Contraplà: Serra de les Raboses

 


La primera rampa, costeruda, quasi al límit. L'esforç ens feia panteixar i avançar pas a pas, guanyant altura. Ahir érem cinc del nostre grup. Teníem com a meta el banc de fusta que l'Ajuntament de Cullera havia instal·lat sobre la bassa de Sant Llorenç, mirant cap als pobles afectats per la DANA. Un tronc arrossegat per la mar faria de senzill homenatge a les víctimes de les inundacions, mentre que el caminant trobaria un lloc per a seure i reflexionar mirant l'extensa plana, sempre a punt de recuperar la seua natura primigènia de llac litoral.

El vent s'accelerava furiós quan topava amb les parets calcàries de la serra de les Raboses. Semblava voler fer-nos eixir volant sobre la mar, que s'estenia més enllà de l'exèrcit de formigó que s'alça darrere de les badies de Cullera. Tot plegat sembla una termitera humana. Incomptables balcons, teulades i terrasses donen fe del nombre immens de persones que poden arribar a habitar aquesta ciutat que ara, a la tardor, fregant l'hivern, roman buida i silenciosa.

La serra de les Raboses va ser una vegada una illa i, jo diria, encara ho és en un sentit metafòric. La part alta i, especialment, el vessant nord es mantenen coberts de matossar, que recorda aquells temps en què les raboses donaven nom a aquesta muntanya que destaca al nord de les platges de la Safor. Quantes vesprades de garbí, mentre treballava a vora mar, contemplava la seua silueta quasi surant sobre les crestes d'escuma de les ones. Palometes, en deien els companys del Grau. A l'esquerra, el castell i l'ermita; als peus, el mur de formes clares i les torres d'apartaments que semblaven créixer de l'aigua. Darrere, els dies clars, la vaga visió de les muntanyes de Castelló.

Teníem un pla: ascendir des dels murs del cementeri cap a l'esfera blanca, quasi alienígena, que s'alça al Pic dels Francesos, també conegut com el Mapeta. Ja fa dècades que ens vam acostumar a aquesta esfera blanca, que es divisa des de totes bandes i que vigila l'oratge en un país com el nostre, on les tempestes tenen un geni terrible, de vegades apocalíptic. El radar meteorològic de Cullera va començar a funcionar en proves la tardor de 1989. Permet detectar els ecos de precipitació i seguir-ne la intensitat, l'evolució i el desplaçament. La seua cobertura nominal arriba als 240 quilòmetres de radi, encara que l'orografia pot limitar-ne la visibilitat, especialment en les zones baixes i més allunyades. Sols les serres de la Marina oculten els fenòmens atmosfèrics a aquest ull incansable que tot ho observa.

No és estrany que François Arago, científic francés de principis del segle XIX, triara aquest mirador com a base per a intentar establir comunicació visual amb l'illa d'Eivissa mitjançant senyals de llum —reverbers, es deien aquells dispositius que augmentaven la potència del senyal—. Pernoctava en una caseta i des d'aquells punts elevats es podien establir comunicacions visuals entre les diferents estacions de les operacions geodèsiques. Totes aquestes feines tenien com a objectiu mesurar les dimensions de la Terra, establint triangles entre diferents punts i calculant les distàncies per trigonometria. Finalment, el Montgó, més pròxim a l'illa i amb una visual directa, va ser un dels punts fonamentals d'aquelles observacions.

En un altre passatge de les seues memòries, sense relació amb aquestes operacions de comunicació visual, Aragó conta una curiosa anècdota. Una nit de pluja torrencial, un home armat fins a les dents va trucar a la porta de la caseta demanant refugi i es va presentar com un guarda de duanes. L'endemà, mentre conversaven, Aragó va descobrir que aquell home era precisament el cap dels bandolers de la contrada. L'agraïment pel refugi que li havia oferit aquella nit va fer per a que el bandoler li oferira la seua protecció si arribava el cas de ser assaltat per roders.

