Benestar

 


Una cadena d’hotels vol transmutar el Monestir de Sant Jeroni en un «spa», en paraules valencianes un establiment de salut, benestar i cura personal. Els tractaments, teràpies i activitats es basen en l’ús de l’aigua que no ha de ser necessàriament mineromedicinals. El venerable edifici es convertiria aleshores en un lloc de luxe on, aquells que ho pogueren pagar, trobarien relaxament en un lloc exclusiu. Òbviament quedaria en gran part tancat i reservat als clients i necessitaria, supose, un bon subministrament d’aigua.

Hui volia pujar a la serra. El meu cap ha pegat moltes voltes fins que m’he decidit per una opció pròxima a casa, en concret per Ròtova. Prou tard he agafat a les gossetes i un poc de pa i fruita i he pujat cap a la Font de les Galeries. L’oratge comença a canviar i tal vegada era l’única oportunitat aquesta setmana. Curiosament, he passat per sota l’aqüeducte on mon pare, ja farà quasi setanta anys, va fer una excursió amb amics en un paisatge prou canviat per la gran quantitat de vegetació que hi ha a la llera del Vernisa i les cases que s’han construït al Borró. També a ells, joves i alegres se’ls veu amb eixa felicitat que sols dona la natura.

L’aqüeducte no va ser cap broma. El Monestir no tenia prou aigua amb la Font de Canelles i va aconseguir una segona Font, la de Batlamala, que tenia un bon cabdal. Quasi sis quilòmetres de construcció gòtica fets per mestres d’obres locals. De vegades era una canal oberta feta amb teules, en altres botava els obstacles amb grans arcs apuntats de maó que encara mostren l'empremta de la xambra que es degué de rematar amb canyís que queda marcat al morter.

El trajecte no el tenia determinat. Anava un poc a l’aventura, tranquil i fent fotos del paisatge sense la presa de rutes planificades. He passat pel costat de la Casa dels Garcia i per una senda que enllaça amb la de més dalt, i que mai havia fet, he tornat a poc a poc gaudint del mirador de l’Estruca. Ens hem refrescat per segona vegada a la font de les Galeries i hem arribat a l’inici de la ruta.

Amb el cotxe he fet el quilòmetre que em quedava per a arribar a la senda de la Font de Batlamala, de La Finestra, com ara es coneix de forma popular, o dels Frares, com deia un cartell. És el mateix, la mateixa font que raja un bon doll d’aigua des que tenim memòria. La senda, un castic a l’estiu per la calor, hui ens mostrava la cara amable gràcies a la davallada de temperatures i un sol filtrat pels núvols que anuncien l’arribada d’un temporal que, diuen, pot ser molt fort.

He anat directament a la mina d’on brolla sempre abundant aigua. Dalt de la finestra que tanca la cavitat hi ha la placa de Federico Trénor Bucelli. Ell va reparar l’aqüeducte i va voler deixar testimoni de la seua obra i, també, reivindicar-se davant la història. Aquelles famílies burgeses i comerciants van voler tindre la lluentor dels títols i les formes dels aristòcrates passats de moda però sempre amb la pàtina de categoria social. Cal dir que la vella canal de teula està trencada per totes les bandes i ara unes horroroses canalitzacions de canonades de plàstic negre s’emporten part de l’aigua deixant que altra brolle fent un arc brillant que es desfà contra les pedres i acaba fent un rierol d’un centenar de metres abans que el terra se’l engula.

És precisament d’aquells drets monàstics ancestrals que la nova empresa, així s’ha dit, vol tornar a fer-se’n amb l’aigua de la font per al seu benefici. No hem d’oblidar que el líquid element sempre ha sigut un bé preuat com l’or a les nostres terres i disposar d’aigua constantment augmentaria les possibilitats de l’establiment hoteler.

Mirant amb atenció damunt de la placa de marbre es veuen moltes inscripcions a llapis. Algunes son de 1907, en altres es veuen noms o cognoms. Els més agosarats han gravat la placa de marbre del senyor Trénor. Igual que feien els romans a Pompeia l'instint humà de deixar la seua «marca personal» és irrefrenable. En el fons hi ha una certa rebel·lia contra el ric que fa seu un paratge de la natura que tots senten com a propi. Tal vegada fora un Trénor i haguera comprat el monestir i els seus drets, però sempre hi ha aquest impuls de burlar-se del zel d’aquells que se senten poderosos i fer falla de la caricatura. Al cap i a la fi, tots som de carn i ossos i no deixem de ser criatures mortals.

He baixat al toll d’aigües maragda solcades per ones de groc cristal·lí. Entre molses i falagueres he deixat submergir-se el meu cos en la màgia d’una aigua acabada de sortir de l’inframon i carregada de magnetismes i energies com pensarien els creients de les teràpies holístiques. El cas és que en l’aigua freda d’aquesta font sempre m’he sentit reviure. Botant les pedres he arribat a l’horrorosa canonada de plàstic negre, no importa, d’ella brolla un doll potent i gelat que colpeja la carn amb força. Clavar el cap és sentir el soroll que anul·la totes les sensacions que no siguen el crit de l’aigua en brollar deslliurada d’un somni fosc de molts anys des que va ser absorbida per la serra. Les gossetes també estaven contagiades del plaer de l’aigua i l’entorn. No els agrada gens, però cercant animalets amagats entre les plantes han arribat a nadar, cosa poc comuna en elles.

Tornant el dia ja estava núvol. He parat un moment i cap pardalet, cap animal, cap soroll humà es sentia. Tant era el silenci que sentia el batre de la sang al cap. 

Pau. 

Benestar. 

Cal un hotel i un negoci per a sentir eixa simfonia de sensacions que ofereix la natura? Tinc por que ens segresten un racó tan especial i que maculen un indret que mai hauria de deixar de ser patrimoni comú.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

El riuet

La memòria de la pedra i del temps