Univers blau

Sure en l’aigua de la piscina en un món blau de tessel·les veient el blau pla, a penes trencat per un tènue núvol de vapor. Les orelles estan submergides i el cos ingràvid. Surar en l’aigua amb aqueix so amortit ens torna a un món marí, cel·lular, relaxant. Seria tancar els ulls i fingir que la realitat o el temps no existeixen.

Aquest estiu s’assembla a una habitació sense finestres on veus la llum, però tan lluny, tan alta que és impossible tocar-la. Estic atrapat en aquesta de tempestat perfecta on temps i espai em porten a la fi de la treva sense tenir forces per al futur.

Fa uns dies ja vaig anar a la residència on avui ha ingressat ma mare. Un dement mugia aquell dia com un ser boví tancat en un cos decadent. Els ancians, assentats en l’immens porxo de l’entrada romanien taciturns sestejant al so de la brisa marina. Les empleades de direcció i recepció intenten donar una imatge de personal d’hotel de platja. Hi ha una posa comuna entre el personal sanitari i assistencial de molts centres. Parlen a l’ancià o al malalt tutejant-lo i amb una simpatia que segurament tracta de ser sincera però que en el context sempre resulta ortopèdica. El meu sogre, home lúcid en els seus temps en l’hospital però amb dificultats pròpies d’un malalt de Parkinson, suportava amb estoïcisme estre tracte entre condescendent i infantil. El personal, majoritàriament dones joves, tracten amb paciència les obsessives demandes d’atenció d’algun dels residents amb evident retard mental i amb amabilitat als familiars del nou candidat a ingrés.

Avui he anat a casa dels meus pares. Estaven ja amb les bosses preparades. Roba interior, bolquers, algunes peces de roba. No hi ha pressa, tenen tota la vida que els queda per a anar omplint l’armari. La cadira de rodes plegada però voluminosa ocupava l’espai entre seients. He arribat a l’aparcament del centre i he esperat l’ingrés. Com en un col·legi la porta està controlada per a evitar fugues inesperades de residents. Ma mare s’ha pujat com un pardalet a la seua cadira en la seua parcial absència. Sense estranyar ni manifestar oposició ha anat passant per totes les entrevistes amb aqueixa mansuetud obedient mescla de la seua educació en el respecte a l’autoritat i el seu estat mental de semi confusió.

És curiós com tornem a la infància en tants aspectes però envoltats en la regressió de la vellesa. Cossos que s’encorben com tornant a l’embrió primigeni. Descontrol en els esfínters, tornada als viatges en carros sobre rodes, dificultat en la parla, consciència limitada i dependència emocional. Una anciana consumida ha mirat amb fúria a ma mare i li ha fet un gest propi d’un xiquet de guarderia marcant territori en l’aula. Els més miren inexpressivament el nou habitant del complex.

Amb amabilitat l’assistenta social mostra el centre. Podria ser per la seua estructura un hotel de tres estreles en qualsevol platja. Pulcre i funcional però amb una lleugera olor indefinida entre vellesa, líquids de neteja desinfectant i rovells. Les habitacions compartides porten la foto del pacient apegada en la porta perquè s’orienten. M’ha vingut al cap les cubetes de materials i treballs dels xiquets de jardí d’infància.

Un bes i un ja ens veiem. Impotència de no poder dedicar tot el temps que mereix a ma mare. He eixit en un estat de malenconia i sensibilitat a flor de pell. El sol d’agost castigava amb duresa. Dues telefonades professionals m’esperaven amb la demanda del disseny de noves etiquetes i caixes. La coreografia d’aquesta societat no deixa alenar. Cal bloquejar l’hemisferi dret, el de les emocions i donar regna solta a l’esquerre, el de la màquina freda i calculadora.

Sure en l’aigua freda d’aquesta etapa vital. El temps avança com una màquina pesada. Univers blau de premonicions on lluitem per no afonar-nos en aquest líquid movedís i incopsable. Estem en algun lloc entre el fred blau de la vida quotidiana i el blau alt, pròxim i llunyà dels nostres somnis.