Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  Fa unes setmanes vaig anar sol a la muntanya. Vaig fer una ruta curta aprofitant el bon oratge del final de l'estiu. Em vaig banyar en un toll d'aigua de color maragda i vaig sentir el colp violent de l'aigua brollant de l'interior de la terra. Al cap d'un parell de dies em vaig veure atacat pels símptomes d'una malaltia respiratòria. La congestió augmentava dia a dia, amb els pulmons i el nas cada vegada més tancats, sense que el cos poguera reaccionar com quan era jove. Aleshores, la regla de tres dies de pujada i tres de davallada era una constant. Amb els anys, però, la recuperació es fa més lenta. Més endavant, en notar que els pulmons estaven irritats i que la gola era com paper de vidre, vaig decidir que necessitava una actuació més contundent i vaig anar a urgències. Efectivament, em van donar una medicació forta que ha tallat el procés i sembla que remet. El cos ens recorda que no som els d'abans, i ho tinc ben a la vora. Hi ha una persona major d...

Crec que tinc una visió prou ampla del fenomen de l'habitatge perquè al llarg de la vida m'he trobat en diverses situacions. De menut vaig viure en una casa de la meua iaia que la família ens havia deixat per un acord personal. Més avant, com a estudiant i professor jove, vaig viure en diversos pisos de lloguer. Els meus pares també van necessitar la meua ajuda per a poder accedir a un habitatge i, ja casat, vaig comprar la nostra primera casa amb una hipoteca i després una segona que he pagat vint anys. Durant alguns anys, per qüestions professionals, també vam haver de recórrer al lloguer. Amb el temps, la família va anar acumulant alguna propietat, no com una inversió planificada, sinó com a conseqüència de les circumstàncies familiars. I ací vaig conéixer l'altra cara del problema: ser propietari d'un pis o d'un local i haver de tractar amb inquilins que no paguen, processos judicials llargs, promeses incomplides i desperfectes que poden convertir una renda apar...

  Una cadena d’hotels vol transmutar el Monestir de Sant Jeroni en un «spa», en paraules valencianes un establiment de salut, benestar i cura personal. Els tractaments, teràpies i activitats es basen en l’ús de l’aigua que no ha de ser necessàriament mineromedicinals. El venerable edifici es convertiria aleshores en un lloc de luxe on, aquells que ho pogueren pagar, trobarien relaxament en un lloc exclusiu. Òbviament quedaria en gran part tancat i reservat als clients i necessitaria, supose, un bon subministrament d’aigua. Hui volia pujar a la serra. El meu cap ha pegat moltes voltes fins que m’he decidit per una opció pròxima a casa, en concret per Ròtova. Prou tard he agafat a les gossetes i un poc de pa i fruita i he pujat cap a la Font de les Galeries. L’oratge comença a canviar i tal vegada era l’única oportunitat aquesta setmana. Curiosament, he passat per sota l’aqüeducte on mon pare, ja farà quasi setanta anys, va fer una excursió amb amics en un paisatge prou canviat per l...

L'evolució de la platja de Gandia als anys seixanta va ser espectacularment ràpida. La primera foto és d'origen desconegut, pel que sembla com a part d'un material turístic, ja que el peu de foto diu «Luftbild des Strandes von Gandia, Valencia» i «Feste und Sport» («Vista aèria de la Platja de Gandia, València» i «Festes i esport»). Sembla el retall d'un catàleg o publicació adreçada al turisme alemany. La tinc, amb tota probabilitat, per les germanes Künneke i per la quantitat de material fotogràfic que em feien arribar. Mirant els detalls, s'aprecia l'evolució de la llargària i l'envergadura de les construccions. Coneixem testimonis fotogràfics de 1958 en què tan sols apareix l'hotel Bayren en construcció, sense cap altre edifici al voltant; eixa data, per tant, ja no pot ser la d'esta foto, perquè ací ja se n'hi veuen molts més aixecats. Els apartaments roigs de dalt a l'esquerra semblen ser els Apartaments Álamo, construïts a partir de 19...

