Mariposa Vagarosa: El poder de la poesia

El dia ha apuntat el dia plomós. He preguntat en recepció per ma mare i m’han dit que la buscara per les sales. Una infermera m’ha dit que pujara per l’ascensor al segon pis i allí, en una sala, aparcada entre molts ancians estava en la seua cadira. Els ancians alcen la vista i t’observen amb mirades buides.

M’ha reconegut de seguida i se li han posat els ulls vidriosos. Avui estava lúcida i enyorava sens dubte sa casa. Amb el carro hem passat a un saló i li he mostrat uns fulls que hi havia imprès per a ella. Ma mare sempre va ser una xiqueta aplicada. Li agradava el col·legi, li encantava llegir i aprendre inclús en un temps de guerra i sirenes antiaèries o davall les ales de la germana Modesta en els temps de fam i postguerra. Entre els seus llibres del col·legi estava aquest poema que va aprendre i que sempre recordava.

Mariposa,

Vagarosa

Rica en tinte y en donaire

¿qué haces tú de rosa en rosa?

¿de qué vives en el aire?

Per pur mimetisme jo la sabia, encara que per la deformació de la transmissió oral canviava la tercera estrofa per “Rica en dientes y en donaires”. Mai vaig entendre que pintava una papallona dentada, però bo, tampoc em vaig fer moltes preguntes fins que vaig poder tenir la lletra original. Sempre imaginava ma mare com la xiqueta que va ser, pujada en una cadira el dia de Nadal, demostrant la seua memòria i la seua dicció davant de la família. Mon pare alguns anys major, també va ser d’aqueixa generació on els xiquets desenrotllaven la seua memòria amb el teatre o la declamació quasi sempre en funcions organitzades per la parròquia o els capellans de la Congregació Mariana. En aquest cas el seu poema favorit era d’Espronceda, dramàtic i terrible com pocs.

Me gusta ver el cielo

con negros nubarrones

y oír los aquilones

horrísonos bramar,

me gusta ver la noche

sin luna y sin estrellas,

y sólo las centellas la tierra iluminar.

El meu pare gaudia quan ho deia amb veu aborronadora i dramàtica delectant-se i actuant amb cara de sàtir com si ell mateix estiguera obrint les tombes a arpades.

La nostra generació, per sort, encara va poder gaudir dels poemes apresos i declamats, en el meu cas recorde entre altres la meravellosament evocadora i romàntica “Cançó del Pirata” i uns versos de Verlaine que suren en el meu cervell des que els vaig aprendre en francès.

Il pleure dans mon coeur

Comme il pleut sur la ville ;

Quelle est cette langueur

Qui pénètre mon coeur ?

Molts vam aprendre un poc poesia cantant amb Serrat. Vam aprendre el Caminante no hay camino de Machado, el Para la libertad de Miguel Hernández o l’esgarro de cançons com "Et recorde Amanda" pura poesia feta cançó per Victor Jara.

El primer dia en què vaig visitar ma mare en la residència li tenia preparada una xicoteta sorpresa. Havia localitzat en internet el poema de la papallona i un altre que ella encara recordava.

¡Que linda en la rama

la fruta se ve!

Si lanzo una piedra

tendrá que caer.

No es mío este huerto

no es mío lo sé:

más yo de esa fruta

quisiera comer.

Aqueix dia no tenia la ment molt clara i la seua veu era a penes un sospir, però quan em va escoltar llegir en veu alta des de la pantalla del telèfon es va posar a recitar-lo fent cor i il·luminant-se-li la cara mentre la seua veu prenia cos. M’has de portar les poesies una altra vegada em va dir en acomiadar-me.

Avui portava il·lusionat un parell de fulls impresos i protegits per una funda de plàstic. Ens hem assentat amb la meua tia Maruja, també ingressada en el centre, i en un extrem del porxo he sentit a la meua mare llegir amb total coherència ambdós texts. Després de dies de conversacions incoherents a penes audibles he recuperat un poquet ma mare. L’he recuperat amb la bellesa de la poesia que es resisteix a desaparèixer del seu cervell. Ha tornat a obrir-se la llum amb aqueix poema que va ser i és seu i ara també part molt íntima de mi.

Ma mare avui estava millor. Podia caminar i s’ha acostat a acomiadar-me a la porta. Li he fet un gest amb la mà que ha contestat. Un bes des de la distància i allà l’he deixat, menuda i fràgil