’ls als aiguamolls hivernals de la península Ibèrica, eren per a nosaltres un trofeu menys cobejat que els frarets, els mascarells, els somorgollaires o els mateixos gavots.
La posició de la costa i la direcció del vent eren idònies per captar els vols ràpids cap a la mar, en busca de pesca. Les gavines, amb el seu moviment suau, mesurat, quasi coreografiat, també oferien bones preses. Vaig arribar a fer prop de dues-centes fotos, però volia tornar a rodejar l’illa, esta volta centrat en els paisatges. Jesús, més pacient i meticulós, va preferir quedar-se a la zona, buscant amb calma eixe moment exacte que tot fotògraf de fauna espera.
Mai no hauria imaginat que podria estar hores acatxat en una posició només per aconseguir una bona foto. No entenia com el meu pare podia alçar-se tan d’hora i passar-se hores davant una canya de pescar enmig de la mar, esperant una captura incerta. Ara ho entenc molt millor. L’edat et regala una paciència que de menut era, almenys per a mi, impensable. També he de confessar que m’agrada la soledat quan viatge. És en eixos moments quan arribe a un grau de concentració en els detalls que m’és impossible en qualsevol altra circumstància.
Vaig agafar la senda que pujava suaument entre praderies de falgueres. El vent bufava amb força, i en un moment em va arrencar la gorra, que vaig veure caure de reüll entre la bardissa. Em vaig sentir prou ridícul recorrent tota la zona per intentar trobar-la sota l’ombra de la vegetació. Quan ja pensava que l’havia perduda, va aparéixer vertical, encaixada entre dos tiges.
En un moment del dia en què el sol lluïa amb intensitat, els colors de l’illa i de la mar es van intensificar. La paleta es tornava, per moments, dolça: taques violeta i blanques de flors esquitxaven el verd intens de les falgueres. Les pedres cobertes de líquens grocs destacaven com a fites d’una frontera ancestral. Cap a l’horitzó, en canvi, la gamma es tornava freda, dramàtica, amb una mar blau turquesa a les roques de l’illa i d’un gris blavós profund més enllà, a l’horitzó, com si anunciara una pluja imminent.
Potser el moment més ridícul de tot el viatge va ser quan el camí passava massa prop d’un niu de gavinot atlàntic. En veure’m a soles, l’animal es va envalentir i començà a bramar d’una manera amenaçadora. Vaig sentir un batec d’ales, i el crit ja m’arribava des de dalt. Vaig témer un atac en tota regla d’un ocell que no dubta a llançar-se si creu que el seu niu està en perill. Em vaig posar la caputxa del xubasquer i vaig fugir sense mirar cap amunt, amb els crits cada volta més prop i un formigueig inquietant al clatell.
En el paisatge es podien endevinar, discretament, restes d’altres vides. Vaig veure una construcció quadrada de pedra seca que semblava haver sigut un abeurador, llargues parets i el que podria haver sigut una porta entre dos recintes.
En la colònia principal de mascarells, cap a les onze del matí, només estaven dos dels companys d’expedició. Joan va aparéixer des d’un coster proper i em va convidar a acostar-m’hi: la llum i els mascarells s’havien aliat. Era un terreny arquejat, cobert de roques gairebé cúbiques, que mirava cap als esculls del sud de l’illa. Efectivament, el sol il·luminava els mascarells sobre un fons blau ombrívol: una combinació cromàtica perfecta. Els ocells, per la seua banda, ens ignoraven completament, ocupats en les seues anades i tornades amb material per als nius.
Vaig pujar a un dels cims més alts de l’illa i vaig deixar que la mirada es perdés en aquella mar infinita, només interrompuda pels dos esculls que tant de mal han causat als navegants. El temps se m’escolava entre els dits, i en un mirador des d’on es dominava pràcticament tota l’illa, vaig parar per refer forces. Crec que va ser un moment especial, no només del viatge, sinó d’aquells que marquen tota una vida. La bellesa del paisatge, la soledat concentrada d’aquell instant, la pau interior que sentia, es van fondre en una sola emoció: felicitat plena.
Allò que tenia al davant, modelat durant milions d’anys per marees, vents huracanats i primaveres prodigioses, semblava un jardí dissenyat per un paisatgista oriental. Crec que, si en aquell moment m’haguera esvaït en el no-res, no m’hauria importat. Com el replicant de “Blade Runner”, vaig ser testimoni d’un d’eixos instants que donen sentit a tota una vida: “I've seen things you people wouldn't believe” — He vist coses que vosaltres mai no creuríeu —. Són moments que apareixen sense avisar, breus, fràgils, però que perduren en la memòria —mentre esta ens ho permeta— entre els més valuosos que guardem.
D’alguna manera, era la culminació del viatge, però també el cant de sirena que em cridava de tornada a la rutina.
Vaig seguir, amb nostàlgia, la senda que vorejava els penya-segats. A la llunyania, els nous visitants, unes poques desenes, caminaven en direcció contrària. Anava repassant els detalls del paisatge a través de la càmera: els prats solitaris, les llanxes roges diminutes a l’horitzó, l’illa menuda —tan pròxima com deserta—, les cornises atapeïdes d’ocells, les cales amagades entre roques fosques, les flors delicades que emergien entre el verd de les falgueres, els frarets de mirada inquisitiva i les colònies llunyanes de mascarells com taques blanques en la distància.
Vaig travessar la dorsal de l’illa. Em vaig acostar al tron on es va fer coronar Michael Neale —perdó, Michael I de la Gran Illa Saltee—, personatge fascinant per la seua combinació d’emprenedor, empresari d’èxit i boig romàntic de verb grandiloqüent. Del seu somni només quedaven les palmeres resseques, un habitatge massa modest per a ser residència reial i un paradís ornitològic amb seriosos problemes de conservació. El que sí que és evident és que va saber transmetre als seus fills l’amor per l’illa. Un testimoni de l’enterrament del seu fill Paul l’any 2018, publicat a Facebook, contava que, en el funeral, que havia tingut lloc feia uns mesos, l’única cançó que la família va demanar fou “The Island”. I crec que ho entenc perfectament.
*Thérèse Canavan Bolger: I sang at Paul Neale’s Funeral back in January. The one song the family requested in particular was “The Island”.
Comentarios
Publicar un comentario