El iaio era de Vilallonga; bé, la família era provinent d'allí. A principis del segle XX van haver d'emigrar a València capital i d'allí es va dispersar. Una germana, Dolores,es va morir a Montevideo i el fill d'aquesta, Alberto crec que li deien, va ser cambrer a Viena, va estar a l'Uruguai i va morir a Austràlia, portant sempre al darrere una senyera valenciana. Es va fer mormó en un moment de la seua vida i va tornar a Vilallonga a parlar amb uns parents que mon pare coneixia per a esbrinar l'arbre genealògic i així incorporar-lo als registres dels mormons i salvar-los a tots d'una. És així com pensen. Un dia vos contaré tota la seua novel·lesca història. Quan era menut, vam ser convidats a una caseta que tenia la tia Rosa, filla d'Elvira, una germana del iaio Juan, amagada entre horts que fitaven, per una banda, al carrer de l'Estació i per darrere al Barranc de la Moneda, a Vilallonga, el poble del iaio i d'alguna forma també meu. En teoria,...

En esta etapa de la vida, abrir los armarios para encontrar algún documento necesario parece acceder a los restos apilados como estratos geológicos de un tiempo pasado. Viejos ejemplares de los cómics de la adolescencia, ídolos musicales congelados en el blanco y negro, trabajos artísticos de aquel joven estudiante que fui y tantas otras cosas acumuladas a la espera de volver a ser relevantes o, casi con mayor seguridad, de acabar en el cubo de la basura. Al fondo de una caja había una libreta azul con los apuntes que, en 1979, tomé en el cursillo de socorrista. Letra todavía infantil, dibujos toscos. Hojeándola, apareció un viejo recorte de prensa en el que, en unas pocas líneas, se hablaba de la muerte de un periodista de origen argentino llamado Ambrosio García Lao. ¿Por qué había guardado aquella noticia? Volví a aquel año 1983, a aquel verano trabajando de socorrista, al cargo, junto a mi compañero Juan, de la zona que nos correspondía. Toda la playa estaba dividida en sectores, c...

En aquesta etapa de la vida, obrir els armaris per trobar algun document necessari sembla accedir a les restes apilades com a estrats geològics d’un temps passat. Vells exemplars dels còmics de l’adolescència, ídols musicals congelats en el blanc i negre, treballs artístics d’aquell jove estudiant que vaig ser i tantes altres coses acumulades a l’espera de tornar a ser rellevants o, quasi més segur, d’acabar al poal del fem. Al fons d’una caixa estava una llibreta blava amb els apunts que, l’any 1979, vaig prendre en el curset de socorrista. Lletra encara infantil, dibuixos toscos. Fullejant-la, em va aparéixer un vell retall de premsa on, en unes poques línies, es parlava de la mort d’un periodista d’origen argentí i de nom Ambrosio García Lao. Per què havia guardat aquella notícia? Vaig tornar a aquell any 1983, a aquell estiu treballant de socorrista, al càrrec, al costat del meu company Juan, de la zona que ens pertocava. Tota la platja estava dividida en sectors, amb tres màstils ...

Cotalba ha format part de la meua vida durant molts anys, encara que durant molt de temps només el vaig poder contemplar des de fora. L’interior del monestir romania tancat amb pany i forrellat i només de tant en tant arribava alguna fotografia que ens permetia imaginar què s’amagava darrere d’aquelles portes. Els voltants, en canvi, sempre han estat oberts. Per a molta gent de la Safor, Cotalba és també un record d’infantesa: un lloc on anar a passar el dia, especialment per Pasqua, quan el bon oratge convidava a eixir de casa. Jo, de jove, hi vaig anar moltes vegades a pintar. Fins i tot vaig estar allí durant aquella famosa nevada dels anys huitanta, quan el paisatge que coneixíem es va transformar completament sota la neu. Amb els anys, els propietaris es van veure obligats a obrir el monestir de manera periòdica, en un procés en què també van ser importants les ajudes públiques destinades a la seua conservació i restauració, procedents de la Diputació, la Generalitat i fons europe...

