Dies de platja (I)

L’equip de socorristes d’aquells principis dels huitanta era ben diferent del que seria uns anys després. El capatàs, perquè en realitat el grup funcionava com una ramificació d’un equip d’estibadors, era un tipus d’El Grau a mitjan camí entre un cacic de barri i un esbirro del poderós de torn. S’havia guanyat la reputació i el poder a base de donar i rebre favors i per això era una figura de la barriada.

El Grau mai ha sigut Gandia per més que siga legalment el seu barri mariner. El Grau era un món a banda de relacions socials sempre incopsable per als gandians. Era un lloc, es deia, per a un matriarcat fort. El mariner podia estar embarcat i en l’altra part del món o de farra en la taverna i això exigia una figura forta a casa. L’home era tot força i valentia en el mar tant com podia ser bocamolls, doner i irresponsable. Una mare, esposa i pilar de la família que podia ser al mateix temps una cuinera excel·lent, una negociant impenitent o col·laboradora en la reparació de les arts de pesca.

La majoria dels meus companys eren antics mariners, portuaris, pescadors, jornalers de la taronja o treballadors de base. L’única qualificació que podien aportar era que eren del Grau i que sabien defendre’s bé en el mar. Sempre s’havia fet així des que existien els socorristes en la platja i, en honor a la veritat, sabien molt més del mar, els vents i els corrents que jo mai vaig arribar a saber i nadaven prou bé per a poder eixir amb una persona en dificultats si era necessari.

Jo vaig ser un d’aqueixos casos en què vaig entrar per dalt, recomanat per Don Eligio, el metge amic de mon pare llavors regidor de l’àrea. Per interès de mon pare em vaig preparar l’estiu anterior com a socorrista i vaig ser el primer que va presentar el títol aquella primavera de 1980. A pesar del meu desconeixement del mar era un excel·lent nadador amb anys d’entrenament i la força de l’edat. La fotocòpia  del títol, entregada al capatàs va desaparèixer misteriosament ja que enlletgia el currículum dels altres. Per si no fóra poc posava una pica a Flandes en obrir la porta a l’exigència de qualificacions legals per a ser part de l’equip. En els anys següents, certament, l’equip va començar a veure més cares provinents del món de la universitat i amb les qualificacions que avui es consideren imprescindibles.

En favor del capatàs he de dir que es va guanyar el meu respecte per la seua capacitat de lideratge i per la seua tolerància en permetre’m assistir als exàmens que jo tenia en els institut o després en la facultat. Amb el pas del temps crec que van veure que jo era persona en què es podia confiar en una de les emergències que podíem arribar a patir. Alguns anys després el seu fill va heretar el lloc. Quan tot va acabar, quan vam demanar a l’ajuntament exigint millors condicions laborals, ell es va veure obligat a mostrar les seues cartes i ens va abandonar. Però d’això ja parlarem.

Jo era poc més que un adolescent criat en un ambient conservador i de bons costums situat sobtadament en un món de treballadors durs, rudes, tan vividors com a bevedors, molts d’ells. La veritat és que els recorde amb afecte. Tenien fama de ser hedonistes però jo crec que en conjunt eren molt bona gent, divertits, bojos en el millor sentit de la paraula, intrèpids i valents si era necessari. Amb ells vaig aprendre molt en tots els sentits. Vaig aprendre tant del mar, els vents i la previsió meteorològica a la vista com de les grandeses i les misèries de les persones i les condicions de vida de la classe treballadora sense estudis. El ser humà és tant un cúmul de grans valors com d’immensos defectes i la moral sempre és relativa a l’entorn on un viu. Allò curiós és que, a pesar que jo mai vaig canviar massa la meua forma de vida ordenada, vaig passar a ser etiquetat, com vaig saber després, com a animal de platja no recomanable per a qualsevol xiqueta bé de la meua edat.