A mesura que anàvem ascendint, vèiem tota la plana inundada al nord, la restinga cap al Perelló i les goles de l'Albufera, la línia densa de punts clars de la ciutat de València i les serres septentrionals del País Valencià, amb la silueta piramidal del Penyagolosa emergint entre les boires. Els núvols de la tardor, alts, horitzontals i llargueruts, omplien de textures diverses tot el cel.

Només arribar al radar, va aparéixer de sobte tota la panoràmica de les platges i les serres al sud. Per fer un símil cinematogràfic, era el contraplà de la vista que tenia des del camí a la Font de la Granata feia dos dies, o d'aquella tan familiar que veig sovint des de Gandia caminant a vora mar. La nostra llar, la meua llar, es tanca pel sud amb el Montgó i pel nord amb aquesta serra que trepitjàvem.

Vam decidir seguir la senda fins a arribar al banc i tornar després per a esmorzar a recer del vent de mestral, al costat del radar. En arribar-hi, vam estrenar el lloc fent un parell de fotos del moment.

Com he dit, de tornada al radar, vam esmorzar els entrepans i les olives que sol portar l'amic Ximo. Uns xarrups de licor d'anou, d'herber de la Mariola i del licor casolà de codony que havia preparat Gregori van segellar el compromís amb la bona vida. Els cinc havíem treballat junts a l'institut de Vilallonga i, afortunadament, de la relació laboral hem passat als dies de camaraderia dels dijous.

Vam dirigir els nostres passos cap a la inscripció de lletres blanques que s'ha convertit en una icona del poble. Des de dalt sols es veuen taques blanques sobre la pedra. A poca distància es troba el fortí dels temps de les guerres carlines, en tal estat de ruïna que pot caure en qualsevol moment. Després, per la senda, vam descendir cap al castell de Cullera. El vent quasi ens tombava quan agafava velocitat pels vessants. Al voltant del castell hi havia alguns visitants i un grup d'estrangers que semblaven jubilats amb bicicletes. La vista cap al sud, amb una llum groguenca i boirines, era, com sempre, encisadora. Ara es paga per entrar al castell i a l'ermita. No és per la quantitat. És una plaga: ni els llocs de pelegrinatge se salven del peatge turístic per a fer caixa. Ja de baixada pel calvari, ens vam entretindre comentant els textos dels casalicis, escrits en un castellà macarrònic, amb una ortografia curiosa per a nosaltres i amb expressions que oscil·laven entre la solemnitat i un cert esperit naïf.

Vam tancar la ruta caminant per la senda que recorre la part alta de Cullera. El trajecte es fa al costat d'una tanca de bigues de metall que protegeix del risc de caiguda de blocs de pedra de les zones altes del vessant occidental. Se sentien les veus dels xiquets d'una escola pròxima i la remor de la vida diària a Cullera, tan diferent de la banda de la mar desmesurada i aliena a la vida del poble tradicional.

L'aigua havia fet malbé gran part del camí, que semblava, de vegades, un barranc. Un mal pas podia garantir una dolorosa caiguda, però, amb sort, vam sortejar els entrebancs. Vam passar per la muralla que també es va construir per a protegir Cullera en temps de les guerres carlines i que s'enfila des del poble fins a les parets més altes de la muntanya.

Prop de migdia vam acabar la ruta passant pels murs posteriors del cementeri. No puc evitar recordar mon pare, que vam incinerar al crematori que hi ha enfront. Quan ens fem majors, els paisatges s'omplin de records i vivències. Tal vegada és signe que el nostre temps ja va arribant?

Quasi deu quilòmetres. Un dia més de ruta, de llibertat i gaudi. En aquesta ocasió, per aquesta illa envoltada de formigó, construccions i camps d'arròs, però amb unes vistes poc comunes i espectaculars en la seua bellesa. La serra de les Raboses és la natura encapsulada en un indret cada vegada més asfixiat per la cobdícia humana, contraplà de tantes serres de l'interior abandonades a la seua sort amb la decadència del món rural.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

El riuet

La memòria de la pedra i del temps