Una foto, la de hui, de data indeterminada. Jo diria que cap al 1950, comptant que ma mare aparenta tindre disset o díhuit anys. L’escenari crec que és comú a quasi totes les generacions. Fins i tot a les actuals. Qui no ha anat algun dia a la caseta familiar d’algun amic a gaudir de la natura, a menjar-se una paella o, simplement, a passar el dia fora de casa? Jo diria que és primavera i, amb molta probabilitat, un dia de Pasqua. Alguns van en mànega de camisa i altres un poc més abrigats, una situació típica d’aquells mesos en què el sol ja comença a calfar, però encara no te’n pots fiar. També m’atreviria a situar l’escena en alguna platja dels voltants, tal vegada els Marenys, Venècia o, per què no, la mateixa platja de Gandia, encara amb aquell aspecte casolà de casetes baixes i propietaris de la nostra comarca o de les veïnes. Quan l’any 2010 parlava amb mon pare i ma mare dels seus anys joves, la Pasqua apareixia sempre com un dels moments més feliços d’aquella època. I és curió...

El dia que el Sol es va fer Lluna. El mosaic dels quatre elements “El mosaic barroc dels quatre elements del palau dels Borja es fa present: tot gira en cercles concèntrics al voltant del sol, aigua, foc, terra, vent. Els vells artesans de la ceràmica ja van representar aquesta coreografia de la creació.” Era un dia d'agost tòrrid, amb una atmosfera densa, com un fluid que ofegava a cada alè. Les velles lleis de la dansa planetària determinaven que eixe dia es produiria un atac contra un Sol sempre orgullós de ser el rei del món. No era més que una estrella entre bilions d'altres nascudes de la pols universal primigènia, però en el seu diminut regne de planetes era ell qui aportava l'energia que movia tots els engranatges d'un sistema precís. Els éssers humans, conscients de les lleis planetàries i fascinats des de sempre per elles, sentíem una atracció gravitatòria cap a la batalla que tindria lloc al capvespre. Volíem ser espectadors del desafiament de la diminuta dam...

Hui vos mostre una foto molt coneguda del Palau dels Borja. La imatge el retrata en un estat de gran decadència, a les darreries del segle XIX, al Pati d'Armes, en els anys anteriors a l'adquisició de l'edifici per la Companyia de Jesús. S'hi observa una façana despullada i deteriorada, amb la calç esquerdada, fustes malmeses i l'entramat vist, al costat de l'escala exterior i la gran porta de fusta. L'edició de la fotografia, en tons freds d'hivern, conserva tres figures humanes vestides amb roba civil de l'època i difuminades per la llarga exposició, capturant un instant suspés i melancòlic entre la passada glòria dels Borja i la posterior recuperació de l'edifici. Dalt de les escales, en el saló de Corones, una inscripció diu «oficina del excel·lentíssim senyor Duc», el duc d'Osuna, que tenia de tot menys d'excel·lentíssim. Jo no ho sabia llavors, però trepitjava cada dia aquell mateix pati, ja allunyat de la decadència que retrata la ...

Des del mes de maig la piscina del Càmping Caudeli —Xeresa del Monte ara mateix— estava operativa, i era allà on entrenàvem els xiquets del Club de Natació OJE Gandia, resultat de l’escissió del Club Natació Gandia. El club tenia un conveni amb els propietaris, amb certes concessions per a ajudar al negoci del càmping, i la primera d’eixes concessions era netejar la piscina al principi de la temporada. Imagineu xiquets i adolescents fregant la superfície de la piscina buida amb lleixiu, respirant els gasos i tocant productes que hui consideraríem perillosos, fins a deixar-la neta com una patena. L’endemà ja estava omplint-se amb una aigua de pou que brollava generosa per una gran canonada i, amb la inconsciència de la joventut, ens llançàvem a l’aigua tan prompte com hi havia prou profunditat per a patir-ne el fred intens entre bromes i rialles. No cal dir que els primers dies d’entrenament estàvem tremolant com un ninot fet amb molls i eixíem de l’aigua blancs com un llençol. Cada dia...