Un dels meus companys, avui ja difunt, patia d’un alcoholisme greu. Es deia que la mort d’un germà més jove, esclafat per una bala de paper en el port, li havia sumit en una tristesa només mitigada amb la beguda. Com en una germandat tots sabíem del seu problema i protegíem el que era un secret a veus. Sobri era una persona prou afable. Borratxo podia arribar a ser un energumen que vociferava i maleïa amb llenguatge portuari. No suportava veure a ningú menjant raïm. Deia que era un sacrilegi. Blasfemant en el fons deia que era la sang del Senyor, volent dir que millor era que foren destinades a l’alcohol que li donava vida i el matava al mateix temps.

Jo vaig ser adjudicat com a parella d’un vividor de platja uns deu anys major que jo. Llavors ell tenia vint-i-set, una vida a les seues esquenes de festes i orgies des de la seua pubertat, un matrimoni fallit i una filla que no havia arribat a conèixer. De xicotet havia sigut la mascota de festes salvatges en “El asombro” o en el Kentucky, aquell local amb decoració de taverna del llunyà oest que va donar nom a un barri. S’havia criat en la mala vida, el Dom Perignon, l’haixix o les paperines de LSD. Ros artificial, moré acuradament treballat, amb posa estudiadament seductora, cadena d’or de la grandària d’un vaixell i ulleres de sol Ray Ban d’espill, era el perfecte prototip d’au nocturna. Sempre en equilibri amb una vida al límit, portava una triple vida de camell al detall, seductor de nit i pegallós animal de platja. A la nit iniciava les seues corregudes de llop a la caça i jugava a seduir a dues o tres dones al mateix temps i muntar-les en el seu cotxe de seients folrats de cuiro blanc o portar-les a qualsevol apartament de platja. Era el temps en què la SIDA no existia i tot semblava permès.

Érem la parella més oposada que es podia donar i amb totes les probabilitats en contra per a congeniar. Crec que vam arribar, per aqueixes estranyes combinacions que té la vida, a apreciar-nos i respectar-nos. Les moltes hores en la platja permetien aqueixa camaraderia i, sent jo responsable en el nostre treball, ell es podia prendre alguna llicència en el mar, amagat en un barracó d’hamaques o, inclús, en la terrassa d’alguna torre d’apartaments. Finalment jo pareixia l’adult i ell l’adolescent esvalotat que, a tota velocitat, està a punt de fer derrapar la seua vida. En aquell moment tenia un bebè fruit de la relació amb una xica de família de classe mitjana de Gandia. Ella havia abandonat sa casa just en complir els divuit anys amb aqueix empenyorament que dóna l’amor embogit. Els seus pares odiaven mort el meu company que havia destrossat els seus somnis d’un matrimoni tradicional. No oblidem l’any. Espanya no era ni de lluny com és de tolerant avui.

La parella es va trencar a penes un any després. Un dia, en anarme'n de la platja abans de l’hora, la vaig trobar eixint de la platja borratxa com una bóta i plorant desesperada de soledat i desamor. Els gats nocturns sempre ixen de ronda i amb dènou anys una llar buida, un bebè i un marit seductor es porten molt malament. La xica es va abraçar a mi i va plorar totes les penes mentre l’ajudava a arribar a casa dels seus pares. Irònicament aquell que només es va apiadar d’ella va ser vist i jutjat per les aparences. Algú de Gandia que em coneixia va pensar que jo era un seductor més i li va faltar temps per a garlar a la meua costa.

Va ser anys després que la vaig veure ja amb la seua vida refeta. Imagine que per vergonya es va fer la desentesa. A ell l'he anat veient de tant en tant. Sempre ha tingut aqueixa imatge del vividor que no vol deixar de ser jove. Va anar apanyant-se-les, d’oca a oca, sempre en el món de la nit. Realment no sé ja gens de la seua vida. Com va dir Ernesto Sábato les nostres existències transcorren en túnels que, a vegades, per paral·lels es comuniquen durant uns metres fins que finalment acaben per separar-se en la foscor.